Pensaments festius (CI)
01 Maig, 2022 02:53
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Mentre ella es pentinava, ell anava cremant rellotges.
Volia que l'estimés i em va prendre les sabates.
No vull més diners, amb els que eren meus ja en tenia prou.
És un poble feliç; allí, els diners caduquen.
És un mal amant, diu que l'estima i deu ser veritat.
Es va deixar el nuvi, deia que no la feia patir prou.
No anirà enlloc, menteix i no mesura.
Si us preneu prou temps, veureu com s'acaba el món.
És un home molt espavilat, mai el trobareu assegut.
Cal ser feliç en silenci i sense massa llum.
Si aprenc sense pressa, oblidaré sense pena.
Vaig provar d'anar a la ciutat i no vaig parar de córrer.
La vida és fugir o empaitar els lladres.
Necessito núvia que sàpiga comprar-me els mitjons.
Em va dir que era un bon partit, de poc que no em faig mal.
Ella em va deixar, vaig mudar-me de seguida.
No estic madurant, però en passo de fred!
He pactat amb els microbis, els deixaré la casa a les vacances.
He dormit a la platja, no m'apetia convidar a la sorra a venir a casa.
És tant ric que li fa il·lusió plegar les olives al jardí.
Cerco soci per muntar negoci en el cementiri.
Que em faig vell m'ho diuen els ulls dels coneguts.
Mireu si tinc sort que treballo i em canso.
El semàfor és la vida en tres colors.
Desitjo que les meves darreres paraules siguin: Bona nit!
Si algun dia moro, espero no tornar enrere.
Qui més se'n riu, quan mor un pobre, és el notari.
A Déu no li preocupen els reptes intel·lectuals sinó el preu dels sants.
Tinc un cos feble, però s'enfila per les parets.
A la dona no li preocupa el cervell de l'home, ja pressuposa que en té poc.
La dona voldria un nuvi jove, però la carn tendra sol ser cara.
Mentre el savi vola, l'espavilat li posa el llit.
Vull viatjar, amb la música, a la casa del silenci.
És millor no creure, t'endús més poca feina.
He trigat molt en aprendre, sabia que no calia portar pressa.
No em sento ni més sol que ahir ni més lleig que demà.
Cap paraula es nega a viatjar acompanyada.
Tinc ordre d'anar al cel a preparar la meva arribada.
Ara, no tinc pecats, noto que em falta alguna cosa.
Sembla innecessari recordar que estic viu.
M'agraden els homes grans, gairebé no tenen ombres.
És un bon músic; almenys, el sento de lluny.
No perdo el temps, me'l guarden dintre d'una caixa.
Els comentaris dels plats són dels qui han menjat.
A la bassa, ve la lluna i set poemes més
01 Maig, 2022 02:51
Publicat per jjroca,
Poemes
A la bassa, ve la lluna
A la bassa, hi ha un mirall
on s’atansen les granotes,
ben mudades vénen totes,
però no porten plomall.
Una mosca viatgera
com s’atreveix a passar,
de segur que ha d’acabar,
enmig d’una panxa, presa.
A la bassa, ve la lluna
per si troba qui l’acull
i li dóna bon sopar.
Poc després, es deixa anar
i plora, ben a curull,
malparlant de la natura.
Carrer estret
Carrer estret i vells records
vestits amb un to carbassa,
prop del foc, hi ha una tassa
per a posar llet amb pols.
Són prediccions del govern
qui espera un millor temps,
que mengin els innocents
puix ho tenen massa verd.
Carrer estret i dolça llum
la qui surt de la farola,
passat demà, no hi ha escola
i podrem gaudir tots junts.
Carrer estret i aquells vells temps
com s’allunyen lentament.
Les empreses de fa anys
Amb el cos més afeblit,
em plantejo donar passa,
sota un cel ben escarlata,
hi ha un temps ben adormit.
Les empreses, de fa anys,
van anar perdent enginy,
com voldria saber en quin
país trobaran els guanys?
A la plaça, hi ha un racó
per als pobres penitents
i algun heroi esgarriat.
Només parlen del passat
quan havia bones dents
per enllestir algun mos.
En porto un grapat
De mentides i aventures
com en porto un grapat,
les altres les he deixat
tot creixent a les altures.
La fortuna del meu amo
mai aplega al cap del mes,
ell guanya sense interès,
però es queixa si l’escanyo.
A la plaça de ponent,
he trobat les orenetes
fent un niu a la façana.
Sense fil i sense llana,
hauran de posar més herbes
a aquell fang que va creixent.
En el secret
En el secret diví de la paraula,
no hi ha temença ni desengany,
és llavors que el diable fa parany,
però es perd enmig la faula.
Al bosc profund on viuen els bruixots
amb lladregots de curt remei,
hem de saber que, en aplegar a l’herbei,
és senzill perdre: bous i esquellots.
En el secret on viuen malentesos,
hi ha pocs promesos i homes de bé
qui es recolzen en la saviesa.
En els dedins, perdo la pressa,
com m’acomodo per a saber
quan tornaran a viure presos.
No espero més
No espero més
que aprendre de pressa,
però la peresa
no ensenya res.
Cofois els valents
quan són al convit,
amb un pla ordit
ben ple d’innocents.
Com pertany el sol
al regne dels déus
on tots el gaudeixen.
Prou que es diverteixen
quan ningú els creu
i cerquen condol.
A la panxa, haig un os
Li comento al meu ruc:
Treballaria, però no puc!
A la panxa, haig un os
qui s’enfada quan treballo,
com ens barallen tots dos,
ell es cansa, jo el guanyo.
La derrota és concloent,
el meu os com se n’adona
fent gran pensa una estona
i, després, ni ens enfadem.
Feinejar per feinejar
és negoci de l’infern,
faci calor, faci fred,
l’ideal és sestejar.
Pensant amb la pandèmia
Ha estat: parlar amb la mort
i esdevenir hores baixes,
parla de nínxols, de caixes,
de sofriments i de pors.
Com nosaltres, els mortals,
volem pausa indefinida,
massa castiga la vida
quan ens porta a aquests verals.
La mort demana paciència
puix la feina massa creix
i no sap com aturar-la.
He aconseguit guanyar-la:
deixant carn i comprant peix
i pensant amb la prudència.
Poemes curts (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Na Maria,
mentre dorm,
com somia
que té son,
sempre és al dia.
És quan plou
al dematí
quan no em moc
vora del llit,
és el meu jou.
Quan la mossa
vol amor,
com proclama:
Si em vol,
potser es cansa!
A les pors
del sacrifici
és millor
haver bon vici,
hi guanyen molts.
Si la menja
és per a mi,
hauré revenja
si mana el vi
o sobra pressa.
Mai es cansa
el pobrissó,
menja poc
i cau rodó
sense recança.
És quan plou
que estic content,
canta el llop
mentre em veu,
ni agafa set.
Quan demano
anar a ballar,
no té pressa
en arribar,
quant ho estranyo.
Si la sínia
diu que sí,
al migdia, a dormir
per a fer vici
amb alegria.
Com en sóc
tan saberut,
menjo porc
i trobo el gust:
a poc a poc.
Com demano,
per la nit,
sentir el vent
quan va a dormir,
la por la tinc.
Les seixanta
solucions
tarden massa
quan hi ha sol,
després els passa.
No vull cambres
sense nit
ni poncelles
sense crit,
faré revetlles.
A la casa
del mai més,
del què passa,
qui sap res?
Res, encara.
Quan la jove
va a la font,
la veig noble,
amb intenció,
glatint de sobte.
Enmig de l'hort estant,
sento les converses:
tranquil·les, despertes,
d'aquells quatre enciams
parlant amb les cebes.
Com l'aranya,
adelerada,
veig que escanya,
enfurismada,
una mosca prou cansada.
Les paraules
van al vent
on, les maules,
van dient:
Plorem debades!
En el si
del meu convent
sento qui
es va planyent:
Pobre de mi!
Al desert,
quasi mai plou
i és despert:
desig i prec
sense enrenou.
Epigrames (XCVIII)
01 Maig, 2022 02:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta pedres
d'un camí
van, en festes,
parlant de mi.
No hi ha rei
sense fortuna
ni cap llei
tocant la lluna.
El rellotge
diu que prou
i no vol
fer perdre l'ordre.
Cada casa
vol sa llum,
cada noia
el seu perfum.
Per a ser
home de bé,
cal aprendre
i cal saber.
En el reialme
dels saberuts,
els necis són quatre,
els altres són rucs.
Al carrer del riu,
on les noies parlen,
no les veu ningú
quan moren les tardes.
Com he de guanyar,
en aquesta guerra,
si sento qui prega
i el vull ajudar.
Quan l'amor cofoi
em vingui a trobar,
vull vestir de noi
per anar a jugar.
Mai li ploren
els dos ulls
ni el troben
sense escut.
He d'anar a festejar
al carrer Major,
el casar fa por
i no sap volar.
La jove demana:
poder anar a cantar,
els dilluns ha gana,
menys de treballar.
Quan el núvol ve
ens diu que plourà,
però parla el vent
i prompte es desfà.
La barca petita,
vestida de blanc,
com lluu el seu semblant
i avança eixerida.
Les joves boniques
juguen al jardí,
totes seran riques
i hauran marit.
Porteu-me el béns
farcits d'anissos,
els vull concisos,
ben prenyats de fe.
En els alturons,
ja no hi ha princeses,
viuen en deveses
o en altres llocs.
Com d'amagatotis,
vaig perdent la llei,
es troba als negocis
quan ningú la veu.
Per a caure
en l'oblit,
cal complaure
o ser el marit.
No em pertoca
ser un bon rei,
sóc tanoca
en escreix.
I l'amic
i l'amat
sigui ric
o prengui part.
En els ulls
hi ha l'alegria,
els esculls
o la cridòria.
Massa misses
per a un mort
ni són precises
ni troben port.
Quan s'alluna
el pensament,
van a una:
dèria i ment.