Pensaments festius (LXXXII)
01 Setembre, 2021 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He somiat que esmorzava, després ho he fet.
Si voleu saber d'on ve el vent, llenceu un ruc volador.
Mentre li comprava el cotxe em feia l'assegurança de vida,
Cada dia comença una feina nova amb un vestit vell.
No m'importa ser al de dalt, però pujar és prou agradable.
Us puc contar un secret? Tinc més d'un dubte.
Estic prenent mides al cos, uns em fan xic i els altres em fan gran.
Viure és viatjar de franc.
Prefereixo la llum en capses petites.
Sento la nit com ve, però mai com arriba.
L'home ha arribar a concretar la vida com un problema sense solució.
Ho provo, però és difícil posar-me en el meu lloc.
He trobat el camí que em porta al meu camí.
Deixeu-me aprendre només el que no em faci mal.
Vull anar sol, però tinc massa per perdre.
Sóc la brisa del meu país i l'huracà del meu cor.
La natura em deixa criticar les dones, elles també ho fan.
Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.
Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.
El camí de la vida és enmig dels records.
Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.
Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.
No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.
No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.
Si algun dia moro, deseu el llapis.
Mirant qui vol anar al cel, és millor pensar-s'ho bé.
De fet l'estimo, però tinc tota la vida per a dir-li.
Si voleu casar-vos, procureu no gronxar massa el cap.
Si ho vas a mirar, la núvia és la primera que entra a casa.
Si algun dia moro, no cal que em donéssiu el condol.
La vida és el que queda quan marxeu.
La veritat existeix, però no es deixa reduir.
Els homes, a més del futbol, tenim les vacances.
He conegut homes intel·ligents, no m'identifico amb cap.
El sol surt i, a poc a poc, ens deixa.
Un voldria que els diners l'estimessin, però no ho sol aconseguir.
El meu tresor és passar sense ser anotat ni advertit.
No tenim problemes d'espai, només de temences.
Ja conec una mica a Déu, no demano cap reciprocitat.
He tingut un somni, crec que ja és suficient.
Déu creà el món, l'home ho vol justificar.
M'agradaria ser savi, però tinc por de perdre el cervell.
No sento equivocar-me, sento no poder encertar.
Els pares em deixen els seus fills, després sempre els torno.
Diu la granota i set poemes més
01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Diu la granota
A l’hora dolça,
enmig l’estiu,
diu la granota
que tot és viu.
Que hi ha la mosca
i hi ha el mosquit,
qui fan patxoca
quan ve la nit.
La bassa plena,
el sopar a punt
i lluna nova.
No hi ha granota
amb més bon ull
damunt el terra.
Tan gran tresor
Heu de suposar,
estimada meva,
que un pastís de crema
fa de bon menjar.
Com la vida és plena
de pau i enrenou,
menjo sopes d’ou
quan el cos em deixa.
Parlo amb la sardina
quan la poso al foc
damunt d’un raig d’oli.
Deixeu-me que ho provi
puix tan gran tresor
mai porta boirina.
En eixir la lluna
En eixir la lluna,
la barca somriu,
és en el gran riu
on pensem a una.
Els peixos són pocs,
la gana ferrenya,
vella l’espardenya,
prou nous els records.
En eixir la lluna,
esclata el mussol
en converses tendres.
Espera lluernes,
tot sortint del sol,
quan la mar es muda.
Amb la por d’un nou camí
Amb la por d’un nou camí,
deixí enrere la infantesa,
va passar la gran promesa
de triomfar i esdevenir.
He conegut els palaus
on resideixen els nobles,
nosaltres els pobres pobres
gaudirem d’un vell catau.
Amb la por d’un nou camí,
passo les hores feixugues,
quant poc m’agraden les mudes
i saber-me molt menys qui.
La resta la haig emprada
puix comprar-la ni m’agrada.
A la porta de llevant
A la porta de llevant,
dos galants i tres poncelles,
cap ni una de les belles,
però xisclen i es fan grans.
Ells les tenen per passar,
per burlar-se’n una estona,
la resta ni sol ni ombra
car ben poc han de fruitar.
A la porta de llevant,
hi ha torres de gran alçada
amb merlets amples i nous.
El senyor és dels més tous
puix només fa una penjada
a darreries de l’any.
Paraules s’emporta el vent
Paraules s’emporta el vent
per deixar-les al recer,
és allí on han de ser
més amables i conscients.
Però, alguna, s’escapa,
de cop i volta, se’n va,
no tornarà fins al demà
tot i cercant nova casa.
Paraules de l’infortuni
no ens vingueu a deixar
en un cervell tafaner.
Ell esbrina el primer
per si les pot emportar
abans que un altre les mudi.
Aquesta condemna
Trafegot de mena,
pagès de l’ensurt,
vaig passant com puc
aquesta condemna.
Són els principals
els qui ho saben tot:
saben trobar or
en secrets fondals.
I jo, rabent
del meu desencís,
vaig solcant els camps.
Llaurar els fa grans
i fa un país
més erm, més eixut.
Guerra sense escut
No demano hores
ni tan sols minuts,
vaig passant, a soles,
entre ets i uts.
Convidat de pedra
a festa pagana
ni tan sols tinc gana
quan sóc a la treva.
Guerra sense escut
ni punyal ni espasa
per tal de guanyar.
M’he deixat anar
per si un dia passa
que venço a ull cluc.
Poemes curts (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Doneu-me la mà
gràcil perdedor,
dormiu com un roc
fins a l'endemà
on serà el tresor.
Quan la mula
va a la font,
és poruga
i parla poc,
de segur que cura.
Per a ser
pobre del tot,
cal saber:
qui guarda l'or
quan li convé.
Si l'amor demana
que vagi al dormir,
dieu-li que sí
puix el son reclama
fugir de l'oblit.
No cantaré cançons
a les albades
puix massa enamorades
hauran records
i no ho proclamen.
Com em plau saber,
estimat amic,
que lluny del desig
hi ha un regne planer
sense massa nits.
En el regne
de les flors,
les abelles
fan remors,
matins i vespres.
Mai encerto
quan vindrà
i l'espero:
avui, demà,
fins que delero.
A la casa
del valent,
mai hi ha massa
i se sent:
el llop quan passa.
Amb vuitanta
segadors,
el blat parla
de paors,
després, descansa.
Crideu-me mare
per a menjar,
per treballar,
crideu el pare,
ell sap anar.
No sé com diuen
que mandrejo
si mai em queixo,
quan ho endevinen,
de sobte, plego.
De segur que és molt bonica
i menja com un canari,
es pentina a diari
i no parla: gens ni mica,
com ha de ser el meu calvari?
Anant a cercar fortuna,
camí endavant,
he trobat un vell gegant
qui es queixava de la lluna:
No crec que sigui tan gran!
Amb cent ovelles i un ca,
cap muntanya és tan planera,
he sortit a hora primera
perquè el pastor ho ha manat,
sóc rabadà sense queixa.
Porto l'enyorança
ben endins del cor,
guardo mon tresor
fins que tot ho espanta
un mal lladregot.
Com demanaria
haver bona sort,
un xic d'alegria,
una mica d'or
per haver avarícia.
Entre oliveres,
al bell mig del tros,
sento com són meves:
penes i tristors,
mai seran darreres.
Quan esclata
la llavor,
la foscor
fuig de la casa,
després, mor.
Aprenents
de presidiaris
van sabent
llegir els diaris,
n'estan pendents.
Epigrames (LXXXII)
01 Setembre, 2021 05:46
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.
Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar ni gosen.
Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.
Massa portes
sense llei
s'obren totes
quan ve el rei.
La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.
Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.
Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res.
Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.
Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.
Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.
Manta hores
de la nit
com m'han dit
que ploren totes.
Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.
Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.
Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.
Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.
En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.
En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.
Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.
Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.
Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.
Amb quaranta
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.