En arribar mitja nit i set poemes més
24 Setembre, 2021 06:02
Publicat per jjroca,
Poemes
En arribar mitja nit
En arribar mitja nit
és quan vénen els fantasmes,
totes les cares són llargues,
mai els manca un bon neguit.
Empaiten a les poncelles,
quasi se’n riuen de tot,
ben sovint, com faig el sord
en eixir les tombarelles.
Els fantasmes són així:
prou esquerps i mentiders,
amables amb la desgràcia.
De segur que han poca traça,
però apleguen els primers
quan poso el cap al coixí.
El cos em demana ajut
Poca gana per haver
el secret de la fortuna,
de pensa, ni una engruna,
de dubtes, porto el got ple.
És el deure celestial:
Guanyar el cel al migdia!,
al plat poso l’amanida,
prou lletuga i poca sal.
El cos em demana ajut
quan enfilo la drecera
per posar-me a treballar.
No oblideu que el badallar
és una feina sencera,
però precisa aixopluc.
Li he comentat al meu cos
No suporto el negoci
de sentir-me esmaperdut,
el son com demana ajut,
no trobarà altre soci.
Li he comentat al meu cos
que la feina em fa mal,
és un deure quaresmal:
Oblidar i menjar poc!
I tot i així com avanço
pel regne gran de l’ensurt
fins aplegar a la casa.
Ben sovint, és el que passa:
Escolto i em torno mut
esperant que torni l’amo!
Aplega el primer dia
Aplega el primer dia
i volen tombar el món,
després arriba el son
i la pausa humilia.
Però us dic que no sabia
que la cosa anés a més
Poca pressa per tenir
i agafar filosofia!
Els rics que siguin els rics,
els pobres, la poca pena
i la resta: els convidats.
El teatre encetat
en temps de poca lluerna
qui somica a mitja nit.
L’ampolla
De porucs i mentiders,
quasi tinc el cabàs ple.
La vida és una promesa
qui albira les pretensions,
els hereus seran els bons,
pobrissons seran la resta.
Al calaix del desesper,
he posat els malendreços:
quatre concos, dos promesos
i la resta d’un valent.
El camí que sigui pla
si ens porta a la taverna,
l’ampolla la vull ben plena
i que no falti el menjar.
Treballar i no poder
Una casa, un bon llit
i un somni endarrerit.
Treballar i no poder
posar panys a la peresa,
és una lluita sencera
que cal posar al recés.
La feina la he guarnida
amb ben nobles intencions,
la cerco per cent racons
ni cap ni un és a mida.
No suporto aquell mal riure
que s’escola camí avall,
sóc fuster, sense encenall,
ben concís, amb poc escriure.
El dia m’acarona
Estic dempeus i el dia m’acarona
puix gran amor ha donat son fruit,
he emplenat, de sobte, aquell buit
amb un curull de demanada penyora.
No vull res més que una menja lleugera
puix el meu cos, de tot, és amatent,
hauré de rebre aquest nou sentiment
qui va cofoi viatjant per ampla terra.
El cos em bull i de sobte s’ofega
quan ella passa pel meu estret carrer
amb un cistell vestit de maques flors.
Espero el vespre quan ixen els amors
per a contar-li la joia d’home ver
qui mira el cel, estima i estossega.
Palau reial
Palau reial i dolça la mirada
on cent servents corren a contracor,
el dia és gris, la taula està parada
i vénen nobles farcits de gana i goig.
La llarga espera, de fet, es fa pesada
perquè el rei fa tria del vestit,
el vol ben blau, lleuger i eixerit
puix toca peix i vol fer bona cara.
El sentiment el duu ben amagat
i ha de seure, de la reina, a la dreta
tal com demana el costum assenyat.
Entra la reina, la veig prou satisfeta
després de rebre les joies i els brodats,
aquella cotilla que la fa ben estreta.