Enmig de la follia i set poemes més
25 Abril, 2020 08:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Enmig de la follia
I quan sigui un homenot,
cap altiu i minsa gràcia,
espieu-me per si em cansa
la feina de l’abellot.
Anar d’aquí cap allà
tot enmig de la follia
perquè mana l’alegria
en el regne del seguir.
Tafaner, poc assenyat,
d’on trauré la dolça mel
quan arribi primavera.
L’ametller, a casa seva,
com s’afanya per ser al cel
on no aplega el condemnat.
Són les pedres del camí
Són les pedres del camí
les qui ploren sense fre,
massa dies sense fer,
massa nits sense dormir.
De tard a tard, s’esvaloten
quan els guanya el gran orgull,
són captaires a curull
i, si aplega el vent, singloten.
Són les pedres del camí
esclaves del pensament
i captaires de desitjos.
Demanant festa i anissos,
obliden que, l’anar fent,
és un goig quasi diví.
Cerca lluerna
Gronxa la barca
i viu en recés,
és el port qui mana
sense dir res més.
El pescador cerca lluerna
amb vas de vi i el mirar lluny,
surten els fums de la taverna,
dintre la casa, creixen els grunys.
La mar marona es troba sola,
la mala platja es va marcint
i les gavines creuen la serra,
encara queda, a la taverna,
un llop marí qui va sentint:
aspror de vida, un nin qui plora.
Fan mala cara
A la plaça, hi ha una font
amb soroll de teuladins,
el fred entra més endins
de portes i porticons.
Una vella assenyada
va destriant un rosari,
a l’envà, nou calendari,
a taula, fan mala cara.
Els pobres de mitja vida
tot mirant la llar encesa,
la flama gairebé es mor.
En el rebost, queda un pot,
una barra de pa seca
i el retall d’una camisa.
Tinta fosca
A l’escola, el mestre vell
va emplenant la pissarra,
el jovent ha de fer estada,
al defora, el gran fred.
Quatres plomes de plumier,
un llapis vingut a menys,
una goma sense seny,
tinta fosca en el tinter.
La llibreta amb ses ratlles,
una capseta amb colors
per alegrar nova pàgina.
Més enllà, un vent tragina,
tot i entrant en el bosc,
per fer xisclar els petits arbres.
Les noves fulles tendres
Quan parla el vent i les fulles dormen
dintre la branca qui enyora el seu anar,
on són les joies del fruit i del sembrat?,
on són les mans qui l’herba acaronen?
És el gran fred, qui ho posa tot en dubte,
qui vol entrar per teules i terrats,
de tant en tant, trobo el mirar abrupte
d’un pobre vell qui oblida el seu passat.
Ja són a plaça: les fosques i tenebres,
dintre l’escola, s’albira punt i a part,
mentre un infant dibuixa una flor.
Com li demano un xic més d’escalfor
a aquest sol tan nostre,tan preat
car vull que porti les noves fulles tendres.
És aquest vi
I com em plau
que, eixint sense cap pressa,
de vella ampolla
s’escoli un rajolí.
És aquest vi
qui raja mentre plora,
amb ampla angoixa,
buidant tot l'esperit.
És el fruit dolç
d’aquell raïm bastit
en petit cep seriós.
Sense repòs,
el vull tot per a mi
en un pensar gelós.
Em porta el vent
Em porta el vent,
a lloms de la follia,
a cercar companyia:
ben pobra i innocent.
Encara em dol
la parca gelosia
qui avança, amb el dia,
fins que em troba sol.
Em porta el vent,
rabiós i miserable,
a deixar el meu somiar.
Me’n vull anar
a una terra infame
on tot em sigui incert.