Enmig de la follia i set poemes més

25 Abril, 2020 08:17
Publicat per jjroca, Poemes

Enmig de la follia


I quan sigui un homenot,

cap altiu i minsa gràcia,

espieu-me per si em cansa

la feina de l’abellot.

Anar d’aquí cap allà

tot enmig de la follia

perquè mana l’alegria

en el regne del seguir.

Tafaner, poc assenyat,

d’on trauré la dolça mel

quan arribi primavera.

L’ametller, a casa seva,

com s’afanya per ser al cel

on no aplega el condemnat.


Són les pedres del camí


Són les pedres del camí

les qui ploren sense fre,

massa dies sense fer,

massa nits sense dormir.

De tard a tard, s’esvaloten

quan els guanya el gran orgull,

són captaires a curull

i, si aplega el vent, singloten.

Són les pedres del camí

esclaves del pensament

i captaires de desitjos.

Demanant festa i anissos,

obliden que, l’anar fent,

és un goig quasi diví.


Cerca lluerna


Gronxa la barca

i viu en recés,

és el port qui mana

sense dir res més.

El pescador cerca lluerna

amb vas de vi i el mirar lluny,

surten els fums de la taverna,

dintre la casa, creixen els grunys.

La mar marona es troba sola,

la mala platja es va marcint

i les gavines creuen la serra,

encara queda, a la taverna,

un llop marí qui va sentint:

aspror de vida, un nin qui plora.


Fan mala cara


A la plaça, hi ha una font

amb soroll de teuladins,

el fred entra més endins

de portes i porticons.

Una vella assenyada

va destriant un rosari,

a l’envà, nou calendari,

a taula, fan mala cara.

Els pobres de mitja vida

tot mirant la llar encesa,

la flama gairebé es mor.

En el rebost, queda un pot,

una barra de pa seca

i el retall d’una camisa.


Tinta fosca


A l’escola, el mestre vell

va emplenant la pissarra,

el jovent ha de fer estada,

al defora, el gran fred.

Quatres plomes de plumier,

un llapis vingut a menys,

una goma sense seny,

tinta fosca en el tinter.

La llibreta amb ses ratlles,

una capseta amb colors

per alegrar nova pàgina.

Més enllà, un vent tragina,

tot i entrant en el bosc,

per fer xisclar els petits arbres.


Les noves fulles tendres


Quan parla el vent i les fulles dormen

dintre la branca qui enyora el seu anar,

on són les joies del fruit i del sembrat?,

on són les mans qui l’herba acaronen?

És el gran fred, qui ho posa tot en dubte,

qui vol entrar per teules i terrats,

de tant en tant, trobo el mirar abrupte

d’un pobre vell qui oblida el seu passat.

Ja són a plaça: les fosques i tenebres,

dintre l’escola, s’albira punt i a part,

mentre un infant dibuixa una flor.

Com li demano un xic més d’escalfor

a aquest sol tan nostre,tan preat

car vull que porti les noves fulles tendres.


És aquest vi


I com em plau

que, eixint sense cap pressa,

de vella ampolla

s’escoli un rajolí.

És aquest vi

qui raja mentre plora,

amb ampla angoixa,

buidant tot l'esperit.

És el fruit dolç

d’aquell raïm bastit

en petit cep seriós.

Sense repòs,

el vull tot per a mi

en un pensar gelós.


Em porta el vent


Em porta el vent,

a lloms de la follia,

a cercar companyia:

ben pobra i innocent.

Encara em dol

la parca gelosia

qui avança, amb el dia,

fins que em troba sol.

Em porta el vent,

rabiós i miserable,

a deixar el meu somiar.

Me’n vull anar

a una terra infame

on tot em sigui incert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs