Batre les ales i set poemes més
01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Batre les ales
I batre les ales
per a aixecar el vol,
sentir com el sol
acarona els arbres.
Un nou ocellet
gran espai recorre,
dorm, dintre la torre,
en un farcellet.
Primavera empeny
el clavell, la rosa
i un lliri espantat.
On haurà marxat?
On l’hivern reposa
per retrobar el seny?
No he trobat remei
No he trobat remei,
a les hores baixes,
garlant amb les cabres
del gust de l’herbei.
Elles són esquerpes,
fetes al silenci,
esperant que nevi
lluny de les dreceres.
He sentit a dir,
dolça meravella,
que he de trobar or.
Un cop sigui mort,
cercaré una estrella
per al gran gaudir.
Passen dies i setmanes
Passen dies i setmanes,
veig com avança el març,
he dormit un xic al ras
esperant gaudir debades.
Una feina inconsistent,
mig perdut de bon negoci,
he cercat un bon dimoni
per a poder-lo guanyar.
Passen minuts, passen hores
i primavera ens deixa
perquè vol florir els camps.
Em pregunto com, abans,
es perllongava una queixa
perquè n’hi havia ben poques.
Mig perdut i quasi ateu
Mig perdut i quasi ateu,
es lleva prop del migdia,
gairebé no ha família
ni viatja mai a peu.
Des de la casa al banc,
es pot anar de tirada,
el veig com ix a la tarda
per saber que li diran.
Un dia, va ser gegant
i donat al sacrifici
per a guarir tots els seus.
El sento riure amb el vent
i, després, retornar al vici
de saber-se ignorant.
Un estoig
A hora primera,
si el vent no té espera,
surt a feinejar.
Voldria deixar,
de sobte, el terra
i anar a ciutat.
Perdut en mil somnis,
passa pels carrers
sense grans volers
ni massa dimonis.
S’anirà fent vell
lluny d’haver el goig,
sols resta un estoig
de plata i de pell.
Pensa poruga
El sol com s’allunya
pel gran deure vell,
ha de ser penell
galdós de la lluna.
Al bon Déu, demana
descansar una estona,
però no ha hora bona
per oblidar qui mana.
El sol com s’allunya,
porta negra nit
per a empetitir-nos.
Encara, no sé dir-vos
on trobar el sentit
de pensa poruga.
Allunyat de flames
Us faig sabedors,
amics benestants,
que em sento, d’abans,
cercant un tresor.
He de trepitjar
plaça i carrer
per poder saber:
On hauré d’anar?
Les penses profanes
vénen, a l’engròs,
a cercar alegries.
Demano més dies
de trobar, al redós,
allunyat de flames.
Ocells primerencs
El camí del mas
s’omple d’alegries
puix sento com criden
roselles al ras.
Des de bon matí,
com les veig mudades,
les veig espantades
amb el cor ben fi.
És a l’arbre vell
on hi ha enrenou
d’ocells primerencs.
Mai seran conscients
que, dintre de l’ou,
hi ha tot un poncell.
Pensaments festius (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És fàcil enganyar-me, només estic viu.
Era bon home, no podia anar enlloc.
La senyora em fa passar al davant per si m'erro.
Sé que la guerra està perduda, però tinc ganes de continuar-la.
La mort passa fins que es queda.
Només he trobat els amics que corren menys que jo.
No envejo els joves, només desitjo no imitar-los.
Li he proposat a la panxa anar de festa i no m'ha dit res bonic.
Perdre diners és més senzill que respirar.
Conec el meu lloc, per això empetiteixo.
El paper de casat és senzill, només cal guardar el que no t'agrada.
L'amo m'estima tant que no li importa que estigui sempre treballant.
Si heu guanyat algun cop, us aconsello que ho oblideu.
El trist dels intel·ligents és que no responen.
Si aquest món s'acaba, no patiu, ja en faran un altre.
Déu va fer la nit, no volia veure'ns tanta estona.
La vida existeix, però l'home s'entossudeix en fer-la.
Després de crear l'home, Déu es va veure obligat a anar-se'n al cel.
Mireu si m'estima Déu que prefereix no fer-me nosa.
Tinc ales de tinta i paratges de paper.
Vull ser senyor dels meus diners, no el seu esclau.
Vaig tots els dies a escola i només repeteixo curs.
L'univers es fa vell, per això creix.
La vida és el passadís, la mort la sala d'estar.
No m'agrada anar a ciutat, allí em fan córrer massa.
Mireu si m'agrada la sogra que ni me l’emporto cap a casa.
Diu que em matarà, li dec fer molta por.
Escric massa, desitjo que no em trobi malament.
No us ho volia dir, però tinc por de perdre'm.
Us puc deixar l'àngel de la guarda, us ho dirà tot de mi.
No em preocupa l'enterrament, em preocupa no saber el que diran.
El discurs polític és la més avorrida de les pluges.
Oferiré diners fins que arribin els meus.
Si em poseu a treballar perdreu un bon company de camí.
L'àngel de la mort li ha demanat a Déu una eina més moderna.
Sóc d'un país petit, poruc i ple de mancances.
Sóc tan pobre que els peus em fan olor d'herba.
Tinc massa veïns per passar desapercebut.
Tenia dos camins, un ja l'he perdut.
No havia vingut a sofrir, però no em queda res més.
Vinc de la fosca i no he portat cap llanterna.
Trigaré potser massa temps en no aprendre res.
Em prometen que em salvaré sense dir-me de què.
Dec estar viu, encara he de pagar.
Poemes curts (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb tan dura llei,
m'agrada somiar,
després enxampar
el llum que ofereix
el petit remei.
L'estel de Nadal
arriba a Betlem,
massa l'esperem
gairebé fa un any,
potser massa temps.
En el regne
dels taujans,
els humans
no hauran fetge
ni falta els fa.
A les voltes
de Nadal,
vent de dalt
i gent a rogles,
tots somiant.
L'àngel proclama:
Jesús és nat!,
com canten, ara,
pastors cepats
fins a l'albada.
En el regne
de la por,
res és bo,
tot sang i fetge,
poques flors.
I havent dinat,
la deessa fortuna
m'ofereix cordura
i fer punt i a part,
no n'encerta una.
En el regne
de l'infern
quan hi ha febre
tot és ver,
des de sempre.
El més minso
dels herois
diu que el pinso
és ben cofoi,
mai el miro.
A les voltes
de Nadal,
les ovelles
al corral,
que hi siguin totes.
A Betlem,
les joies,
que ens apleguin totes
així ho demanem:
les dones, els homes.
La nit de Nadal
com s'omple d'estels,
de pau i bondat
per somiar desperts
vora del portal.
El Nen Jesuset
és a l'establia
mirant na Maria
sentit en Josep,
ha encetat la vida.
Els pastors rondinen
en veure l'estrella,
pensen en l'ovella,
somien mentre viuen,
és gran meravella.
Els àngels anuncien:
Jesús és nat!,
gran és l'entrellat
on els pastors viuen
guardant el ramat.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els rics, menyspreables,
tots seran vençuts.
Quatre cases
d'embalums
són amables
en perfums
miserables.
S'allunya l'estrella
ben dolçament
i la tenebra
com va creixent,
és el que sembla?
Com els pastors
deixen l'ovella
dintre la cleda
per les fredors,
la palla és seca.
Com vénen les burles
cercant les foteses,
un ha massa dubtes
de tantes promeses
fetes a innocents.
Epigrames (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: Què hi ha dalt?
Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.
En el riure
de les flors
endevino
mil colors.
I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.
En sortir
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.
Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.
Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.
A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.
Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!
A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.
I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.
Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.
Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.
En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.
Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.
Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.
Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.
Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.
Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.
Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.
Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.
Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.
La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.