Com pesa el llit i set poemes més

30 Setembre, 2019 06:04
Publicat per jjroca, Poemes

Com pesa el llit


Amb el cos adolorit,

amb la llengua ben eixuta,

el mariner no ha neguit

ni riqueses ni fortuna.

Pel matí, com pesa el llit,

un esmorzar d’una poma,

la gran ombra l’abraona,

ha perdut tot l’esperit.

En un banc, com es retroben

aquests quatre amigots,

abans, miraven les dones,

avui, gairebé, ni ploren,

no parlen de mar ni port,

n’eren pocs i ara en sobren.


Cada vespre una aventura


Algun dia, en algun lloc,

he de trobar l’alegria,

la segueixo, és ma guia,

com m’empaita si no em moc.

Cada vespre, una aventura,

cada nit, una sorpresa,

ve la pluja, ve la queixa

i se’n va, mai haurà cura.

Passen mesos i setmanes,

la vida tira endavant

sense demanar sorpresa.

És la pena la qui pesa,

va les contrades topant

allunyant-se de les flames.


Pugeu-me al serrat


Com a home poruc,

enceto conversa,

he deixat la pressa

al racó dels muts.

Llarg mon averany

no em demana ajuda,

sento com la pluja

vol traginar l’any.

Setembre s’adorm

a la vinya vella

que no han veremat.

Pugeu-me al serrat

per parlar, amb l’estrella,

de les nostres pors.


No albireu altre despit


Mentiria si digués

que no vull gran encanteri,

en el paper de promès,

quasi he perdut el senderi.

Ella em demana volar

per la tebior del gras núvol,

com li dic: Deixem-ho anar!,

mai em plau un dia rúfol.

Són històries de pagès

cansat de somiar tant

per a raure a l’oblit.

No albireu altre despit

puix el pas del vianant

a ningú porta interès.


Han vingut quatre dimonis


La moixaina de la nit,

lluny la fúria de tempesta,

no em donéssiu massa empresa

puix m’abelleix el dormir.

Segrestadors dels meus somnis

apleguen ben ran del llit,

han vingut quatre dimonis,

volen portar-me a l’oblit.

Ni guanyo temps per pecar;

en aquest carrer vital,

m’han manllevat la fortuna.

Només em queda una engruna

per a guarir mon sidral

fins a l’hora de lliurar.


Toca casar


Manta roses i neguit

en una tarda tardana,

el festejar s’encomana

quan aplega llarga nit.

Ella és mossa i galana,

pubilla d’una gran casa,

he de dir-vos que m’agrada,

he de fer-la la senyora.

Li daré, a primera hora,

el millor del meu somrís,

és valent i trencadís,

però mai deixa penyora.

Com després toca casar,

la resta deixem-ho anar.


Mariner sense taverna


Mariner sense taverna

com no havia de glatir,

el Montsià veu la tempesta

car s’acosta per la nit.

Més enllà, la barca gronxa

quan tornava de pescar,

quatre caixes estan buides,

la resta de peix barat.

Massa fums a la taverna

anuncien la tardor

i l’inici de la veda.

A les cases, regna el plor,

el pare els renyarà

quan el llum encara crema.


A l’escola, ja se sap


A l’escola, ja se sap:

Entrar, callar i pissarra!,

el mestre ha maldecap

perquè té massa canalla.

A l’envà, els manaments,

els deures i l’obediència,

la lliçó dels quatre reis,

per aprendre, cal paciència.

I al de dalt del Montsià

una pluja s’endevina,

ha de ser una pluja fina,

d’aquelles de bon passar.

I, quan la feina s’acaba,

retornarem cap a casa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: