La mar és forta i set poemes més
21 Juny, 2021 21:56
Publicat per jjroca,
Poemes
La mar és forta
Sóc dels que vénen a raure en el port
per fer comiat del cru hivern,
les barques buides i el desesper
tot i pensant que creix la por.
Els mariners, enemics del silenci,
planyen, a una, a taula estant,
el vi és begut, el rom no tant
i les mirades van a qui reny.
Poble de mar i de tempesta,
amb cases velles i carrers blancs,
de pocs replans, prop la cinglera.
La mar és forta, massa encisera
per a tenir-la com a garant
de vida tova i llarga espera.
Bones raons
Amics i companys del terra més erm
on viu l’ametller sense fer cap treva,
és un gran soldat amb caire despert
qui s’amaga, al punt, quan el vent empenta.
El mul, els pagesos i el futur llunyà
esperant, un dia, trobar el gran tresor,
quatre olives negres rajaran dolç or
qui anirà a dormir en el foc profà.
Massa de mentires, manta d’ambicions
mentre l’ametller treballa i esclata
emplenant les branques amb milers de flors.
Quan parlo, se’n riu del treball i el sou
i miren el sol qui va cap a casa
potser carregat de bones raons.
Ni puc ni sé entendre la saviesa
Ni puc ni sé entendre la saviesa
puix la neciesa va fent-se gran,
escric així: Del tot pensant
on trobar un déu o una deessa!
Sóc camacurt i pensador de fira,
fet a les dèries i a l’embalum,
he de seguir el bon costum
de prendre lluites de poca mida.
Casa, cafè i vi a la taula,
amb una plata plena d’enciam
on dorm, al ras, una sardina.
Demano, al seny, la llarga vida
sense cap festa on l’aviram
hagi pagat pena tan alta.
Esperant la primavera
Un follet em comentava
que, esperant la primavera,
al bon Déu li demanava:
Posa pau en eixa terra!
Les plantes adelerades
posant fulles, posant flors;
n’hi haurà de tots els colors
en patis, jardins i cases.
El sol, que n’és ben conscient,
presidint les meravelles,
donarà llum i calor.
No es demana aturador
per a aquest curta empresa
que, passat un temps, s’adorm.
Al dessota d’un cel gran
El coixí i el matalàs,
avui, fan la contalla,
com parlaran de la palla,
d’aquell llit posat al ras.
Al dessota d’un cel gran,
on neguitegen estrelles,
com viatjo entre tenebres
fins que el fred em puja al nas.
Aprenent de somiador,
com espero nova lluna
per poder-li comentar:
Si, demà, em deixo anar
aprendré dolça mesura
qui em portarà a l’amor.
Venedors de llum
Venedors de llum
com fan tombarelles,
entre tendres herbes,
quan arriba el sol.
I són tan porucs,
tan posats en noses,
que porten les roses
esperant condol.
Venedors de llum
esperant, al vespre,
gent qui va a sopar.
És, a l’endemà,
quan espero rebre:
neciesa i fum.
Ha de ser el seu fadrí
Com la flaire de la flor
em torna a la primavera,
és la mossa qui delera
esperant el gran amor.
Ha de ser el seu fadrí:
ben noble, intel·ligent,
de bon matí, diligent
i ben lluny d’ésser mesquí.
Però, passades les hores,
quan el sol és al seu lloc,
nostra poncella canvia.
Que treballi, faci via
i que begui més bé poc,
les esperances són poques.
On queda l’amor?
I la barca, als trencacolls,
barallant-se amb les ones,
de segur, que avui són totes
de caire treballador.
Pescador de cara bruna,
cansat d’ensumar mal peix,
els deutes són en escreix
i el poble, mitja runa.
Batalles entre gemecs,
mals renecs i queixalades
fins aplegar el dolç port.
Dieu: On queda l’amor
sinó en capses mal girbades
de somnis vinguts a menys?
Ben cansat d'ésser ovella i set poemes més
15 Juny, 2021 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben cansat d’ésser ovella
Ben cansat d’ésser ovella,
agafa el paper de llop,
per als altres, vol les pors,
ell guanyarà sense guerra.
Cada nit, porta una albada
on poder dormir de gust,
li agrada la carn amb suc,
la demana poc torrada.
Però un déu afeblit
li posarà massa comptes
si demana el canviar.
Ésser ovella és claudicar
sota el regne dels tanoques
qui mai se’n podran eixir.
Una rosa donaria
Una rosa donaria
a la reina de les flors,
estic ben malalt d’amors
i cap metge ho sabia.
Ella és dolça, entremaliada,
ben lliure d’enteniment,
quan s’acosta, ni se sent,
com sospira en entrar a casa.
Al jardí, he fet comanda
encara que amb pocs doblers
per a oferir-li una ofrena.
Quasi la veig de promesa
i, si demano un xic més
nostre amor prendrà l’alçada.
Ix de la pineda
I, al nou miracle,
ix de la pineda,
el vent ni delera
ni s’anima a batre.
L’ocellet demana
refer el vell niu,
el bosc és ben viu,
així ho proclama.
Cerco el caminar,
el tresc, la drecera
per arribar al clar.
Allí, he de posar
la nova bandera
i un temps alegroi.
Una lluna plena
Encara estic
prenyat del vell hivern,
cercant un abric,
fugint del fred.
El pare sol
es posa espardenya,
tragina, calla, brega,
es queixa que està sol.
A casa estant,
cansat del meu melic,
vull nova pensa.
Una lluna plena,
com de pa de pessic,
va rondinant.
Entre glops i queixalades
Entre glops i queixalades,
he passat tota l’estona,
és el fet d’anar de boda
qui em porta aquestes nafres.
El menjar prou que m’agrada
i enllesteixo un bon plat,
però, en aquest disbarat,
haig perduda la batalla.
M’han deixat sense cigrons,
sense sopes escaldades
ni la flaire d’ou fregit.
He dinat, m’he dormit
passant per llargues contrades
plena d’enutges i pors.
Aquells somriures
Al capvespre, quan el sol ens deixava
i s’emplena la plaça de neguit,
heu de saber que caldrà rebre la nit
i anar bastint, de nou, vana esperança.
Són massa anys de seca i de tempesta
per suportar les glòries d’altres regnes,
som pobrissons amb manta de cadenes,
anem deixant la fúria ben estesa.
Traspassarem, un diu, havent desat:
joies i amics amatents de promeses
amb embolics i parques il·lusions.
Demanaré la porta d’altres mons
on reposar i llençar, a les festes,
aquells somriures que, ara, són passat.
De bell antuvi
Entre gegants, són grassos els problemes
i les distàncies no semblen massa,
no hi ha pas llits sense cap manta
ni gots petits, ni culleretes.
Però els somnis són escaients
i les mesures prou importants,
voldrien viure lluny de la gent
en bons palaus o cases grans.
De bell antuvi, els esmorzars
omplen la taula de seixanta pams
feta amb arbres de fusta nova.
No vull saber si la cassola,
a casa meva, es pot guardar
o he de llogar la de la vora.
Galta vermella
Em deslliuraré de les males pensades,
dels tons amables d’anar i tornar,
heu de saber que vull anar
a viure, un dia, entre fantasmes,
són més amables quan volen pau.
Allí, estaré guanyant les meravelles
enmig de dubtes i de bondats,
m’agrada el seure dessota els arbres
per a sentir contalles velles.
No haig res més que son petita,
un guanyar lluny de la infantesa,
és quan aplega la meva estrella
quan me n’adono que sóc de mida
d’un nan poruc, galta vermella.
Pensaments festius (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:45
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L'amo m'estima tant que no vol que sigui com ell.
Em va prometre fer-me ric, però no l'he vist enlloc.
Si arribo a pensar, igual em marejo.
M'ha dit: Maco!, sense obrir els ulls.
Jesús ja seria aquí, però li fa mandra.
Si Déu va fer perdre els jueus, que no farà amb els ianquis.
No m'estranyaria trobar miracles a meitat de preu.
És un dimoni tan espavilat que fa estudis de mercat.
El millor de ser ovella és que només tens un pastor.
Vull anar al cel, però amb condicions.
El millor de l'hivern són les mosques.
Vaig tenir una núvia, però no em deixava festejar-la.
Déu diu que em salvarà, però jo no vull jugar.
Al desert, que hi ha prou sorra, no necessiten rellotges.
Poseu-vos una corbata, ja sabran que regalar-vos.
Sí, he demanat al dimoni una setmana de vacances.
Sabreu que sóc jo, només us enganyaré el suficient.
Morir-se és senzill, el que més costa és acabar fent bona cara.
Estic fent un curset accelerat per aprendre a plorar.
El banquer m'ha dit: Emporta't els diners que vulguis i no cal que els tornis!
Anava carregat de pecats i el capellà se'ls ha quedat tots.
El sermó va ser tan bo que es van quedar per guardar el banc.
Em vaig posar a repartir misèries, em vaig tornar ric.
Mireu si creuen els alumnes que dubto manar-los res.
Deixeu-me cridar, us estalviaré engegar la ràdio.
És un metge tan bo que ni el deixen treballar.
Acceptaré anar al cel, si em poseu al costat de la finestra.
El dimoni ha vingut plorant a demanar-me els pecats que em va donar.
Acceptaré festejar si em deixes trepitjar la terra.
Sóc tan ben plantat que només puc mirar els balcons.
No he perdut mai ni he jugat tampoc.
Mireu si penso de pressa que només puc pensar en el demà.
Sóc tan perfecte que només ho sé jo.
Li volia mentir, però m'equivocava.
Necessito un racó per amagar-me de tots els qui em volen.
Tinc cambra de bany, però només faig servir la cambra.
Em volia donar treball i li vaig fer pagar.
Potser em faig vell, però no pel meu gust.
M'agrada pagar, no sabria que fer amb els diners.
He demanat per la mort, m'han dit que no era a casa.
No em pregunteu a mi, pregunteu a l'altre jo que treballa.
Quan va dir que m'estimava, sabia que parlava amb un altre.
Necessito butxaques més petites per portar els diners.
Déu em va dir que em faria savi, li vaig dir que ja ho era.
Poemes curts (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La joia de Betlem
prompte s'acaba
són coses del poder
que, quan no mana,
ha massa poc per fer.
En el reialme
dels mig amics,
en poses quatre,
en tornen cinc,
són ben sapastres.
Quan la gerra
va a la font
mai es queixa
quan es mou,
només si peta.
S'acosta el Nou Any,
les velles promeses
com rauran esteses
en tots els reclaus,
allí, ens esperen.
Quan l'any s'acaba,
demano ensems:
paciència i gràcia,
ho tinc pendent
per dur-ho a casa.
Acomiado l'any
sense massa pressa,
noto la feblesa
que em porta al parany
del riure i la gresca.
I, a l'any nou,
no vull cap soci,
tot negoci
em sembla fosc,
dec ser borni.
Encetarem l'any
amb dolces promeses,
totes ben esteses
al fons del calaix,
la meitat són meves.
Esdevé el primer dia
entre beures i menjar,
així anem per la vida
per si algú ens ve a trobar,
no volem massa fatiga.
Amb el fred punyent,
juguen els fantasmes,
van creant les faltes
mentre van dient:
Ho farem debades!
Com l'estimo
sense mida
ni la crido
ni em convida
només xisclo.
I el Nen Jesuset
aplega al portal,
amb futur incert
amb un deure emprat:
manament de Déu.
He demanat als Reis:
manta de llums,
ben pocs ensurts
i encara menys
dies eixuts.
En haver
tan poca sort,
vaig planer
i menjo poc,
és menester.
Els pastors demanen,
en ser a l'hivern,
un fred més lleuger
per si no acompanyen:
l'escalfor i el verd.
Esperant els Reis,
he posat cabàs
amb pa ensucrat
i aigua en escreix,
van manta cavalls.
He demanat:
un rellotge d'or,
no el vull del barat
i, si aquest no es pot,
passaré un altre any.
I els Reis se'n van
després d'adorar,
honrar, obsequiar
i amb Josep parlar
d'un perill molt gran.
Com porten els Reis
una mica de tot:
figues, panses, torró
i, en un sarró,
els desitjos vells.
Em donaran
totes les menges,
però els diumenges
me les prendran,
coses dels metges.
Epigrames (LXXVII)
15 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
encisadora,
ni faig falta
ni faig nosa.
Voldria ésser
la jove abella
qui cerca el vèncer
de tanta peresa.
Així com el llum
emplena la terra,
el llamp com esguerra
el dolç aixopluc.
Mai he de conquerir
la pausa lleugera,
la més dolça espera
que ens porta la nit.
Mai declamo
a l'enemic
si és tan ric
com el meu amo.
Em plau el saber
que aplega tempesta
quan se'n va la festa
a un altre carrer.
Cada dia,
pel matí,
és quan penso
en el dormir.
A la casa vella,
com no hi ha enrenou,
ni es veu la paella
lluitant amb un ou.
Quan arriba la por
tanco la finestra
i deixo una escletxa
per si perd raó.
En el neguiteig
de les hores baixes,
fan servir les caixes:
força i degoteig.
Com m'agrada ser,
quan plau a la terra,
aquell sentinella
qui rau al cafè.
Amb els tres amics
i quaranta cartes,
com passem les tardes
menant embolics.
Manta hores
de les nits
com s'emplenen
d'embolics.
En un vell país,
on no hi ha enrenou,
mai cerco l'amic
ni espero el condol.
A l'hora primera,
estic demanant
la més llarga espera
d'un sol qui fa tard.
Els fantasmes
són així,
posen manques,
treuen pit.
Una rosa sola
mai farà camí,
però en el seu si
com l'amor pregona.
Per a escriure
com et vull,
cal ser lliure
i ser vençut.
Amb el cloure
de les flors
he de coure
mals d'amor.
Amb els meus amics
com passo les hores,
com em vénen totes
entre sons tranquils.
La més noble
tradició
va pel poble
a cor què vols.
Vénen totes
les mancances,
portant nobles
sense armes.
Per aprendre
a navegar,
cal entendre
on pots anar.
En el breu somrís,
trobo el teu cor,
saps on va l'amor
quan no vol partir?
Quan la pluja cau i set poemes més
08 Juny, 2021 05:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Quan la pluja cau
Quan la pluja cau
i el riu esvellega,
sento com s’esguerra
el petit catau.
El sostre del cel,
qui l’haurà amagat?,
veuria de grat
on el llum es perd.
Quan la pluja cau
somien les teulades
en els temps humits.
Qui s’haurà cruspit
les dolces pensades
de raure on escau?
Hi ha un paradís
En el racó incert,
no haurà promesa,
és la gran desfeta
d’ésser desllibert.
Aprenents de tot,
van cercant fortuna,
aniran a una
sense cap raó.
Hi ha un paradís
enllà la muntanya
on voldria anar.
Hauré de pagar,
amb tela d’aranya,
fins que em torni ric.
Ou de papallona
Ou de papallona
enyora l’estiu,
la pausa del riu
quan el vent s’estova.
Demana, a les flors,
un nou despertar,
com voldria anar
a posar colors.
Ou de papallona
com voldrà, avui,
posar-se el vestit.
Un déu ensopit
li diu que el garbuix
mai arriba d’hora.
Un pobre d’ahir
Un pobre d’ahir,
bastit de cartrons,
demana il·lusions
per a no glatir.
Quan la nit refreda
i la lluna es mou,
com demana un sou
per haver bestreta.
Un pobre d’ahir
no voldrà altra cosa
que haver menester.
Fou un ric primer,
però li feu nosa
el massa tenir.
Quan el sol s’allunya
Quan el sol s’allunya,
es queixa la nit,
qui li hauria dit
que perdrà fortuna?
I ve primavera
farcida de flors,
plena de colors
cercant la quimera.
Quan el sol s’allunya
com perdo les ganes
de calar nou foc.
Penso, sobretot,
en fer grans proclames
dessota la lluna.
Els gegants del meu país
Els gegants del meu país
no hauran casa,
mentre la vida traspassa,
com demanen el gaudir.
Seran ells conqueridors
de castells abandonats,
aniran fent el mercat
de pobres i somiadors.
Els gegants del meu país,
a la fosca, s’entaforen
per trobar-se ben beguts.
És, després, en ser rabiüts,
com s’enfaden i no ploren
perquè no ho poden pair.
És un drac poruc
Abans de caure la nit,
com s’entafora en el bosc,
és un drac poruc, preciós,
sense ganes de morir.
Com s’acosta un cavaller
per complir el manament,
és un regne poc valent
qui pregona el quedar bé.
El cavaller serà estimat
si la batalla li plau
i es deslliura de la fera.
No han trobat altra manera
d’aconseguir aquesta clau
per eixir de l’entrellat.
A la casa del gegant
A la casa del gegant,
rau la promesa,
segurament ben estesa,
sense gana i esperant.
I nosaltres, pobrissons,
empaitant goig i fortuna,
volem avançar, a una,
tot seguint les processons.
A la casa del gegant,
més cullerot que cullera
per a asseure’s a dinar.
Farà de bon empassar
tota una fruita sencera
sense fer-li massa talls.
Batre les ales i set poemes més
01 Juny, 2021 05:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Batre les ales
I batre les ales
per a aixecar el vol,
sentir com el sol
acarona els arbres.
Un nou ocellet
gran espai recorre,
dorm, dintre la torre,
en un farcellet.
Primavera empeny
el clavell, la rosa
i un lliri espantat.
On haurà marxat?
On l’hivern reposa
per retrobar el seny?
No he trobat remei
No he trobat remei,
a les hores baixes,
garlant amb les cabres
del gust de l’herbei.
Elles són esquerpes,
fetes al silenci,
esperant que nevi
lluny de les dreceres.
He sentit a dir,
dolça meravella,
que he de trobar or.
Un cop sigui mort,
cercaré una estrella
per al gran gaudir.
Passen dies i setmanes
Passen dies i setmanes,
veig com avança el març,
he dormit un xic al ras
esperant gaudir debades.
Una feina inconsistent,
mig perdut de bon negoci,
he cercat un bon dimoni
per a poder-lo guanyar.
Passen minuts, passen hores
i primavera ens deixa
perquè vol florir els camps.
Em pregunto com, abans,
es perllongava una queixa
perquè n’hi havia ben poques.
Mig perdut i quasi ateu
Mig perdut i quasi ateu,
es lleva prop del migdia,
gairebé no ha família
ni viatja mai a peu.
Des de la casa al banc,
es pot anar de tirada,
el veig com ix a la tarda
per saber que li diran.
Un dia, va ser gegant
i donat al sacrifici
per a guarir tots els seus.
El sento riure amb el vent
i, després, retornar al vici
de saber-se ignorant.
Un estoig
A hora primera,
si el vent no té espera,
surt a feinejar.
Voldria deixar,
de sobte, el terra
i anar a ciutat.
Perdut en mil somnis,
passa pels carrers
sense grans volers
ni massa dimonis.
S’anirà fent vell
lluny d’haver el goig,
sols resta un estoig
de plata i de pell.
Pensa poruga
El sol com s’allunya
pel gran deure vell,
ha de ser penell
galdós de la lluna.
Al bon Déu, demana
descansar una estona,
però no ha hora bona
per oblidar qui mana.
El sol com s’allunya,
porta negra nit
per a empetitir-nos.
Encara, no sé dir-vos
on trobar el sentit
de pensa poruga.
Allunyat de flames
Us faig sabedors,
amics benestants,
que em sento, d’abans,
cercant un tresor.
He de trepitjar
plaça i carrer
per poder saber:
On hauré d’anar?
Les penses profanes
vénen, a l’engròs,
a cercar alegries.
Demano més dies
de trobar, al redós,
allunyat de flames.
Ocells primerencs
El camí del mas
s’omple d’alegries
puix sento com criden
roselles al ras.
Des de bon matí,
com les veig mudades,
les veig espantades
amb el cor ben fi.
És a l’arbre vell
on hi ha enrenou
d’ocells primerencs.
Mai seran conscients
que, dintre de l’ou,
hi ha tot un poncell.
Pensaments festius (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És fàcil enganyar-me, només estic viu.
Era bon home, no podia anar enlloc.
La senyora em fa passar al davant per si m'erro.
Sé que la guerra està perduda, però tinc ganes de continuar-la.
La mort passa fins que es queda.
Només he trobat els amics que corren menys que jo.
No envejo els joves, només desitjo no imitar-los.
Li he proposat a la panxa anar de festa i no m'ha dit res bonic.
Perdre diners és més senzill que respirar.
Conec el meu lloc, per això empetiteixo.
El paper de casat és senzill, només cal guardar el que no t'agrada.
L'amo m'estima tant que no li importa que estigui sempre treballant.
Si heu guanyat algun cop, us aconsello que ho oblideu.
El trist dels intel·ligents és que no responen.
Si aquest món s'acaba, no patiu, ja en faran un altre.
Déu va fer la nit, no volia veure'ns tanta estona.
La vida existeix, però l'home s'entossudeix en fer-la.
Després de crear l'home, Déu es va veure obligat a anar-se'n al cel.
Mireu si m'estima Déu que prefereix no fer-me nosa.
Tinc ales de tinta i paratges de paper.
Vull ser senyor dels meus diners, no el seu esclau.
Vaig tots els dies a escola i només repeteixo curs.
L'univers es fa vell, per això creix.
La vida és el passadís, la mort la sala d'estar.
No m'agrada anar a ciutat, allí em fan córrer massa.
Mireu si m'agrada la sogra que ni me l’emporto cap a casa.
Diu que em matarà, li dec fer molta por.
Escric massa, desitjo que no em trobi malament.
No us ho volia dir, però tinc por de perdre'm.
Us puc deixar l'àngel de la guarda, us ho dirà tot de mi.
No em preocupa l'enterrament, em preocupa no saber el que diran.
El discurs polític és la més avorrida de les pluges.
Oferiré diners fins que arribin els meus.
Si em poseu a treballar perdreu un bon company de camí.
L'àngel de la mort li ha demanat a Déu una eina més moderna.
Sóc d'un país petit, poruc i ple de mancances.
Sóc tan pobre que els peus em fan olor d'herba.
Tinc massa veïns per passar desapercebut.
Tenia dos camins, un ja l'he perdut.
No havia vingut a sofrir, però no em queda res més.
Vinc de la fosca i no he portat cap llanterna.
Trigaré potser massa temps en no aprendre res.
Em prometen que em salvaré sense dir-me de què.
Dec estar viu, encara he de pagar.
Poemes curts (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:36
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb tan dura llei,
m'agrada somiar,
després enxampar
el llum que ofereix
el petit remei.
L'estel de Nadal
arriba a Betlem,
massa l'esperem
gairebé fa un any,
potser massa temps.
En el regne
dels taujans,
els humans
no hauran fetge
ni falta els fa.
A les voltes
de Nadal,
vent de dalt
i gent a rogles,
tots somiant.
L'àngel proclama:
Jesús és nat!,
com canten, ara,
pastors cepats
fins a l'albada.
En el regne
de la por,
res és bo,
tot sang i fetge,
poques flors.
I havent dinat,
la deessa fortuna
m'ofereix cordura
i fer punt i a part,
no n'encerta una.
En el regne
de l'infern
quan hi ha febre
tot és ver,
des de sempre.
El més minso
dels herois
diu que el pinso
és ben cofoi,
mai el miro.
A les voltes
de Nadal,
les ovelles
al corral,
que hi siguin totes.
A Betlem,
les joies,
que ens apleguin totes
així ho demanem:
les dones, els homes.
La nit de Nadal
com s'omple d'estels,
de pau i bondat
per somiar desperts
vora del portal.
El Nen Jesuset
és a l'establia
mirant na Maria
sentit en Josep,
ha encetat la vida.
Els pastors rondinen
en veure l'estrella,
pensen en l'ovella,
somien mentre viuen,
és gran meravella.
Els àngels anuncien:
Jesús és nat!,
gran és l'entrellat
on els pastors viuen
guardant el ramat.
En el reialme
dels nans perduts,
els pobres són muts,
els rics, menyspreables,
tots seran vençuts.
Quatre cases
d'embalums
són amables
en perfums
miserables.
S'allunya l'estrella
ben dolçament
i la tenebra
com va creixent,
és el que sembla?
Com els pastors
deixen l'ovella
dintre la cleda
per les fredors,
la palla és seca.
Com vénen les burles
cercant les foteses,
un ha massa dubtes
de tantes promeses
fetes a innocents.
Epigrames (LXXVI)
01 Juny, 2021 05:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vull seure, com cal,
sota la figuera
on la dolça espera
em diu: Què hi ha dalt?
Estimat pagès
voltat d'oliveres,
elles no són seves,
han trobat un rei.
En el riure
de les flors
endevino
mil colors.
I quan sigui l'hora
de retre homenatge
vull anar lleuger,
ben vestit, d'hostatge.
En sortir
del meu palau
tot s'escau
més parc i trist.
Les abelles joves
cerquen l'enrenou,
treballen i volen
fugir del seu jou.
Com a un gegant
sense nissaga
menjar m'agrada
i fer-me gran.
A les cases
de ponent,
els fantasmes
cerquen temps.
Quan els meus fantasmes
demanen paor,
els dic sense por:
Són fetes passades!
A la cambra,
tinc un llit,
quan es cansa,
vol matí.
I res em plau
com una pau tranquil·la,
sentir passar la vida,
anar a cercar la nau.
Escric així:
amb un llapis ferotge,
sense mirar el rellotge,
pensant com cal glatir.
Porto les tenebres
al carrer del mig
per si ve el desig
i em tracta a empentes.
En el gran amor,
dintre d'hores baixes,
se sent la remor
quan porta missatges.
Peno quan em criden
les tardes llunyanes
són així d'estranyes,
n'hi ha de totes mides.
Quan les mosses
tenen son,
senten totes
mals d'amor.
Per ser segador,
com m'agrada el gra,
el seu tarannà:
callat i seriós.
Una casa vella
em parla d'amors,
de temps de desfeta,
de massa paors.
Manta feina
i poca sort,
porta l'eina
fins al clot.
Les hores tardanes
de la negra mort
mai passen debades
en aplegar al lloc.
Per haver
tants mals d'amor,
menjo massa,
somio poc.
Les velles estrelles,
en el cel estant,
conten meravelles,
però no faig cas.
La velleta
quan no vol
diu que és festa,
però plou.
A la casa
del pagès
qui no menja,
no diu res.