Pensaments festius (CI)

01 Maig, 2022 02:53
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Mentre ella es pentinava, ell anava cremant rellotges.

Volia que l'estimés i em va prendre les sabates.

No vull més diners, amb els que eren meus ja en tenia prou.

És un poble feliç; allí, els diners caduquen.

És un mal amant, diu que l'estima i deu ser veritat.

Es va deixar el nuvi, deia que no la feia patir prou.

No anirà enlloc, menteix i no mesura.

Si us preneu prou temps, veureu com s'acaba el món.

És un home molt espavilat, mai el trobareu assegut.

Cal ser feliç en silenci i sense massa llum.

Si aprenc sense pressa, oblidaré sense pena.

Vaig provar d'anar a la ciutat i no vaig parar de córrer.

La vida és fugir o empaitar els lladres.

Necessito núvia que sàpiga comprar-me els mitjons.

Em va dir que era un bon partit, de poc que no em faig mal.

Ella em va deixar, vaig mudar-me de seguida.

No estic madurant, però en passo de fred!

He pactat amb els microbis, els deixaré la casa a les vacances.

He dormit a la platja, no m'apetia convidar a la sorra a venir a casa.

És tant ric que li fa il·lusió plegar les olives al jardí.

Cerco soci per muntar negoci en el cementiri.

Que em faig vell m'ho diuen els ulls dels coneguts.

Mireu si tinc sort que treballo i em canso.

El semàfor és la vida en tres colors.

Desitjo que les meves darreres paraules siguin: Bona nit!

Si algun dia moro, espero no tornar enrere.

Qui més se'n riu, quan mor un pobre, és el notari.

A Déu no li preocupen els reptes intel·lectuals sinó el preu dels sants.

Tinc un cos feble, però s'enfila per les parets.

A la dona no li preocupa el cervell de l'home, ja pressuposa que en té poc.

La dona voldria un nuvi jove, però la carn tendra sol ser cara.

Mentre el savi vola, l'espavilat li posa el llit.

Vull viatjar, amb la música, a la casa del silenci.

És millor no creure, t'endús més poca feina.

He trigat molt en aprendre, sabia que no calia portar pressa.

No em sento ni més sol que ahir ni més lleig que demà.

Cap paraula es nega a viatjar acompanyada.

Tinc ordre d'anar al cel a preparar la meva arribada.

Ara, no tinc pecats, noto que em falta alguna cosa.

Sembla innecessari recordar que estic viu.

M'agraden els homes grans, gairebé no tenen ombres.

És un bon músic; almenys, el sento de lluny.

No perdo el temps, me'l guarden dintre d'una caixa.

Els comentaris dels plats són dels qui han menjat.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A la bassa, ve la lluna i set poemes més

01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca, Poemes

A la bassa, ve la lluna


A la bassa, hi ha un mirall

on s’atansen les granotes,

ben mudades vénen totes,

però no porten plomall.

Una mosca viatgera

com s’atreveix a passar,

de segur que ha d’acabar,

enmig d’una panxa, presa.

A la bassa, ve la lluna

per si troba qui l’acull

i li dóna bon sopar.

Poc després, es deixa anar

i plora, ben a curull,

malparlant de la natura.


Carrer estret


Carrer estret i vells records

vestits amb un to carbassa,

prop del foc, hi ha una tassa

per a posar llet amb pols.

Són prediccions del govern

qui espera un millor temps,

que mengin els innocents

puix ho tenen massa verd.

Carrer estret i dolça llum

la qui surt de la farola,

passat demà, no hi ha escola

i podrem gaudir tots junts.

Carrer estret i aquells vells temps

com s’allunyen lentament.


Les empreses de fa anys


Amb el cos més afeblit,

em plantejo donar passa,

sota un cel ben escarlata,

hi ha un temps ben adormit.

Les empreses, de fa anys,

van anar perdent enginy,

com voldria saber en quin

país trobaran els guanys?

A la plaça, hi ha un racó

per als pobres penitents

i algun heroi esgarriat.

Només parlen del passat

quan havia bones dents

per enllestir algun mos.


En porto un grapat


De mentides i aventures

com en porto un grapat,

les altres les he deixat

tot creixent a les altures.

La fortuna del meu amo

mai aplega al cap del mes,

ell guanya sense interès,

però es queixa si l’escanyo.

A la plaça de ponent,

he trobat les orenetes

fent un niu a la façana.

Sense fil i sense llana,

hauran de posar més herbes

a aquell fang que va creixent.


En el secret


En el secret diví de la paraula,

no hi ha temença ni desengany,

és llavors que el diable fa parany,

però es perd enmig la faula.

Al bosc profund on viuen els bruixots

amb lladregots de curt remei,

hem de saber que, en aplegar a l’herbei,

és senzill perdre: bous i esquellots.

En el secret on viuen malentesos,

hi ha pocs promesos i homes de bé

qui es recolzen en la saviesa.

En els dedins, perdo la pressa,

com m’acomodo per a saber

quan tornaran a viure presos.


No espero més


No espero més

que aprendre de pressa,

però la peresa

no ensenya res.

Cofois els valents

quan són al convit,

amb un pla ordit

ben ple d’innocents.

Com pertany el sol

al regne dels déus

on tots el gaudeixen.

Prou que es diverteixen

quan ningú els creu

i cerquen condol.


A la panxa, haig un os


Li comento al meu ruc:

Treballaria, però no puc!

A la panxa, haig un os

qui s’enfada quan treballo,

com ens barallen tots dos,

ell es cansa, jo el guanyo.

La derrota és concloent,

el meu os com se n’adona

fent gran pensa una estona

i, després, ni ens enfadem.

Feinejar per feinejar

és negoci de l’infern,

faci calor, faci fred,

l’ideal és sestejar.


Pensant amb la pandèmia


Ha estat: parlar amb la mort

i esdevenir hores baixes,

parla de nínxols, de caixes,

de sofriments i de pors.

Com nosaltres, els mortals,

volem pausa indefinida,

massa castiga la vida

quan ens porta a aquests verals.

La mort demana paciència

puix la feina massa creix

i no sap com aturar-la.

He aconseguit guanyar-la:

deixant carn i comprant peix

i pensant amb la prudència.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (XCVIII)

01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca, Poemes curts

Na Maria,

mentre dorm,

com somia

que té son,

sempre és al dia.


És quan plou

al dematí

quan no em moc

vora del llit,

és el meu jou.


Quan la mossa

vol amor,

com proclama:

Si em vol,

potser es cansa!


A les pors

del sacrifici

és millor

haver bon vici,

hi guanyen molts.


Si la menja

és per a mi,

hauré revenja

si mana el vi

o sobra pressa.


Mai es cansa

el pobrissó,

menja poc

i cau rodó

sense recança.


És quan plou

que estic content,

canta el llop

mentre em veu,

ni agafa set.


Quan demano

anar a ballar,

no té pressa

en arribar,

quant ho estranyo.


Si la sínia

diu que sí,

al migdia, a dormir

per a fer vici

amb alegria.


Com en sóc

tan saberut,

menjo porc

i trobo el gust:

a poc a poc.


Com demano,

per la nit,

sentir el vent

quan va a dormir,

la por la tinc.


Les seixanta

solucions

tarden massa

quan hi ha sol,

després els passa.


No vull cambres

sense nit

ni poncelles

sense crit,

faré revetlles.


A la casa

del mai més,

del què passa,

qui sap res?

Res, encara.


Quan la jove

va a la font,

la veig noble,

amb intenció,

glatint de sobte.


Enmig de l'hort estant,

sento les converses:

tranquil·les, despertes,

d'aquells quatre enciams

parlant amb les cebes.


Com l'aranya,

adelerada,

veig que escanya,

enfurismada,

una mosca prou cansada.


Les paraules

van al vent

on, les maules,

van dient:

Plorem debades!


En el si

del meu convent

sento qui

es va planyent:

Pobre de mi!


Al desert,

quasi mai plou

i és despert:

desig i prec

sense enrenou.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (XCVIII)

01 Maig, 2022 02:41
Publicat per jjroca, Epigrames


Manta pedres
d'un camí
van, en festes,
parlant de mi.


No hi ha rei
sense fortuna
ni cap llei
tocant la lluna.


El rellotge
diu que prou
i no vol
fer perdre l'ordre.


Cada casa
vol sa llum,
cada noia
el seu perfum.


Per a ser 
home de bé,
cal aprendre 
i cal saber. 


En el reialme
dels saberuts,
els necis són quatre,
els altres són rucs.


Al carrer del riu,
on les noies parlen,
no les veu ningú
quan moren les tardes.


Com he de guanyar,
en aquesta guerra,
si sento qui prega
i el vull ajudar.


Quan l'amor cofoi
em vingui a trobar,
vull vestir de noi
per anar a jugar.


Mai li ploren
els dos ulls
ni el troben
sense escut.


He d'anar a festejar
al carrer Major,
el casar fa por 
i no sap volar.


La jove demana:
poder anar a cantar,
els dilluns ha gana,
menys de treballar.


Quan el núvol ve
ens diu que plourà,
però parla el vent
i prompte es desfà.


La barca petita,
vestida de blanc,
com lluu el seu semblant
i avança eixerida.


Les joves boniques
juguen al jardí,
totes seran riques
i hauran marit.


Porteu-me el béns
farcits d'anissos,
els vull concisos,
ben prenyats de fe.


En els alturons,
ja no hi ha princeses,
viuen en deveses
o en altres llocs.


Com d'amagatotis,
vaig perdent la llei,
es troba als negocis
quan ningú la veu.


Per a caure
en l'oblit,
cal complaure
o ser el marit.


No em pertoca
ser un bon rei,
sóc tanoca
en escreix.


I l'amic
i l'amat
sigui ric
o prengui part.


En els ulls
hi ha l'alegria,
els esculls
o la cridòria.


Massa misses
per a un mort
ni són precises
ni troben port.
 

Quan s'alluna
el pensament,
van a una:
dèria i ment.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs