Epitafis (XXXV)
03 Octubre, 2019 06:28
Publicat per jjroca,
Epitafis
Fes veure que no m'has vist.
Si t'has de posar així, no cal que tornis.
Necessito recomanació per trobar núvia.
Encara me'n ric del testament.
Ho sento, m'he llevat de poc humor.
Necessito soci per compartir el nínxol.
He decidit llençar la bàscula.
De moment, no trobo la sortida.
Ho sento, tinc el cap en un altre lloc.
No li féssiu cas al soterrador.
Ves-te fent a la idea!
Romandré mort fins que surti millor oferta.
De poc, no la mato a disgustos.
M'he donat d'alta a morts sense recança.
Diuen que he mort, no he notat res.
Vull canviar de soterrador.
Feu-me saber quan he de votar.
Una mica de feina, si us plau.
Entra i pren el que vulguis.
Qui m'ha tallat l'aigua?
No surto per timidesa.
No us cregueu a la veïna.
Ahir, vaig deixar de comptar.
Sóc a l'infern, i què?
He portat una estufa per si de cas.
Ho confirmo: Sóc un home fred!
Les preguntes per escrit, gràcies.
Va ser morir-me i perdre pes.
Necessito certificat de bona conducta.
Encara me'n recordo del deute.
Només estudio llengües mortes.
Dieu-li a la dona que tenia raó.
Quines flors es porten aquest any?
Les abelles també les vull de plàstic.
Avui, tampoc t'escoltaré!
Pregueu per mi i fe-ho saber.
M'han nominat per deixar el nínxol.
Si us plau, no ploreu més!
No m'estiris de la llengua.
Feina fixa, no es valorarà l'experiència.
Proveu de ser més discrets.
Si aplegues tard, adreçat al soterrador.
Ahir, vaig rebutjar una assegurança de vida.
Passa i t'oferiré una til·la.
No em faig massa amb el veïnat.
Entra i oblida't dels preus.
He deixat de celebrar l'aniversari.
Es permetran les lloances.
Tampoc cal que ploris tant.
Gairebé ni respiro.
Trobo a faltar el sol.
El proper diumenge aniré a missa.
No dono fe que el mes proper hi sigui.
Ho sento, avui no m'he dutxat!
Fins ara, sóc fadrí.
Bon dia a tothom!
Estic perdent la il·lusió.
Mai em pensava veure't aquí.
Pensaments festius (XXXV)
03 Octubre, 2019 06:25
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La dificultat de viure és el que motiva a fer-ho.
L'oblit és la més còmoda de les posicions.
Si tots fóssim rics ens ofegaríem.
A pesar de la inutilitat de la neteja, la repetim contínuament.
El temps va ser el primer càstig bíblic.
Si Déu m'estimés a mi, què dirien els altres?
El senyor, lluny i el criat a punt.
Déu manté els dolents per a què no l'estimin tant.
Cada cop, estic més convençut que, a l'infern, no va qui vol.
Em pregunto com me'n sortiré si la presó és tan gran.
El meu infern és mantenir-me a 37ºC.
El millor d'estar col·locat és que ja no fas nosa pel carrer.
Si m'ho assegureu tot, on deixaré el meu neguit?
El millor que pot fer el metge és oblidar-te.
Tinc pocs diners perquè els compto amb els dits.
Si ni l'escolto, es queixa i, si ho faig, em menysprea.
El temps de lleure és un estat on no regna ningú.
El millor de festejar és que mai saps on et trobes.
Per què es queixa el meu cos si jo no li vull cap mal?
El millor de pensar és que trobes molts espais buits.
La veritable presó es guarda sense carcellers.
No fa por la nit sinó els monstres que la porten.
A un déu li és més fàcil tallar un cap que desfer una ombra.
Per què sempre he de berenar abans de sopar?
L'únic suportable de la vida és que s'acaba.
Cap viu pot afirmar que ell no serà un negoci.
Una persona és important quan es pot treure negoci d'ella.
El soroll desconnecta el cervell de les idees.
Ser pare és recordar el que hem fet malament.
L'amor és un servent que no vol fer res.
La llargada del dia és qüestió d'anys.
Un sempre vol fugir cor endins.
Qui no pensa és que ja ha arribat.
La vida és l'etern desencant.
Prefereixo tenir diners que endevinar-los.
Si tinc llibertat, on posaré els altres?
El millor de la platja és damunt l'arena.
Camina que caminaràs i sempre arribes tard.
El millor de ser pobre és el poc que costa.
El temps és el mosso del magatzem.
El camí de la vida és de peatge.
Escriure és fer tir al blanc.
És bonic veure com et prenen el cos i et regalen la resta.
El bonic és estat enmig i inconegut de tots.
Poemes curts (XXXV)
03 Octubre, 2019 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la mar dels decebuts,
cada barca duu sa flama
i, de lluny, la veig galana
sense feblesa ni ensurt,
ésser vençut s'encomana.
Portaré el llum
al carrer estret
per saber si és cert
que l'hivern és curt,
sense color verd.
No hi ha hores
per dormir
ni cabòries
per sentir,
les prenen totes.
A l'amor llunyà,
qui sotja altre cop,
dieu-li que he mort
per no saber anar
o anar-me'n del tot.
Sento, en el silenci
de l'estiu darrer,
aquell voler ser
part de l'encanteri
quan s'allunya el fred.
He estat cercant
en el meu jardí:
herbei, romaní
i tardes de grat,
restaran allí?
Aprendre a somiar
amb un país nou
on no trobem bou
que ens vulgui menjar
en ser només cols.
Com l'amor poruc
resta a la natura
el bé que procura:
el tornar-se ruc
al temps que madura.
No he de conquerir,
al castell dels somnis,
àngels o dimonis,
el viure o morir
carregat d'ivori.
Com em plau saber,
en llevar-se el sol,
que, darrere un dol,
s'amaga el voler,
pensament resolt.
A la casa del veí,
quan la fosca arriba d'hora,
han posat, a la cassola,
el millor que es menja aquí:
ous bullits i vi de bóta.
Suposo que ho saps:
Quan, l'esdevenir,
surt a barrar el pas,
plora per tenir
un xic més de nas!
A la casa gran,
es guarda un secret:
saber plorar quan
havem poc encert
i dormim al ras.
Com endevinar:
temps de parar taula
o deixar-ho anar
tot cercant la rauxa
per poder callar.
A la riba vella,
on s'acluca el riu,
noto aquell caliu
vestidet de pena
per no saber on viu.
Mireu-la con va:
tota esblaimada,
trencada de cara,
amb dolç caminar,
sense trobar plaça.
He de demanar,
a la bona bruixa,
que porti musica
puix he de ballar
quan l'amor convida.
Poques hores
per dormir
i enllestir
quan vénen totes
de bon matí.
En el desconcert
de les bones noves,
he sentir les noses
de viure a l'hivern
i trobar les ombres.
En el reialme,
vull esbrinar
si trobo un patge
a qui confiar
el meu missatge.
Epigrames (XXXV)
03 Octubre, 2019 06:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
Dintre de la cambra,
el secret guardat,
dessota la manta,
ni son he trobat.
Estava assegut
dessota d'un arbre,
amb un cos de marbre,
pensament eixut.
Quan el vent
passa per la plana,
encomana
un xic de fred.
Paraules emprades
per guarir l'amor,
viatgen, plegades,
farcides de pols.
Per estimar,
primavera,
per delirar,
lluna plena.
Bossa buida:
poc amor,
gràcia minsa
dintre el cor.
Conta el llop
a les ovelles:
Manta esquelles
porten nom!
Per anar
a festejar,
cal pregar
i cal menjar.
Quan sigui pagès,
vull tres camps de blat,
vinyes, ametllers,
almenys, sis criats.
Si el vent pregunta:
On és el moliner?,
de segur que porta:
olives a milers.
Per Sant Jordi,
tot és preat,
l'enamorat
ni té dimoni.
Poseu-me flors
en el jardí,
si han de glatir,
cercaré el sol.
Quan l'estimar
a dolç convida,
vull ser guarnida
amb sol i mar.
La mare demana
tenir un minyó,
ben dolç, ben bo,
per a ser estimada.
No hi ha res més
que ombra a la plana,
neu a la muntanya
i un pobre pagès.
El meu infern
no té ni llar
ni foc per cremar
ni un racó de fred.
El meu silenci
és neguitós,
ben poc galdós,
ni clar, ni ebri.
Em toca viure
en temps ignots,
voltat de sots
buits de queviures.
Poseu-me a les mans:
desigs per a guanyar,
tendres nits per a lluitar
amb heretges i cristians.
Una rosa sola,
enmig del neguit,
espera l'occit,
des del si de l'ombra.
Si ve el senyor,
dieu-li que, demà,
em podrà ensarronar,
trencat del tot.
Els teus ulls porten:
somnis del més enllà,
tresors per encetar,
clarors enmig les ombres.
Tinc per a regalar:
paraules sense seny,
palaus on no hi ha rei
ni or ni un dolç demà.
La solitud de paraula
no us portarà mai enlloc
ni demana parar taula
ni dubtar: del res, del tot.