Allà, a la sínia i set poemes més
22 Maig, 2022 06:51
Publicat per jjroca,
Poemes
Allà, a la sínia
Empeny com pot
i la sínia remuga,
hi ha una lletuga
parlant de tot.
La primavera
ha vingut airosa,
no és bona cosa
si el vent trafega.
Allà, a la sínia,
hi ha una figuera
amb un caire trist.
Avui, l’he vist
i haig la pena
qui em duu boirina.
Donar tombs
A la casa, en l’ampit,
hi ha una oreneta,
va i torna satisfeta
enfeinada en refer el niu.
Els núvols prenen alçada
i les mosques s’endevinen,
les orenetes opinen
que hauran una bona estada.
A l’església, el rellotge
no es cansa de donar tombs
i va recomptant les hores.
Les voldria més bé toves
per haver manta ocasions
de poder eixir de pobre.
És aquesta nostra via
L’aventura de la vida
és difícil d’emportar,
entre pensa i fatiga,
entre pressa i sojornar.
L’avançar anant enrere
és comanda del senyor,
poca paga, menys enyor,
poca gana, massa pebre.
La matinada feixuga
em vol portar a la feina
per deixar-me un altre dia.
És aquesta nostra via
per a seguir portant l’eina
d’una mancança absoluta.
El núvol plorava
El núvol plorava
cansat i feixuc,
la mare el deixava
anar serra amunt.
El núvol passava
ple i delerós,
pensament rabiós,
ningú l’esperava.
En arribar al cim
s’atura un moment
per veure la plana.
Ara, ve quan passa,
quan veu adient
esdevindre prim.
He de tornar al camp
He de tornar al camp
per si la rosella,
de galta vermella,
ha de guardar el gra.
Parlarà amb els déus
per si la desfeta
es pot tornar lleu,
sense massa fressa.
He de tornar al camp
per parlar amb el lliri
de la primavera.
Esperant l’abella,
aplega un seguici
de nou estadant.
Cau la pluja
Cau la pluja i surt el sol
com se’n riu la gran pomera,
la vida és una promesa
qui s’amaga quan no vol.
Són les herbes del corriol
prou altes i tafaneres,
cap ni una, haurà presses,
totes viuen sense enrenou.
Cau la pluja i el caragol
ensenya, de nou, la banya
en eixir a passejar.
Ha més gana per donar,
però espera qui l’enganya
i s’amaga tant com pot.
Descansar i fer el galvana
Mentiria si digués
que, somiant, treballo més.
Em va venir de petit:
descansar i fer el galvana,
feinejar poc que m’agrada,
ho ajornaré fins a la nit.
A la plaça on ara visc,
haig un banc, pintat, de fusta,
allí, sento com la busca
va voltant fent un xerric.
Pel matí, sento els pagesos
acostant-se i renegant,
de segur que, guanyant tant,
per la joia estan malmesos.
Va guanyar una juguesca
A la casa d’en Vicent,
en ser tres, són massa gent.
Mig captaire i fredolic,
lladregot i mort de gana,
mai, ha lluitat amb espasa
ni fa comptes a la nit.
Va guanyar una juguesca,
un capvespre, en festa grassa,
va menjar, com de passada,
dotze plats de carn prou tendra.
En Vicent és bon company
per a perdre la bugada,
guanya poc i tot s’ho gasta
en eixir del gran parany.