Dos poemes de teatre i deu pensaments educatius
10 Desembre, 2008 16:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
S'obre el teló
S'obre el teló, llavors
un somni endarrerit
s'aixeca i nosaltres
prenem lloc i sentit.
Els primers personatges
rellisquen, dissortats,
en busca del diari
paper d'humanitats,
damunt l'escena troben
sempre el pitjor enemic,
la lluita està servida,
el cor esporuguit.
Un, que era bo, deleix
perquè li cal sofrir,
un, que era el més pobre,
es veu vestit de ric.
Allí balla si cal
i, si convé, fins mor,
farà d'hereu que torna
o, si li escau, de sord.
Destriarà el paper,
envoltarà les ombres,
engegarà el sospir,
es quedarà a soles.
Ens voldrà amorosir
i, potser, ens portarà
d'un ahir a un demà,
d'un vetllar a un dormir.
I, si ho aconsegueix,
es despullarà per fi,
enmig d'aplaudiments,
per ser altre cop veí.
Així, el gran teatre,
ens porta a altres mons,
per mig d'aquells paratges
de fustes i cartrons.
Sa majestat
Sa majestat m'obliga
a fer-me el maquillatge
i emplenar l'escena
on sols un personatge
presentarà, en un acte,
la trama de sa vida.
Les fosques i clarianes
faran de l'escenari
el mantell rebregat,
el paper de diari,
desfet i maltractat
per un suc d'amanida,
serà la carta escrita
que mai es va enviar.
L'escombra, mon cavall,
l'embut, el casc de ferro,
el públic, la ciutat
i jo, a crits de guerra
desfent tot l'entrellat
de qui m'estima i vetlla.
Vianant d'un vell país
que dóna vida el mar,
aquell que ens enlluerna,
sóc fill fidel, el nat
al més profund d'un llit,
qui mira cap al sud
i encara, ara, ignora
per quin nou compromís,
té un paper d'heroi
perdut del paradís.
Pensaments educatius
Enfadar-se el just i riure innocentment.
Els pares volen educació, es veu que els costa trobar-la.
Han provat de deixar-nos per veure si ens en sortim.
Poques passes hi ha de la saviesa a la indiferència.
Un monòleg és una lliçó sense comprovar.
Volen bons mestres, si és possible, que no facin parlar.
Potser perdré les hores, però sortiré sense recança.
Si poseu més gana, despertareu més ulls.
No vull deixar els alumnes, segur que malparlen.
Potser és bo, fer-s'ho mirar, si encara us agradeu.
Dos poemes freds i deu epitafis
08 Desembre, 2008 11:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Anunci d'hivern
El cel es mostra grisenc,
els camins d'una herba seca,
és l'anunci de l'hivern,
ara ens porta vers la cendra.
El poble es vesteix de fred,
els fumerals singlotegen,
la mainada es reuneix,
prop de l'avi, a les tenebres.
Els conta contes de dracs,
de gegants i de princeses
i, de tant en tant, es para
per a moure els encenalls.
Si remireu a l'envà,
quan la flama l'il·lumina,
veureu com creix la boirina
entre la por i el somiar.
La nit té un encís nou, nat
d'una fredor solitària,
la muntanya s'ha fet gran
i la vall més rondinaire.
La dolçor d'aquest vell poble
pren un espai indecís,
mentre dorm cansat el pobre,
el ric es torna més ric.
Faig de follet
Com recorden el passat,
aquelles tardes d'hivern,
entre el foc, el finestral,
entre la fosca i el fred.
Passes els fulls d'aquell llibre
que un dia et van regalar,
i, de tant en tant, somies
amb l'home que has estimat.
Jo que, avui, faig de follet
perquè n'estic castigat,
m'he posat entre els teus estris,
ara et miro de bon grat.
Tens les hores mal comptades,
la vida et va passant
entre fils i l'esperança
de ser una altra, almenys demà.
Ara, quan toquin les onze
i te'n vagis a dormir,
hi seré entre les ombres
quan emplenen el teu llit.
Epitafis
Ni penses, en anar de tapes.
És la primera vegada que m'han deixat entrar.
Ja he reclamat a l'assegurança.
Algú em pot esborrar dels anys.
No vingueu avui, estem de festa.
A l'estiu, només sortim per la nit.
Aquí, només tenim el necessari.
He descobert que l'anell no era bo.
Passen les hores sense pressió.
He demanat permís per fer obres.
Dos poemes per Nadal i deu pensaments divins
05 Desembre, 2008 12:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
A les fosques
Josafat tanca la porta
després de mirar un moment
aquella estrella tan grossa
que ja la nit presideix.
L'olla fa estona que balla
i la dona que s'enfila
davant l'eixam de canalla
amb cara de gana i fred.
- Josafat, ja era hora,
car la meitat tenen fam,
que la llàntia ja fumeja
i prou oli hem malgastat!
I Josafat com s'asseu
de somriures rodejat,
ell és l'home que trafega
entre la casa i el camp.
I Raquel, la seva dona,
no mandreja ni un instant
i quatre que són a taula
i un que dorm prop de la llar.
I quan ja Raquel li dóna,
a l'olla, el darrer comiat
senten un trucs a la porta
i tots es queden mirant.
- Dona, què esperem visita?
- A aquestes hores, no crec!,
un estrany home penetra,
és presenta com Josep,
diu que la dona és afora,
amb un estat compromès.
I Raquel que ja s'ho pensa,
puix d'això massa que entén,
vol convidar-la a què passi,
però no vol en Josep.
- Ja teniu massa canalla
i la cambra no ho permet,
cercarem una altra casa,
no cal que us hi capfiqueu!
Na Raquel corre i capgira
tot mig poble en un moment,
en ser tan pobres els altres,
cull, de tot fruit, un no res.
Torna a casa embadalida,
espurnes els ulls li fan,
però, en aquestes, un home
ofereix el seu resguard.
El camí enfila Maria,
en Josep i la Raquel,
aquell home que ja arriba,
encara no sap què fer.
Quan la Raquel torna a casa,
el que menys vol és sopar,
els nens li ploren o dormen,
el llum el troba apagat.
Josafat obre la porta
i és que la llum s'ha fet gran,
ara seuen entre fosques,
a les fosques, tot és clar.
Per Betlem
Per Betlem passen, alhora,
gent de fora i pensaments,
un Josep, una Maria
i un desembre fred, molt fred.
Uns porten les bosses plenes
de rancúnies i desigs,
altres passen per la vida
amb ganes de ser els més rics.
Enmig de tanta gent,
en un desembre joiós,
una somera que porta
a la Verge i a l'Espòs,
ell l'agafa dels tirants
perquè ja s'amaga el sol
i van de carrer en carrer
per cercar menjar i repòs.
Són les cases tan minvades
i plenes de gom a gom,
que no saben on posar
a la Verge amb els dolors.
Per fi, troben un pessebre
on reposa un jove bou,
allí la Verge s'instal·la,
en Josep no sap per on.
Arriba la llarga nit
d'un desembre amb enrenou
i, després d'haver sopat,
xerrotegen els pastors:
- Si l'ovella està molt magra,
si la llana ho és tot,
si la llet és massa bona,
si cal jeure prop del foc.
I passen, a les afores
d'un Betlem ben recollit,
unes hores molt replenes
d'angúnies i de confits.
Els pastors quan es desperten
d'un malson endarrerit,
es troben sota d'un àngel,
ara els parla i diu així:
- Hagi pau damunt la terra
perquè és festa al cel i aquí,
ha nascut, en un pessebre,
un nadó que ja és el Crist!
I van a cercar el pessebre,
els pastors, mentre la nit
s'il·lumina amb l'estrella
i la Verge ja somriu.
Pensaments divins
Ofertes al cel: Cada tres entrades, regalen uns prismàtics.
Satanàs no escolta els esteticistes, vol mantenir la cua.
Déu diu que no vol més somnis amb angelets.
Déu es nega a treure el pernil de la carta.
Jesús ha estat nomenat: Sommelier d'honor!
Canal cel, ofereix concerts amb tres dimensions.
Satanàs té problemes amb els missatges pel mòbil.
Déu no vol restaurants de menjar ràpid.
Els dilluns no es pot anar al cel, el porter descansa.
Al cel, estan introduint una mica de música pagana.
Dos poemes bèsties i deu pensaments educatius
03 Desembre, 2008 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El cor bramula
El cor bramula penjat al cim
on sotgen, tous, els fils daurats,
no crida més l'insecte prim,
esguarda, foll, sa malvestat.
Ulls de la mare més que rogencs,
rabents un cop, ara parats,
veuen la joia, un sofriment,
veuen present, veuen passat.
D'un ou poruc, un fill sensat,
sis peus petits, un negre cap,
rabassudet, cofoi, constant,
un no ser dir, però se sap.
Llevant-se d'hora, tot i cercant,
per a un vailet, les tendres fulles,
posant ton pit cara a llevant,
per a ell el bo, per tu: despulles.
I res s'esmuny del tebi llit
on gronxes l'or del teu seguici,
tot l'estimat ara és un crim,
tot finirà, sagnant ofici.
Mes jo sé prou, digna mestressa
i encara que el cor deleix,
tu tornaràs a casa teva
per a reprendre sempre el mateix.
Un cap de tro
Un cap de tro ve amb mi,
dissortadament no puc
fer-li la guitza i si
de vegades he rebut
ell ha rebut com qui
pren per abric el cuc.
Malauradament ell sap
que sóc deixat i brètol,
gasiu de qualitat,
estèril, més bé llépol,
que estimo d'amagat
i tinc fullam per sègol.
Segurament li agrada
dormir de cara al mar,
sembrar com tota fada,
escriure i capbussar,
omplir de carn salada,
cruspir com un senglar.
Llevar-se com la lluna,
desdibuixar un penell
i trepitjar aquell vell
que cada matí engruna
ma vida en un cartell.
Tornar cansat i seure,
ensarronant els hostes,
alçar el braç per beure
i recordar, a les postres,
que encara no vull creure
que estic voltat de sostres.
Pensaments educatius
Les feres petites han d'aprendre a fugir amb ordre.
La vida és un mal teatre d'una sola funció.
Ells ho intenten: sempre es pot fer volar un mestre.
No vull tenir deixebles, no suporto la creu.
Vindrà un dia en el qual no s'excusarà ningú.
Cada dia entra, a cegues, a la casa de l'oblit.
No suporto alumnes bons, no em volen ensenyar res.
Poseu els alumnes en un cove i després els destrieu.
Estic convençut: ensenyar no significa aprendre.
És difícil pensar que podrien viure sense mi.
Dos poemes colpits i deu epitafis
01 Desembre, 2008 21:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Estic refredat
Estic refredat, el sol esbatana,
el febrer trascola suau per la vall,
ara és migdia, estic a l'escola,
els nois s'examinen ben plens de bondat.
No han vingut les mosques, encara fa fresca
i deu haver foc dintre de la llar,
el meu cos delera, el cap es desgrana
entre una dolença, un no saber estar.
Estic refredat i s'apropa l'hora
d'anar cap a casa a cercar el dinar,
la taula sesteja, espera ser plena
amb coberts de diari, olives i pa.
Passa el dimecres, passa i serpeja
en una setmana on tot són afanys,
els joves escriuen, s'aturen, em miren,
en tornar la vista, acoten el cap.
Estic refredat avui fa dos dies,
aquesta tarda, si no hi ha remei,
posaré el meu cos sota de la dutxa,
una aigua calenta em farà el plaer.
Tombs a tombs la vida al poble fa estada
i surten encara iaies al carrer,
no porten pas ara un polsim de pressa,
el febrer s'allunya i s'allunya el fred.
És la vida que em colpeja
Els camins d'aquesta ment
em porten per averanys
amb motius incerts, estranys
i m'allunyen del meu ser.
De vegades, ho somio,
malfio, em faig covard,
escanyolit per la por
de nou, vull tornar a la llar.
És un món ple de falòrnies,
d'engegar-ho camí avall,
és la vida qui em colpeja
i m'emplena de lluitar.
Pare cos, vós sou la pena
i deixar-vos és pecat,
sóc una ànima que trafega
i renega en fer-se gran.
Epitafis
Ara mateix, estic a l'esbarjo.
Estic passant un moment decisiu.
Acabo els deures i estic per tu.
Si has de venir, truca'm.
Tinc el temps just per anar a l'infern.
Si vols, t'apunto a la cursa.
Segurament, no guanyaràs pes.
És millor que vinguis a peu.
Ho sento, no tenim taula reservada.
Si de cas, pots venir amb la dona.