Pensaments festius (LXXXII)

01 Setembre, 2021 06:05
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He somiat que esmorzava, després ho he fet.

Si voleu saber d'on ve el vent, llenceu un ruc volador.

Mentre li comprava el cotxe em feia l'assegurança de vida,

Cada dia comença una feina nova amb un vestit vell.

No m'importa ser al de dalt, però pujar és prou agradable.

Us puc contar un secret? Tinc més d'un dubte.

Estic prenent mides al cos, uns em fan xic i els altres em fan gran.

Viure és viatjar de franc.

Prefereixo la llum en capses petites.

Sento la nit com ve, però mai com arriba.

L'home ha arribar a concretar la vida com un problema sense solució.

Ho provo, però és difícil posar-me en el meu lloc.

He trobat el camí que em porta al meu camí.

Deixeu-me aprendre només el que no em faci mal.

Vull anar sol, però tinc massa per perdre.

Sóc la brisa del meu país i l'huracà del meu cor.

La natura em deixa criticar les dones, elles també ho fan.

Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.

Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.

El camí de la vida és enmig dels records.

Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.

Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.

No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.

No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.

Si algun dia moro, deseu el llapis.

Mirant qui vol anar al cel, és millor pensar-s'ho bé.

De fet l'estimo, però tinc tota la vida per a dir-li.

Si voleu casar-vos, procureu no gronxar massa el cap.

Si ho vas a mirar, la núvia és la primera que entra a casa.

Si algun dia moro, no cal que em donéssiu el condol.

La vida és el que queda quan marxeu.

La veritat existeix, però no es deixa reduir.

Els homes, a més del futbol, tenim les vacances.

He conegut homes intel·ligents, no m'identifico amb cap.

El sol surt i, a poc a poc, ens deixa.

Un voldria que els diners l'estimessin, però no ho sol aconseguir.

El meu tresor és passar sense ser anotat ni advertit.

No tenim problemes d'espai, només de temences.

Ja conec una mica a Déu, no demano cap reciprocitat.

He tingut un somni, crec que ja és suficient.

Déu creà el món, l'home ho vol justificar.

M'agradaria ser savi, però tinc por de perdre el cervell.

No sento equivocar-me, sento no poder encertar.

Els pares em deixen els seus fills, després sempre els torno.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Diu la granota i set poemes més

01 Setembre, 2021 05:58
Publicat per jjroca, Poemes

Diu la granota


A l’hora dolça,

enmig l’estiu,

diu la granota

que tot és viu.

Que hi ha la mosca

i hi ha el mosquit,

qui fan patxoca

quan ve la nit.

La bassa plena,

el sopar a punt

i lluna nova.

No hi ha granota

amb més bon ull

damunt el terra.


Tan gran tresor


Heu de suposar,

estimada meva,

que un pastís de crema

fa de bon menjar.

Com la vida és plena

de pau i enrenou,

menjo sopes d’ou

quan el cos em deixa.

Parlo amb la sardina

quan la poso al foc

damunt d’un raig d’oli.

Deixeu-me que ho provi

puix tan gran tresor

mai porta boirina.


En eixir la lluna


En eixir la lluna,

la barca somriu,

és en el gran riu

on pensem a una.

Els peixos són pocs,

la gana ferrenya,

vella l’espardenya,

prou nous els records.

En eixir la lluna,

esclata el mussol

en converses tendres.

Espera lluernes,

tot sortint del sol,

quan la mar es muda.


Amb la por d’un nou camí


Amb la por d’un nou camí,

deixí enrere la infantesa,

va passar la gran promesa

de triomfar i esdevenir.

He conegut els palaus

on resideixen els nobles,

nosaltres els pobres pobres

gaudirem d’un vell catau.

Amb la por d’un nou camí,

passo les hores feixugues,

quant poc m’agraden les mudes

i saber-me molt menys qui.

La resta la haig emprada

puix comprar-la ni m’agrada.


A la porta de llevant


A la porta de llevant,

dos galants i tres poncelles,

cap ni una de les belles,

però xisclen i es fan grans.

Ells les tenen per passar,

per burlar-se’n una estona,

la resta ni sol ni ombra

car ben poc han de fruitar.

A la porta de llevant,

hi ha torres de gran alçada

amb merlets amples i nous.

El senyor és dels més tous

puix només fa una penjada

a darreries de l’any.


Paraules s’emporta el vent


Paraules s’emporta el vent

per deixar-les al recer,

és allí on han de ser

més amables i conscients.

Però, alguna, s’escapa,

de cop i volta, se’n va,

no tornarà fins al demà

tot i cercant nova casa.

Paraules de l’infortuni

no ens vingueu a deixar

en un cervell tafaner.

Ell esbrina el primer

per si les pot emportar

abans que un altre les mudi.


Aquesta condemna


Trafegot de mena,

pagès de l’ensurt,

vaig passant com puc

aquesta condemna.

Són els principals

els qui ho saben tot:

saben trobar or

en secrets fondals.

I jo, rabent

del meu desencís,

vaig solcant els camps.

Llaurar els fa grans

i fa un país

més erm, més eixut.


Guerra sense escut


No demano hores

ni tan sols minuts,

vaig passant, a soles,

entre ets i uts.

Convidat de pedra

a festa pagana

ni tan sols tinc gana

quan sóc a la treva.

Guerra sense escut

ni punyal ni espasa

per tal de guanyar.

M’he deixat anar

per si un dia passa

que venço a ull cluc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

Doneu-me la mà

gràcil perdedor,

dormiu com un roc

fins a l'endemà

on serà el tresor.


Quan la mula

va a la font,

és poruga

i parla poc,

de segur que cura.


Per a ser

pobre del tot,

cal saber:

qui guarda l'or

quan li convé.


Si l'amor demana

que vagi al dormir,

dieu-li que sí

puix el son reclama

fugir de l'oblit.


No cantaré cançons

a les albades

puix massa enamorades

hauran records

i no ho proclamen.


Com em plau saber,

estimat amic,

que lluny del desig

hi ha un regne planer

sense massa nits.


En el regne

de les flors,

les abelles

fan remors,

matins i vespres.


Mai encerto

quan vindrà

i l'espero:

avui, demà,

fins que delero.


A la casa

del valent,

mai hi ha massa

i se sent:

el llop quan passa.


Amb vuitanta

segadors,

el blat parla

de paors,

després, descansa.


Crideu-me mare

per a menjar,

per treballar,

crideu el pare,

ell sap anar.


No sé com diuen

que mandrejo

si mai em queixo,

quan ho endevinen,

de sobte, plego.


De segur que és molt bonica

i menja com un canari,

es pentina a diari

i no parla: gens ni mica,

com ha de ser el meu calvari?


Anant a cercar fortuna,

camí endavant,

he trobat un vell gegant

qui es queixava de la lluna:

No crec que sigui tan gran!


Amb cent ovelles i un ca,

cap muntanya és tan planera,

he sortit a hora primera

perquè el pastor ho ha manat,

sóc rabadà sense queixa.


Porto l'enyorança

ben endins del cor,

guardo mon tresor

fins que tot ho espanta

un mal lladregot.


Com demanaria

haver bona sort,

un xic d'alegria,

una mica d'or

per haver avarícia.


Entre oliveres,

al bell mig del tros,

sento com són meves:

penes i tristors,

mai seran darreres.


Quan esclata

la llavor,

la foscor

fuig de la casa,

després, mor.


Aprenents

de presidiaris

van sabent

llegir els diaris,

n'estan pendents.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (LXXXII)

01 Setembre, 2021 05:46
Publicat per jjroca, Epigrames


Les passes lleugeres,
el mirar indecís,
no hi ha compromís
ni es demanen presses.


Quatre minyones
anant a la font,
els amos no hi són,
del ballar ni gosen.


Quan Maria plora
no me'n ser avenir,
mai es queixa sola
i menys per la nit.


Massa portes
sense llei
s'obren totes
quan ve el rei.


La barca parlava
amb el mariner,
li cridà primer,
després, l'honorava.


Una sínia,
sense cant,
va plorant
sense cap mida.


Em comenta el mossèn:
El pecat és tafaner,
vol somriure, menjar bé
i atipar-se de no res. 


Quan la lluna troba
el miol del gat,
pensa que és pesat
fer tant de marona.


Les tardes d'hivern
les trobo tan minses
que, agafant-ho amb pinces,
la meitat es perd.
						
Quan l'amor se'n va
resta la follia,
vella companyia
qui no vol marxar.


Quan la casa parla
les nits de l'estiu,
sento aire festiu,
però clou i passa.


Manta hores
de la nit
com m'han dit
que ploren totes.


Quan el teu amor
esdevé quimera,
la flama es planteja:
lliurar-se i fer el sord.
 

Sento xisclar
noves orenetes,
atrafegadetes
en criar altre cop.


Sentiré al decurs
de la primavera:
nou cantar dels rius,
florir de la userda.


Com posar-li
cascavell
si és tan bell
i viu al barri.


Per haver
tants mals d'amor
cal saber:
on deixar el cor.


En un prat
sense roselles,
plora el blat
pregant per elles.


En sentir com cau
la pluja primera,
va a cercar un cau
per si no té espera.


Com plora el riu
quan esdevé Parca,
vol comprar la barca,
no en té ni cinc.


Mira com em plau
mirar-te una estona,
el cor s'enamora
i cerca un palau.


Si l'amor primer,
m'anés a trobar,
voldria volar
tot un any o més.


Amb quaranta 
venedors
qui s'espanta
en haver de tot.
 
Amb vint frares,
hi ha processó,
déu-n'hi-do
de tantes passes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs