Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.
Poemes curts (XCIX)
14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Han de raure,
en el cim,
ben amables,
els botxins,
després, maten.
Quan al juny
vaig a segar,
és quan gruny
el porc al prat,
després, fuig.
Les camises
de l'estiu
són de mides
i colors vius,
més eixerides.
Com demano
el menjar
sense el goig
de treballar,
és que m'escanyo.
Les paraules toves
cerquen, prou dejorn,
trobar-se a soles
amb algun senyor
qui les trobi bones.
A la setmana següent,
no hi ha festa,
vull beure vi, cervesa
i una ampolla d'aiguardent,
per si refresca.
Diu la masovera
que, en venir del mas,
ningú li fa cas,
quan ensenya i prega,
més que un bordegàs.
Quan demani
per la son,
vull que n'hi hagi
per a tots
i que en sobri.
I, a l'hora de dinar,
asseguts, ben pentinats,
amb una mà a la butxaca,
malfiar com ho fan tots,
amb una ganyota encetada.
A la rua
del convent,
quan hi ha muda,
falta gent,
deu ser poruga.
Quan demano
anar a cantar,
és quan planyo
a l'endemà,
mai seré amo.
Els nens perduts,
a les hores fosques,
cerquen deu tanoques
per a fer refús,
són ben poca-soltes.
He cercat fins a la nit
el cove de la temença
qui s'adorm vora del pit,
a punt d'albada, desperta,
és un pobre maleït.
A les voltes de sant Joan,
vénen les fades
amb les bruixes barrejades,
esperant i esperant
el més petit dels miracles.
Com la música s'adorm
en arribar a la finestra,
ha estat tota la festa:
prou callada, amb ull tou,
per si albira qui la prega.
Al rellotge de la nit,
doneu-li corda,
puix queda un esperit
qui me'l trastoca,
diria que ha delit.
Han de lluitar els bordegassos,
a la festa del sidral,
ben calçats puix prendre mal
és només qüestió de nassos
i de guanyar-se el setial.
Sento la musica
dormint el concert,
avança, replica,
ho troba tot verd,
després, ni es capfica.
Han passat els àngels,
venien del cel,
hi viu sant Miquel
enmig dels estels,
pendents del Gran Pare.
Mai demano
per a mi
ni un cartró
on poder dormir,
és quan guanyo.
Epigrames (XCIX)
14 Maig, 2022 07:22
Publicat per jjroca,
Epigrames
Parla la campana
vetllant al cloquer,
diu que hi ha un fantasma,
però ningú el veu.
A la casa
del mai més,
qui no menja
no diu res.
Canta l'aigua
en el molí,
serà el vi
qui l'acompanya?
En el regne
de la poca sort,
el viu és heretge,
creient, quan es mor.
No vull menges
per a mi,
només regnes
i camí.
I com cada dia,
en fer-se un xic fosc,
sento com em crida,
com em parla el foc.
Amb la lluna
de desembre,
cada bruixa
hauria de rebre.
Al pessebre
de Betlem,
un Nin tendre
ha de ser Rei.
He de moure'm
per anar
on no em facin
treballar.
Suposo que saps,
dolça enamorada,
que l'hivern m'agrada
si em puc escalfar.
La més negra
de les pors
duu fermesa,
duu fredor.
Abans de morir,
he de demanar:
anar-me'n enllà
on no fan glatir.
Entre missa
i rosari,
vaig passant
el meu calvari.
Sense pena ni diners,
passo les tardes senceres
assegut sota palmeres
sense ganes de dir res.
Com he demanat,
al déu dels infants,
jugar com abans,
somiar com un sant.
Massa cop les melangies,
mentre cerquen trobar el port,
van ajuntant: les nits, els dies
per si albiren un tresor.
Quan Nadal aplega
al vell menjador,
parlo amb un pastor
de la nova estrella.
No he de tardar
en tornar-me ovella
si la vida em prega
i no em deixa anar.
En el nínxol dels pobres,
no hi ha ni flors
ni converses d'amor
ni discursos mediocres.
He vist davallar
la més jove mossa
demanant la rosa,
oferint la mà.
Vestit de captaire:
tou i fredolic
mai sento l'amic,
se l'emporta l'aire.
Tot a punt
i l'any s'enceta
amb ensurt
a la finestra.
He de demanar,
a la bona bruixa,
que si l'amor puja,
el faci baixar.
Manta roses
del jardí
xisclen totes
a desdir.
Li parlo al vent i set poemes més
08 Maig, 2022 07:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Li parlo al vent
Quan el blat és en el camp
i la pluja el remulla,
vaig sentint com mou la brulla,
observo com va guanyant.
Tot d’una li parlo al vent
que calmi i no porti pressa,
el guaito per la finestra,
el segueixo atentament.
Diria que tot va bé,
que la fortuna m’escolta
i podria ampliar la casa.
La mestressa no ho veu massa
i anem per la revolta
en pensar amb el moliner.
Com empaito la tendresa
Porto pressa en no saber
i viatjo per l’aventura,
en el somni, cerco muda
per a anar a coll-i-bé.
Com empaito la tendresa,
com el seny he amagat,
haig la pinta d’un soldat
qui no ha lluitat en cap guerra.
De petit, era bufó
i les nits em regalaven
un camí per on anar.
De jove, ho vaig deixar
perquè l’enveja dels altres
em convertia en llautó.
Peix assecat
Parlo, amb el vent,
de les gandules barques
qui han mil nafres,
són altres temps.
Quan pescadors
lluitaven amb les ones
mentre les mosques
eren al sol.
Peix assecat
en pobles a la riba
bastits de nins.
A saber quins
ja són a l’altra vida
i no han tornat?
La cova del gran sol
Cerco, en cos cansat,
la darrera resposta,
però m’ha tocat la porta
tancada amb forrellat.
Els dubtes imprecisos,
els fets tan concloents,
he vist la bona gent
pensant amb els anissos.
Cerco, en venir la nit,
la cova del gran sol
per tal de visitar.
La noto més enllà
d’on resta el condol
plaent de l’enemic.
Quatre paraules esquerpes
En el sac de les paraules,
novament, fa mal entrar,
elles bé s’han d’amagar,
demanant haver bon catre.
Avui, ni sé el perquè,
he provat de deslligar-lo,
penso que he de deixar-lo
fins que aprenguin a quedar bé.
Quatre paraules esquerpes
voldrien trobar un forat
i fugir a corre-cuita.
Però algú espera la fruita
de posar-les al sembrat
i traure les males herbes.
Al dessota del llençol
Els fantasmes de la nit
són esquerps i mentiders,
cadascú ha son delit,
però pocs són els valents.
Al dessota del llençol,
com amaguen les vergonyes,
volarien com cigonyes
si els ho permetés el sol.
Però viuen al castell,
a la cova o al palau
tot cercant la cambra fosca.
Haver poc que és el que toca,
però resta algun babau
qui ha de fer el passerell.
Està escrit al cel
Com està escrit al cel:
Avui, toca ser fidel!
Amb prou bones intencions,
m’he llevat aquest matí,
el meu cos és prou mesquí,
però ha bones raons.
Treballar per a menjar,
donar gust a la canalla,
enllestir l’alfals i palla,
treure a l’ase a feinejar.
Escoltar a la mestressa,
prendre el deure com a dot
i si, de tant en tant, es pot,
anar a beure a la taverna.
A la feina, arribar tard
Prou despert, com pidolaire,
he demanat: pau i aire.
M’agrada llevar-me d’hora
amb poca cosa per a fer,
prendre la llet amb cafè
i ensaïmada de la bona.
A la feina, arribar tard
per a poder plegar d’hora,
sovintejar el passat
per somriure una estona.
I, després, m’anirà bé
aplegar al banc de la plaça,
allí, xerrar sense traça
fins arribar al buit: per què?
Pensaments festius (CI)
01 Maig, 2022 02:53
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mentre ella es pentinava, ell anava cremant rellotges.
Volia que l'estimés i em va prendre les sabates.
No vull més diners, amb els que eren meus ja en tenia prou.
És un poble feliç; allí, els diners caduquen.
És un mal amant, diu que l'estima i deu ser veritat.
Es va deixar el nuvi, deia que no la feia patir prou.
No anirà enlloc, menteix i no mesura.
Si us preneu prou temps, veureu com s'acaba el món.
És un home molt espavilat, mai el trobareu assegut.
Cal ser feliç en silenci i sense massa llum.
Si aprenc sense pressa, oblidaré sense pena.
Vaig provar d'anar a la ciutat i no vaig parar de córrer.
La vida és fugir o empaitar els lladres.
Necessito núvia que sàpiga comprar-me els mitjons.
Em va dir que era un bon partit, de poc que no em faig mal.
Ella em va deixar, vaig mudar-me de seguida.
No estic madurant, però en passo de fred!
He pactat amb els microbis, els deixaré la casa a les vacances.
He dormit a la platja, no m'apetia convidar a la sorra a venir a casa.
És tant ric que li fa il·lusió plegar les olives al jardí.
Cerco soci per muntar negoci en el cementiri.
Que em faig vell m'ho diuen els ulls dels coneguts.
Mireu si tinc sort que treballo i em canso.
El semàfor és la vida en tres colors.
Desitjo que les meves darreres paraules siguin: Bona nit!
Si algun dia moro, espero no tornar enrere.
Qui més se'n riu, quan mor un pobre, és el notari.
A Déu no li preocupen els reptes intel·lectuals sinó el preu dels sants.
Tinc un cos feble, però s'enfila per les parets.
A la dona no li preocupa el cervell de l'home, ja pressuposa que en té poc.
La dona voldria un nuvi jove, però la carn tendra sol ser cara.
Mentre el savi vola, l'espavilat li posa el llit.
Vull viatjar, amb la música, a la casa del silenci.
És millor no creure, t'endús més poca feina.
He trigat molt en aprendre, sabia que no calia portar pressa.
No em sento ni més sol que ahir ni més lleig que demà.
Cap paraula es nega a viatjar acompanyada.
Tinc ordre d'anar al cel a preparar la meva arribada.
Ara, no tinc pecats, noto que em falta alguna cosa.
Sembla innecessari recordar que estic viu.
M'agraden els homes grans, gairebé no tenen ombres.
És un bon músic; almenys, el sento de lluny.
No perdo el temps, me'l guarden dintre d'una caixa.
Els comentaris dels plats són dels qui han menjat.
A la bassa, ve la lluna i set poemes més
01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca,
Poemes
A la bassa, ve la lluna
A la bassa, hi ha un mirall
on s’atansen les granotes,
ben mudades vénen totes,
però no porten plomall.
Una mosca viatgera
com s’atreveix a passar,
de segur que ha d’acabar,
enmig d’una panxa, presa.
A la bassa, ve la lluna
per si troba qui l’acull
i li dóna bon sopar.
Poc després, es deixa anar
i plora, ben a curull,
malparlant de la natura.
Carrer estret
Carrer estret i vells records
vestits amb un to carbassa,
prop del foc, hi ha una tassa
per a posar llet amb pols.
Són prediccions del govern
qui espera un millor temps,
que mengin els innocents
puix ho tenen massa verd.
Carrer estret i dolça llum
la qui surt de la farola,
passat demà, no hi ha escola
i podrem gaudir tots junts.
Carrer estret i aquells vells temps
com s’allunyen lentament.
Les empreses de fa anys
Amb el cos més afeblit,
em plantejo donar passa,
sota un cel ben escarlata,
hi ha un temps ben adormit.
Les empreses, de fa anys,
van anar perdent enginy,
com voldria saber en quin
país trobaran els guanys?
A la plaça, hi ha un racó
per als pobres penitents
i algun heroi esgarriat.
Només parlen del passat
quan havia bones dents
per enllestir algun mos.
En porto un grapat
De mentides i aventures
com en porto un grapat,
les altres les he deixat
tot creixent a les altures.
La fortuna del meu amo
mai aplega al cap del mes,
ell guanya sense interès,
però es queixa si l’escanyo.
A la plaça de ponent,
he trobat les orenetes
fent un niu a la façana.
Sense fil i sense llana,
hauran de posar més herbes
a aquell fang que va creixent.
En el secret
En el secret diví de la paraula,
no hi ha temença ni desengany,
és llavors que el diable fa parany,
però es perd enmig la faula.
Al bosc profund on viuen els bruixots
amb lladregots de curt remei,
hem de saber que, en aplegar a l’herbei,
és senzill perdre: bous i esquellots.
En el secret on viuen malentesos,
hi ha pocs promesos i homes de bé
qui es recolzen en la saviesa.
En els dedins, perdo la pressa,
com m’acomodo per a saber
quan tornaran a viure presos.
No espero més
No espero més
que aprendre de pressa,
però la peresa
no ensenya res.
Cofois els valents
quan són al convit,
amb un pla ordit
ben ple d’innocents.
Com pertany el sol
al regne dels déus
on tots el gaudeixen.
Prou que es diverteixen
quan ningú els creu
i cerquen condol.
A la panxa, haig un os
Li comento al meu ruc:
Treballaria, però no puc!
A la panxa, haig un os
qui s’enfada quan treballo,
com ens barallen tots dos,
ell es cansa, jo el guanyo.
La derrota és concloent,
el meu os com se n’adona
fent gran pensa una estona
i, després, ni ens enfadem.
Feinejar per feinejar
és negoci de l’infern,
faci calor, faci fred,
l’ideal és sestejar.
Pensant amb la pandèmia
Ha estat: parlar amb la mort
i esdevenir hores baixes,
parla de nínxols, de caixes,
de sofriments i de pors.
Com nosaltres, els mortals,
volem pausa indefinida,
massa castiga la vida
quan ens porta a aquests verals.
La mort demana paciència
puix la feina massa creix
i no sap com aturar-la.
He aconseguit guanyar-la:
deixant carn i comprant peix
i pensant amb la prudència.
Poemes curts (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria,
mentre dorm,
com somia
que té son,
sempre és al dia.
És quan plou
al dematí
quan no em moc
vora del llit,
és el meu jou.
Quan la mossa
vol amor,
com proclama:
Si em vol,
potser es cansa!
A les pors
del sacrifici
és millor
haver bon vici,
hi guanyen molts.
Si la menja
és per a mi,
hauré revenja
si mana el vi
o sobra pressa.
Mai es cansa
el pobrissó,
menja poc
i cau rodó
sense recança.
És quan plou
que estic content,
canta el llop
mentre em veu,
ni agafa set.
Quan demano
anar a ballar,
no té pressa
en arribar,
quant ho estranyo.
Si la sínia
diu que sí,
al migdia, a dormir
per a fer vici
amb alegria.
Com en sóc
tan saberut,
menjo porc
i trobo el gust:
a poc a poc.
Com demano,
per la nit,
sentir el vent
quan va a dormir,
la por la tinc.
Les seixanta
solucions
tarden massa
quan hi ha sol,
després els passa.
No vull cambres
sense nit
ni poncelles
sense crit,
faré revetlles.
A la casa
del mai més,
del què passa,
qui sap res?
Res, encara.
Quan la jove
va a la font,
la veig noble,
amb intenció,
glatint de sobte.
Enmig de l'hort estant,
sento les converses:
tranquil·les, despertes,
d'aquells quatre enciams
parlant amb les cebes.
Com l'aranya,
adelerada,
veig que escanya,
enfurismada,
una mosca prou cansada.
Les paraules
van al vent
on, les maules,
van dient:
Plorem debades!
En el si
del meu convent
sento qui
es va planyent:
Pobre de mi!
Al desert,
quasi mai plou
i és despert:
desig i prec
sense enrenou.
Epigrames (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta pedres
d'un camí
van, en festes,
parlant de mi.
No hi ha rei
sense fortuna
ni cap llei
tocant la lluna.
El rellotge
diu que prou
i no vol
fer perdre l'ordre.
Cada casa
vol sa llum,
cada noia
el seu perfum.
Per a ser
home de bé,
cal aprendre
i cal saber.
En el reialme
dels saberuts,
els necis són quatre,
els altres són rucs.
Al carrer del riu,
on les noies parlen,
no les veu ningú
quan moren les tardes.
Com he de guanyar,
en aquesta guerra,
si sento qui prega
i el vull ajudar.
Quan l'amor cofoi
em vingui a trobar,
vull vestir de noi
per anar a jugar.
Mai li ploren
els dos ulls
ni el troben
sense escut.
He d'anar a festejar
al carrer Major,
el casar fa por
i no sap volar.
La jove demana:
poder anar a cantar,
els dilluns ha gana,
menys de treballar.
Quan el núvol ve
ens diu que plourà,
però parla el vent
i prompte es desfà.
La barca petita,
vestida de blanc,
com lluu el seu semblant
i avança eixerida.
Les joves boniques
juguen al jardí,
totes seran riques
i hauran marit.
Porteu-me el béns
farcits d'anissos,
els vull concisos,
ben prenyats de fe.
En els alturons,
ja no hi ha princeses,
viuen en deveses
o en altres llocs.
Com d'amagatotis,
vaig perdent la llei,
es troba als negocis
quan ningú la veu.
Per a caure
en l'oblit,
cal complaure
o ser el marit.
No em pertoca
ser un bon rei,
sóc tanoca
en escreix.
I l'amic
i l'amat
sigui ric
o prengui part.
En els ulls
hi ha l'alegria,
els esculls
o la cridòria.
Massa misses
per a un mort
ni són precises
ni troben port.
Quan s'alluna
el pensament,
van a una:
dèria i ment.