Pensaments festius (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 07:12
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tenir bon humor surt més barat.
Si només tens una vida, és més senzill gaudir-la.
He après anglès en quinze dies, l'he oblidat en quinze segons.
Si apreneu a llegir entre línies, us sobraran totes les lletres.
Hi ha un temps per comprar i noranta per pagar.
Estic preocupat, he anat a la feina i de poc que no la trobo.
A la mar de la saviesa, primer has de fer la barca.
Déu em donà dues mans, una per escriure i l' altra per agafar el full.
Trobo que Déu encara no s'ha refet de la darrera Creació.
Els capellans intenten casar, de pressa, les dones, no volen tantes fadrines.
Estic content, encara em queden les butxaques.
Si voleu el meu món, només us cal comprar paciència.
Necessito calculadora per demanar-li comptes al meu cor.
Seguiré viu per a goig de la hisenda pública.
Vaig entrar a demanar l'hora i vaig sortir amb una enciclopèdia.
El metge parla clar: Algun dia he de morir!
Canvio somnis per diners, els darrers no m'han agradat.
Si el vent et dóna conversa, millor que comencis a prendre apunts.
Estic començant a viure, de moment no em fa por.
Vaig decidir anar a la guerra, ara, l'estic perdent.
Tenia un oncle ric, el nebot no sap que el té.
He tardat massa en començar la vida que em pertoca.
Us puc contar la meva vida, però no m'agrada perdre el temps.
Només hi ha un llibre interessant, està escrit damunt les pedres.
Em volen prendre la presó, hauran de matar-me primer.
La vida és un autobús, no arriba mai abans d'hora.
Tinc pocs diners, us deixo compartir la meva salut.
El vent no vol parlar, és la natura qui l'obliga.
Tinc ganes de plorar, ara, buscaré un motiu.
A la lluita de cada dia, podeu sumar-li la derrota de cada nit.
Un home inestable suporta millor els primers desenganys.
Estar enamorat és bonic, aprendre a estimar és meravellós.
Prefereixo escoltar, ja he perdut el dret de la paraula.
Milers cerquen la veritat, ningú trobarà la seva.
Déu em dóna la vida, el dimoni dóna els tombs.
Estic content, el dimoni encara em tempta.
Em penso que estic perdut, necessito un carrer ample.
Volar és possible, aletejar és més complicat.
Estic preocupat per l'ànima, el cos viu sense dir-me res.
Estic a punt del deslliurament, ja no m'escolta ningú.
Cada hora és una passa que ens porta a un altre lloc.
Perdoneu-me la pregunta, però algú sap on he d'anar.
M'agrada el temps de la foscor, no he conegut altra cosa.
He dinat i estic content, he perdut de vista les menges que no m'agraden.
Porteu-me les hores i set poemes més
14 Setembre, 2021 07:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Porteu-me les hores
Porteu-me les hores
per deixar mon jou,
vull ser un home nou
gasiu de penyores.
Aprendre a jugar,
a viure i somiar.
Porteu-me les hores
sense gens de fred,
truqueu-me un poquet,
vull aprendre a soles.
Deixeu-me comprar
aquells grans secrets,
dolços, estrafets,
mancats de pregar.
Conto mentides
Na Mariona
del meu cor,
és bufona,
però poc.
Com vol viure
en un palau
per descriure
un bell cel blau.
Com captaire
mentider,
conto mentides.
Les duré ben amanides
per si algú les vol saber
abans de rebre al drapaire.
Com la deixaré plorar
És la força de la ment
qui, de sobte, m’acoquina,
va prenyada de boirina
quan es troba amb més gent.
Com la deixaré plorar,
els dilluns, d’una vegada,
és la jove enamorada
qui acostuma a badallar.
Com un amor endolcit
va avançant pel gran desori
sense saber on aturar.
És el vent, en el passar,
qui voldria que no es noti
si el desig es pot guarir.
En el cim de l’arbre
En el cim de l’arbre,
quan el vent els mou,
sento l’enrenou
d’ocellets cridaires.
En el terra, el gra,
en el cel proper,
no viu l’esbarzer
ni un amic llunyà.
En el cim de l’arbre,
aplega la nit
i ixen estrelles.
No em refio d’elles
puix han d’afeblir
quan el sol s’enfada.
He de trobar un banc
Dolces meravelles,
en el terra estant,
diuen: Quant de grans
seran les promeses?
No vull el caliu
ingrat de l’infern
on el món es perd
i l’odi es fa viu.
Vianant, d’un cop,
he de trobar un banc
on passar les hores.
Com m’agraden totes,
aniré endavant
fins aplegar al sol.
Arriben a l’endemà
Aprenent a corre-cuita,
garlaire sense remei,
un dia, va cercar rei,
de poc va anar que no el fruita.
A palau, les corredisses,
al jardí, les ambicions,
tres menjades, dos petons
i les febres amanides.
En haver aquest tarannà,
la lluita durà mig dia
i, al capvespre, com fineix.
Si doneu ales al peix,
no vingueu mentre us crida,
arribeu a l’endemà.
Quatre ovelles amb un llop
Quatre ovelles amb un llop
enceten conversa estranya,
serà el llop qui les enganya
i els demana perdre-ho tot?
Les ovelles són sorrudes,
ben tipes de menjar verd,
l’enemic és més discret,
ell les vol ben decebudes.
Els parla d’un regne dolç
on, cada mos, és un somni
i cada vespre un tresor.
Les deixarà sense dot
quan aplegui el dimoni
i li mani fer un bon mos.
És a l’obra d’aquest bosc
És a l’ombra d’aquest bosc
on apleguen hores toves,
les garlades hi són totes
quan les enceta el mussol.
Aventures de no dir,
empreses d’anar a la lluna
i una veu inoportuna
qui els torna al seu si.
És a l’ombra d’aquest bosc
on un bolet, rondinaire,
ha demanat per sortir.
Pare terra, li ha de dir
que no ho faci amb massa aire
puix hi ha gana i caçadors.
Poemes curts (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Mai somio
en arribar
ni sospiro
quan se'n va,
m'acoquino.
Quan demano
anar a dormir,
el meu amo
diu que sí,
mai el guanyo.
Quan la vella mossa
es volgué casar,
va esdevenir esposa
d'avui per demà,
som ben poca cosa.
Quan Maria
m'adorava
no sabia
on es posava,
pobra noia.
Quan sigui ric
i hagi barca,
dieu-li a la Parca
que vingui per mi,
de segur que tarda.
Com cada jornada,
al bon dematí,
demano per mi,
vull taula parada
amb mantell de fil.
Els anys primers
com s'entrebanquen,
els de després:
corren i salten
com els qui més.
No em sembla
tan prudent
haver enveja
de la gent
si vol la pensa.
En el cau
del llangardaix
és on faig
petit reclau,
després, me'n vaig.
Sento la bonior
de la primavera
enmig de remors
de volar d'abella
al damunt les flors.
L'aranya filava
de nit i de dia,
la gana empaitava
i el seny assolia
un paper de ràbia.
Manta hores
al cel estant
entre cabòries:
de faig, no faig,
les bones obres.
Com l'ampolla,
feu-me cas,
veig com plora
en veure el vas
i perdre joia.
Al petit racó
de la casa gran,
haig el meu tresor,
ningú més ho sap
que el beneit del llop.
Massa fortuna
per a mi sol,
no sé si cura,
em porta el dol
o dues a una.
Mai demano
per a jugar
quan el terra
em vol deixar
sense una engruna.
En el jardí
de les pomes agres,
les nits són amables
quan restes allí
enmig de culpables.
M'agradaria haver:
el cor ardent,
el cos punyent
per a anar fent
sense perdre res.
Quan l'amor vingui
demanant per mi,
dieu-li que sí,
que no s'entretingui
en penses de llit.
Tot enmig de meravelles,
la poncella ha fet salat,
aquell jove l'ha deixat
perquè li diu que és prou jove
per gaudir i per penar.
Epigrames (LXXXIII)
14 Setembre, 2021 06:52
Publicat per jjroca,
Epigrames
M'agrada el vent
quan mou molí,
parla de mi
i s'enduu el seny.
Poseu-me pare:
peres en el sarró,
puix les mancances
les poso jo.
Com voldria
el treballar,
si en tornar
hi hagués qui mira.
Ben prop la bassa
em parla la brisa
de l'estiu quan passa
i no vol fatiga.
Quatre ratlles
sense més
poc que passen
prop l'encert.
La veritat dormia
amb coixí tou,
tot i sent fredolica
ni el vent la mou.
Esperant la pluja,
arribà el vent,
maleïda bruixa
mai sap quan vull fred.
En un racó
del meu cor,
hi ha un vailet
prou tou i dolç.
Porteu-me germà
a terres llunyanes,
vull cercar les ganes
per guarir el demà.
M'agrada saber,
abans de trencar l'alba,
si el camí de casa
em porta a l'hivern.
Sempre li demano,
en anar a dormir:
Que m'allunyi d'amo
fins a avançada nit!
Com menteixo
sense seny,
m'avorreixo
i no faig res.
Per comptar,
tinc els anys,
per plorar,
haig els guanys.
Com demanaria
la joia dels anys,
haver menys enganys,
però no en sabria.
Sota el llit,
quan no hi ha flames,
els fantasmes
fan el crit.
Una rosa clou
aquell tou desig,
anava a ser ric
sense cap raó.
Una aranya
em comenta
que hi ha empenta
i massa gana.
Per menjar havia
un plat de cigrons,
vingueren els trons
i la lletania.
En el si del món,
he trobat tempesta,
gran munió d'enveja
i un xic d'il·lusió.
Al carrer d'enmig,
viu una princesa,
li demano festa
i se'n riu de mi.
Maria havia
un nuvi eixerit,
arribà a marit
i ja no el volia.
Posaré al sarró
el vi de la festa,
vull anar de gresca
quan vingui el patró.
Com el senyor,
de nou, em malda,
cerco una cambra
on fer un bon plor.
Amables veïns
en temps d'infantesa,
em porten a la festa
dels no compartits.