Pensaments divins (XLVIII)

01 Abril, 2020 07:04
Publicat per jjroca, Pensaments divins

No penso pecar més si no m'ho registren.

El cel romandrà obert, sant Pere s'ha acollit al dret de vaga.

Es fa saber als sants que hi ha revisió d'aureoles.

Déu ha decidit fer el sord tres cops per setmana.

Es fa saber als àngels custodis que poden recarregar les espases de foc.

Em pensava que dormir com al cel era una altra cosa.

Satanàs, en hores baixes, vol visitar el cel.

Si sóc fill de Déu vull l'assumpció.

Judes m'ha dit: Si has de pecar, demana el rebut!

Estic trist, Llucifer ja ni s'enfada.

Déu m'ha fet un bon nus per a lligar-me al cos.

Avui, deixaré descansar el dimoni.

He demanat parlar amb Satanàs, m'han donat per a tres-cents anys.

Científics celestials han trobat el secret per a treure les taques.

Els divendres de quaresma, al cel, només hi ha vegetarians.

Aquesta carn de pollastre no és pecat, està tota feta amb pinso.

Jesús està una mica cansat de visitar altars.

Judes peca, però estudia les possibles penes.

Satanàs ha fet una sala especial per a corruptes.

M'agrada anar a l'infern, allí, discuteixen de tot.

Estic content, sóc un dels quatre pecadors del mes.

Necessito un plat de llenties per a convèncer a Esaú.

No me'n refio de Déu, vaig a invertir en una gran nau.

Es fa saber que el nou mannà tindrà tres sabors diferents.

Els pobres, al cel, només tenen dret d'opinió.

En un tres i no res, sortirà el nou llistat de sants.

Em penso que vas al cel, però informa't.

Un cop per trienni teniu dret a la tintoreria.

Proveu d'entrar al cel i a veure què passa.

Els problemes van abans o després del cel?

Al cel, no es poden fer classes de religió.

Necessito anar a l'infern, un dimoni em deu diners.

Els condemnats estan contents, hi ha vaga de calderers.

He fet miracles i me n'han comptat dos.

No sé com dir-li a sant Pere que no m'agrada anar a pescar.

Jesús farà un «casting» el proper dilluns per triar deixebles.

El gremi de fusters no volen fer la nova creu.

Porto un mes repetint el mateix pecat.

Vull anar al cel per saber si són cartoixans.

Déu necessita un certificat de bona conducta.

El proper diluvi vull que posin més cervesa.

No puc anar al cel, admeten targetes «black»

Aniria al cel, però allí es dutxen amb aigua freda.

Em van fer pujar perquè havia mort.

Déu només sap jugar al solitari.

He parlat amb els àtoms i no em deixen ser déu.

Aniré al cel si treuen el protocol.

Havia de ser sant, però no volia morir jove.

És necessari anar a un cel on es puguin desar els pecats.

He de lluitar amb el dimoni fins que es cansi.

Us faig saber que m'han robat el seient de transgressor.

Déu Pare, vol deixar competències en mans de Jesús.

A l'infern, cada divendres havem calvari.

He aconseguit que Satanàs no em torni el cervell.

Faig saber als dimonis que, avui, no estic per orgues.

Qualsevol d'aquests dies igual em nombro: sant.

Suposo que, a l'escala de Jacob, li han sortit competidors.

Quan m'avorreixo, ensarrono algun sant.

He demanat hora per a confessar-me tots els dilluns.

De moment, només converteixo vi en cervesa.

Necessito una altra oportunitat per a pecar de gola.

Déu m'ha posat un nou manament: No invocar-lo per les nits!

Assumeixo que peco per enveja.

Es fa saber que, els nous sants, atendran per la nit.

Per a lluitar contra el dimoni, necessito un crit de guerra.

La Verge reduirà els àpats amb cigrons.

Si vull anar al cel, puc demanar pròrroga.

He parlat amb Déu de la conveniència de canviar de cos.

Judes necessita tres deixebles amb poca capacitat de pensa.

He d'anar a l'infern abans que passin el plat.

Puc arribar a somiar que surto de la caldera.

Li he demanat a Déu un pal·li i encara se'n riu.

Els casats no podem anar a l'infern, la dona no ens deixaria.

No vull un dimoni amic, em fa pecar sense ganes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments educatius (XLVIII)

01 Abril, 2020 07:03
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

M'he passat dues setmanes esbrinant on són.

Són burletes, però amb bones intencions.

Aquest curs, també em tocarà el savi?

Parlen prou i d'amagat.

Tenen respostes difícils de qualificar.

Quan em critiquen, els veig ben avinguts.

He posat dues preguntes i una sobrava.

He posat tres notables i un: ja t'ho faràs.

Segurament, he treballat en un altre llibre.

Aprenen tant que dubto els pugui seguir.

Els he donat un bon consell mentre reien.

La classe era una festa fins que va començar.

Acabo d'entendre que ja no m'estimen.

Hem començat el curs amb aigües transparents.

En un tres i no res, n'he aprovat la meitat.

Els reconec una memòria selectiva.

Ara, deixaré que em malparlin.

Els he demanat una pausa de mig minut.

Necessito menys alumnes, estan creixent.

Porto un mes ensenyant el mateix pa.

Estan tan motivats que he hagut d'aturar el rellotge.

Estic pendent de no anar enlloc.

Viuen en un ensurt prou controlat.

Estan pendents d'aprendre a volar.

Els conec el suficient per a saber que no són meus.

La meitat han el vici de no respondre.

Estic al servei de l'atenció intermitent.

Els he donat resultats a escollir.

Serviu la saviesa en pots petits.

Em falta administrar el silenci.

Necessito oïdes de suport.

Mai encerto quan em distrec.

M'agraden les pauses dels primers dies.

Parlaré fins al desè badall.

Avui, he hagut de fer cinc «resets».

Planyo pel regne que hauran de governar.

Ja he aconseguit envellir-los un mes.

Procuro guaitar-los de prou lluny.

He refet el control fins que s'ha deformat.

Els deixaré respirar cada vint minuts.

Ara, resulta que dos escoltaven.

El que millor fan és provar-me.

No sé què passa, ja fa dos dies que no falta ningú.

Acostumo a visitar el regne del temps perdut.

Avui, m'han ensenyat prou.

Aquest control l'he suspès.

Per ara, només he trobat rellotges lents.

Necessito transport lleuger per a fer sumes d'emportar.

Un dia d'aquest igual em suspenen.

Acostumen a fer vacances cada mitja hora.

Ara, resulta que no estava dormint.

No sol haver respostes positives.

He trobat incerts en tots els calaixos.

De moment, tenen ganes d'acabar.

En veure la tapa del llibre, dos s'han indisposat.

No sé per on començar a destapar els secrets.

Mai s'avorreixen, només sotgen.

Es veu que encara no salto prou.

Els he pres un minut, només dos se n'han adonat.

Cada dia trobo la innocència més virtual.

Han aconseguit crear idiomes a l'engròs.

És un bon alumne, no m'ha reconegut.

De lluny, els suporto millor.

Em fan enfadar, però sense ordre.

Aplega un moment en què surts.

Poden arribar a savis, però els dono feina.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A casa el fred i set poemes més

01 Abril, 2020 06:59
Publicat per jjroca, Poemes

A casa el fred


És quan sóc a casa el fred

quan cerco la xemeneia,

viu un nan prou desllibert,

tot perdent, cercant la teia.

De bon matí, el foc encès,

la paella i l’arengada,

un va fent més bona cara

quan aplega a aquest recés.

És quan sóc a casa el fred

quan aplega el desconcert

i el llum vol viatjar.

Em convida poder anar

a cercar el gran tresor

per si l’angúnia em perd.


Amb un llapis i un paper


Amb un llapis i un paper,

vull una llarga follia,

m’agrada encetar, també,

el camí de l’alegria.

Massa somnis, pocs diners,

una panxa amb massa gana,

he de posar una baldana

un parell de cops al mes.

Una ratlla lleugera,

estreta com l’averany

i el tresor de la saviesa.

Vull la pensa ben estesa

per si aplega un bon any

que no porti a la feblesa.


On va el vent?


En la pausa

de l’hivern,

no hi ha rauxa

ni diners.

Com voldria

assaborir

la fugida

i el gaudir,

però passa

aquest temps

interminable.

Qui és culpable?

On va el vent?

De segur que a casa.


Caminar, caminaria


Caminar,

caminaria

i, més tard,

descansaria.

És la vida

llarg passar

si convida

a recordar.

Amb els reptes

de la sort,

vull parar taula.

Necessito una escala

per a aplegar fins al sol

i oblidar les males penses.


A la casa dels valents


A la casa

dels valents,

hi ha qui mana

i va dient:

Són els vents

massa covards,

de cada cent,

vint se’n van!

A la casa

de la mar

no hi ha resposta,

fins diria que fa nosa

aquell qui no vol plorar

o parla massa.


Anar més lluny


En el llarg esdevenir,

no hi ha coratge

ni el senyor aplega a patge

ni el dia és la nit.

A la pena allargassada,

li posaré un tancat,

com vola, vol prendre part,

però torna estorada.

Massa rauxa, poca llum

i un cor que va a la brega

per a viure i avançar.

Hem perdut el tarannà,

la corriola i l’esquella

per la por d’anar més lluny.


Quan una porta no s’obre


Quan una porta no s’obre,

tot i havent frontissa i pany,

un pensa que tal parany

el fa un déu que es torna ogre.

Amb ulls, seny i caparró,

hauríem d’anar servits,

però hi ha massa enemics

qui ens regalen el llautó.

Quan una porta no s’obre,

cal deturar i insistir

per a veure si fingeix.

La pensa em diverteix

fins que aplega al glatir

i deixa el seu caire noble.


No voldria arribar


No voldria arribar

al gran regne del dubtar,

però haig perdut el seny.

La solitud em restreny

i no em deixa acabar

perquè s’enfada i em reny.

Camino per conquerir

la més gran de les lloances,

però em trobo, en el mentir,

mig envoltat de fantasmes.

Com avanço a cor obert

per carrerons i per places,

es fan velles les sabates,

només volen ser al desert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (XLVIII)

01 Abril, 2020 06:57
Publicat per jjroca, Epitafis

Animeu-vos, els tres primers hauran premi.

Per a demanar, de sis a set del vespre.

He decidit no ajudar ningú més.

Mai havia tingut tanta fòbia al gossos.

Si veniu amb presses, no hi sóc!

Ara, em priva la beguda.

Vaig venir a cercar coneixements.

El que més em costa és fer-me les ungles.

Diria que m'he perdut.

Necessito algun moble.

Em reservo el dret d'admissió.

M'han denegat el permís d'obres.

Vull repintar el taüt.

No haig notícies teves.

Justament, ahir, em van donar feina.

Haig permís dos caps de setmana.

A les cinc del vespre, plego.

El dimoni m'ha dit que calli.

Haig la sospita que ningú escolta.

Si vull premi, haig de creure.

Començo a volar en quinze dies.

M'han deixat una ànima de prova.

No us paga la pena, ensarronar-me.

M'han declarat: Mort anònim!

D'aquesta banda, llueixo poc.

Estic desconnectat.

Vés per on, ni m'ho pensava!

M'aniria bé una manta.

He reduït molt les despeses.

No necessito més amics.

Ni ganes tinc de respirar.

Aquí, no es pot viure!

Sé que vaig aplegar al vespre.

Espero que no se'm faci llarg.

Apropeu-me un llum.

Quant he de pagar a la comunitat?

Encara no m'he penedit de res.

Tampoc estic per a massa enrenou.

He pensat en desllogar el nínxol.

M'he apuntat al gran germà.

Es prega silenci, estic en un recés.

No penso respondre ningú.

Encara m'estic organitzant.

Si vols, ens tutegem.

Ho porto com puc.

Necessito un bitllet per anar al cel.

És precís que em refaci una mica.

He signat un pacte temporal.

Ets el tercer que ve a cobrar.

Callo per prudència.

He vingut perquè feia nosa.

No sé que hi ha per dinar.

Hauria de sortir a comprar.

Acabo de perdre un altra ungla.

M'han convidat a la processó de les ànimes.

Foragitem els compromisos.

Gairebé ni em puc moure.

M'han convocat a un ple.

He de recollit els encàrrecs

Normalment, sóc aquí.

No estic per veure.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (XLVIII)

01 Abril, 2020 06:51
Publicat per jjroca, Pensaments festius

La llengua és la bugadera de la casa.

Estimar es estar, sumar i no fer nosa.

El perill de ser ric és que s'endolen les mans.

La tragèdia dels rics és que la mort és sorda.

El dolent de la vida són les mitges parts.

No confieu en mi, jo tampoc ho faig.

Un home feliç és un ocell sense niu ni gana.

Estimo tot el que no puc entendre.

La tardor recull el cor i engega els somnis.

En arribar a casa, deixo la guerra al carrer.

Sé que la guerra es perd, però costa deixar la lluita.

L'oblit és la pau dels pobres.

Aprendre a no ser, dura almenys, tota una vida.

Els sants han aprés a trepitjar la cua del dimoni.

L'únic bo de l'infern són les sorpreses que et trobes.

No voldria ser pesat, però la terra m' obliga.

El pobre veu els diners com un somni, el ric com una religió.

El preocupant és que els homes lladren més que els gossos.

La ràbia ocupa tant espai que fan nosa els altres.

Després d'un dia feixuc, ve una nit pesada.

La il·lusió dels mortals és no estar mai a casa quan ve la Parca.

M'agrada molt anar a comprar quan no he de pagar.

Sé que ella val més, però no li diré.

Si sabés parlar em preocuparia.

No parlo més per si m'escolten.

La veritat és la més dura de les espases.

No vull saber més que el que puc suportar.

No estic trist, estic conscient.

A la vora del foc, viuen les ombres de la por.

On dorm l'ahir que vaig conèixer?

En el camí de la vida, no hi ha lloc on aturar-se.

Si passa el temps és perquè anem a un lloc.

No em pertany ni el pensament.

Si sóc quelcom estic en deute.

Necessito els veïns per saber on sóc.

No tenint raó, encara camino.

El buit m'empaita i, per fi, em cruspeix.

El millor de ser dropo és que no compten amb tu.

Si el treball dignifica, on és l'infern?

El que pot fer un altre és millor que ho faci.

No em fa por res, em fa por equivocar-me.

La millor manera de morir-se és la més elaborada.

A l'estiu, és el sol qui treballa.

Seria més dropo si no hagués descobert els diners.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XLVIII)

01 Abril, 2020 06:48
Publicat per jjroca, Poemes curts

Pobrissons els rics

que, enmig la tenebra,

volen la promesa

de saber-se amics,

tenen poca feina.


Porteu-me el goig

de la darrera estança

on no existeix recança

ni pensament boig,

només versemblança.


No he vingut, avui,

fugint del misteri,

del vell encanteri

de saber-me buit,

farcit d'improperi.


Una nit serena,

quan era dormint,

una lluna plena

preguntà per mi,

és prou mentidera.


Al corriol del mas,

diu la masovera

que ningú fa cas

puix van a la seva,

lluiten per guanyar.


Cavaller

compra l'espasa,

que el febrer

fereix quan passa,

i no diu res.


Si he de morir

abans del migdia,

vull que algú, a mida,

digui que he partit

sense massa vida.


És quan vénen

mals d'amor

quan les flors

ja ni entretenen,

tenen pors.


Estimar voldria

si fóra permès,

somnis de migdia,

feines de pagès

prop de l'establia.


Pararé un moment

el batec del cor

per si ve l'amor:

gràcil, estrafet,

cercant l'ocasió.


Des de bon matí,

aplegant migdia,

la gana com crida,

deu parlar de mi,

és tota enganyifa.


Massa hores per venir

em porten, sense aturar,

al lloc on no vull estar,

mai em plau sentir-me així:

amb un lliri a cada mà.


Des de la infantesa,

resseguint la sort,

hom pensa que pot,

és gran incertesa

davant de la mort.


Cada dia,

en sortir el sol,

veig el dol

de l'alegria,

no hi sóc tot.


Poseu-me més roses

en el meu jardí,

digueu-me que sí,

que les hauré totes,

sóc, per cert, mesquí.


La mare, assenyada,

dormia el minyó:

tendre, pobrissó,

rodonet de cara,

serà un bon senyor.


Les maragdes,

plata i or,

són comprades

per la dot,

massa cares.


En el camp, plorava

el pobre pagès,

algú li ha promès

més treball encara,

mai haurà recés.


La mossa més jove

de tot el carrer

vol l'amor primer

posat en un cove,

què farà després?


Massa son,

sense alegria,

porta al món

de la follia,

allí hi són molts.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XLVIII)

01 Abril, 2020 06:40
Publicat per jjroca, Epigrames


Per ser vell
i haver gana,
cap atuell
ens serveix ara.


Al racó del mas,
on s'adorm el llop,
no cal matalàs
ni cap llit rodó.


He donat el temps
al punyent rellotge,
si demà el perd,
cercaré qui el trobe.


És bona finestra
per a festejar,
la vull sempre oberta
per si vol passar.


En el meu país,
no hi haurà dreceres
ni falses promeses
per poder reeixir.


Prop del caminoi
on l'estiu es perd,
he trobat un noi:
savi, desllibert.


A la casa 
del mai més,
hom demana:
Menjar més!


Pujaré, al cel,
una primavera,
hi ha una sendera
on no es plany la mel.


És la lluna,
per la nit,
qui demana:
Un bon marit!


Sense lluita
per guanyar,
la fruita
fuig enllà.


Per tal de venir
a la casa teva,
porto una lluerna
per si aplega nit.


A les primeries,
tot és costa avall,
a les darreries:
crits i encenalls.


Per poca moneda
i minso diner,
la núvia no es queixa,
diu que no pot ser.


Com demanaria,
en aplegar a l'hort,
un xic d'amanida
i cobrar la dot.


Si la jove tendra
em ve a demanar,
li hauré de posar
la cara vermella.


No sóc maco
ni valent,
però ballo
més que cent.


Amb el son
ben endreçat,
pujo al llit
sense plorar.


Amb quaranta
sentinelles,
hi ha roselles
sense traça.


Per volar demano:
poder-me llevar,,
posar vent i entrar
a casa de l'amo.


Per mirar-se 
el melic,
cal aprendre
a ser esquifit.


Massa regnes
de la por
tenen setges
on és fosc.


Si m'estimes,
de valent,
no em convides
a ser rei.


A la cambra,
tinc un llit,
mai demana:
anar a dormir.
 
Sis ovelles
per a un llop,
set esquelles,
manta por.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs