Pensaments festius (CII)
14 Maig, 2022 07:40
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mai les hores del cafè han llaurat cap camp.
Un cerca l'amor amb l'esperança de no trobar-lo de sobte.
La vanitat és el fruit d'un treball insatisfet.
Un sempre espera trobar al mirall els dies millors.
Sortiria del silenci, però em sento desprotegit.
L'infern de l'home és no trobar un lloc on sentir-se satisfet.
La millor de les festes és la que no necessita coets.
He somiat que era pobre, tinc molt poca imaginació.
És millor que tingueu gana, el cos us comprendrà.
He estat massa temps desfent castells que igualment haurien caigut.
És un home massa savi per recordar on viu.
Sóc massa desconfiat, no us deixaré cap dels meus dies.
He tingut molta sort, no n'he trobat més a la cantonada.
Les tardes haurien de prendre més hores del matí.
No patiu, els dimoni us donarà prou temps per a que us condemnéssiu.
No puc témer a Déu, corre massa per poder-me escapolir.
He provat més religions, però totes em porten al cel.
No tinc ganes de morir, ho hauré de fer sense ganes.
M'agrada tant treballar que m'ho privo constantment.
L'amo em dóna més diners, jo li demano menys feina.
No sé on és Déu, però sé on no l'he trobat.
Fer-se vell és passar gana sense pressa.
Visc en un poble petit, només la feblesa es fa gran.
Res s'arrapa més fort al cos que la por.
Era fatxenda perquè ningú li havia regalat mai unes sabates de tacó alt.
Tinc el suficient per a continuar sent pobre.
El bon lladre us donarà corda per seguir treballant.
És un home ric, té cent pulsacions per minut.
Manaria a casa si sabés on es guarda la clau.
No convideu mai a entrar el fred a casa.
Estava pensant en fer-me jove, però no tinc capses on guardar els anys.
És un bon metge, accepta que ha de morir.
Plou al desert quan l'aiguader no pot vendre.
Déu escolta, però cal demanar-li hora.
El temps no hi era, però un àngel desenfeinat començà a comptar.
Dec ser pobre, mai tinc problemes per gastar-me els diners.
Per molt que lluitéssiu, la pols sempre guanya.
A la Parca, sempre li han fet por les escombres.
He provat de pintar una poma, però no parava de riure.
La vanitat és la menja dels qui estan tips.
Tinc un cervell massa complicat per a trobar una solució.
Déu, en acabar la creació, es va sentir molt sol.
Massa paraules no tenen perquè emportar-te enlloc.
Deia que s'avorria, havia deixat el regne del pensament.
Renaix la vida i set poemes més
14 Maig, 2022 07:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Renaix la vida
Com la llarga espera,
en un hivern valent,
posa, al sentiment,
nova fulla tendra.
És el pare sol
qui el món presideix,
fa créixer l’herbei,
la planta i la flor.
I, en trencar l’ou,
com renaix la vida
en tots els indrets.
Vull estar despert
per sentir embranzida
quan natura mou.
Ha vingut el temps
Ha vingut el temps
de les hores baixes
a posar, en caixes,
penses de l’hivern.
Voreta del foc,
s’enceten els somnis,
són massa dimonis
per guanyar del tot.
Ha vingut el temps
a posar platxèries,
una orquestra i ball.
No vull tornar al tall
per haver les dèries
de guanyar diners.
Els prohoms innocents
La fortuna demanada,
vora el camí, s’ha quedat,
algú l’haurà segrestat
quan, a casa, se’n tornava.
Els prohoms innocents
són esquerps i ben valents,
només un de cada cent
veu el món com de tornada.
Com s’esbatussa la porta
i entreobre la finestra
per tal de guaitar el carrer.
Sóc un pobre tafaner
qui no gosa anar a la festa
per si trobo qui m’estova.
Mai deixeu de respirar
Com fa por el vent de dalt
quan s’afanya i porta pressa,
ha d’acomplir la promesa
de lliurar-se al dissortat.
Mig esclau d’aquest vell cos
com m’adreço al sacrifici,
respirar és quasi un vici
que ens fa ben lladregots.
I ho fem sense aturar
al capvespre i al matí,
un gran savi ho va dir:
Mai deixeu d’esbufegar!
Com la feta es va complint,
cada dia, mentre vivim.
Un xic borni
Ben cansat de no saber,
m’estalvio la promesa:
Casaré amb la princesa,
si no ho vol, pas ho faré!
Estudiant per a ser rei
vaig aplegar a la ciutat,
allí, visc com d’amagat
per si m’empaita la llei.
Gran senyor d’aquest bell somni
com m’adreço a la virtut
de saber-me important.
La foscúria es fa quan
s’allunya la joventut
per a tornar-me un xic borni.
Si puc, caliu
Digueu-li al fred
que cerqui nova llar
puix m’he gelat
i no en vull més.
Porteu la neu
als alturons,
vull altres mons
sense cap creu.
Deixeu la llana,
vull el cotó
en temps d’estiu.
Si puc, caliu,
amor del bo
i festa grassa.
El bou li diu a la vaca
El bou li diu a la vaca
que la pluja porta el verd,
ella no s’ho creu i encara
es conforma amb més fred.
Per la vall, el tren fumeja,
esbufega tant com pot,
aplegat, a dalt de tot,
el veig cansat i rabeja.
El bou li diu a la vaca
que l’amo pinta el tancat
i prompte obrirà la porta.
La vaca diu que no hi toca
i darrere el disbarat
veig la tarda que s’allunya.
Els homes bons
A l’hora dolça,
quan dormen les fades
i l’hivern reposa
eixint de les cases.
He vist l’homenet
jagut, al seu llit,
pensant, a pleret,
que ha trobat l’amic.
No hi ha més remucs
ni amples raons
per a gran victòria.
Oblideu la història
on els homes bons
feien malifetes.
Poemes curts (XCIX)
14 Maig, 2022 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Han de raure,
en el cim,
ben amables,
els botxins,
després, maten.
Quan al juny
vaig a segar,
és quan gruny
el porc al prat,
després, fuig.
Les camises
de l'estiu
són de mides
i colors vius,
més eixerides.
Com demano
el menjar
sense el goig
de treballar,
és que m'escanyo.
Les paraules toves
cerquen, prou dejorn,
trobar-se a soles
amb algun senyor
qui les trobi bones.
A la setmana següent,
no hi ha festa,
vull beure vi, cervesa
i una ampolla d'aiguardent,
per si refresca.
Diu la masovera
que, en venir del mas,
ningú li fa cas,
quan ensenya i prega,
més que un bordegàs.
Quan demani
per la son,
vull que n'hi hagi
per a tots
i que en sobri.
I, a l'hora de dinar,
asseguts, ben pentinats,
amb una mà a la butxaca,
malfiar com ho fan tots,
amb una ganyota encetada.
A la rua
del convent,
quan hi ha muda,
falta gent,
deu ser poruga.
Quan demano
anar a cantar,
és quan planyo
a l'endemà,
mai seré amo.
Els nens perduts,
a les hores fosques,
cerquen deu tanoques
per a fer refús,
són ben poca-soltes.
He cercat fins a la nit
el cove de la temença
qui s'adorm vora del pit,
a punt d'albada, desperta,
és un pobre maleït.
A les voltes de sant Joan,
vénen les fades
amb les bruixes barrejades,
esperant i esperant
el més petit dels miracles.
Com la música s'adorm
en arribar a la finestra,
ha estat tota la festa:
prou callada, amb ull tou,
per si albira qui la prega.
Al rellotge de la nit,
doneu-li corda,
puix queda un esperit
qui me'l trastoca,
diria que ha delit.
Han de lluitar els bordegassos,
a la festa del sidral,
ben calçats puix prendre mal
és només qüestió de nassos
i de guanyar-se el setial.
Sento la musica
dormint el concert,
avança, replica,
ho troba tot verd,
després, ni es capfica.
Han passat els àngels,
venien del cel,
hi viu sant Miquel
enmig dels estels,
pendents del Gran Pare.
Mai demano
per a mi
ni un cartró
on poder dormir,
és quan guanyo.
Epigrames (XCIX)
14 Maig, 2022 07:22
Publicat per jjroca,
Epigrames
Parla la campana
vetllant al cloquer,
diu que hi ha un fantasma,
però ningú el veu.
A la casa
del mai més,
qui no menja
no diu res.
Canta l'aigua
en el molí,
serà el vi
qui l'acompanya?
En el regne
de la poca sort,
el viu és heretge,
creient, quan es mor.
No vull menges
per a mi,
només regnes
i camí.
I com cada dia,
en fer-se un xic fosc,
sento com em crida,
com em parla el foc.
Amb la lluna
de desembre,
cada bruixa
hauria de rebre.
Al pessebre
de Betlem,
un Nin tendre
ha de ser Rei.
He de moure'm
per anar
on no em facin
treballar.
Suposo que saps,
dolça enamorada,
que l'hivern m'agrada
si em puc escalfar.
La més negra
de les pors
duu fermesa,
duu fredor.
Abans de morir,
he de demanar:
anar-me'n enllà
on no fan glatir.
Entre missa
i rosari,
vaig passant
el meu calvari.
Sense pena ni diners,
passo les tardes senceres
assegut sota palmeres
sense ganes de dir res.
Com he demanat,
al déu dels infants,
jugar com abans,
somiar com un sant.
Massa cop les melangies,
mentre cerquen trobar el port,
van ajuntant: les nits, els dies
per si albiren un tresor.
Quan Nadal aplega
al vell menjador,
parlo amb un pastor
de la nova estrella.
No he de tardar
en tornar-me ovella
si la vida em prega
i no em deixa anar.
En el nínxol dels pobres,
no hi ha ni flors
ni converses d'amor
ni discursos mediocres.
He vist davallar
la més jove mossa
demanant la rosa,
oferint la mà.
Vestit de captaire:
tou i fredolic
mai sento l'amic,
se l'emporta l'aire.
Tot a punt
i l'any s'enceta
amb ensurt
a la finestra.
He de demanar,
a la bona bruixa,
que si l'amor puja,
el faci baixar.
Manta roses
del jardí
xisclen totes
a desdir.