Mon cabirol i set poemes més
08 Octubre, 2019 15:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Mon cabirol
Mon cabirol
trascola entre muntanyes,
enmig de banyes,
com surt el sol.
I tot s’avé
a un nou sobreviure,
qui sap descriure
on dorm el bé?
Mon cabirol
estima l’herba tendra
i vespres plens de pau.
De son palau,
com ix la nit serena
sense cap dol.
En el regne del somiar
En el regne del somiar,
he de posar una estrella
mig desclosa, a mig anar
i ben lluny de la tenebra.
A la cambra, haig un buit
des que ella ha marxat,
com demano minsa part,
un desig gran i prou cuit.
Fóra aquesta l’ocasió
d’assolir nou enrenou
i sentir bategar l’aire.
En el neguit, sento flaire
i recordo aquell temps com
qui ha trobat la solució.
Lluu el llum de la taverna
Lluu el llum de la taverna
entre pensa i processó,
el mariner no té espera,
vol somiar-ho tot d’un cop.
A la mar, la nit serena,
en el port, pena i oblit,
a casa, no hi ha marit,
en el cel, la lluna plena.
Contalles per a no dir,
històries per a no fer
i recomptes imprecisos.
A la vida, pocs anissos
i embolics, sense caler,
fins que els ajorna la nit.
Sento venir tardor
Sento venir tardor
pel gran corriol del mas,
és capciosa, no em fa cas
i brandeix força a l’engròs.
Les fulles, esporuguides,
com senten el seu passar,
s’esblaimen, volen tornar
a l’escalfor d’altres dies.
Es desperta el mussol,
ha somiat amb la gelera
i la blancor de la neu.
Resto aquí puix sóc hereu
d’una pensa sorneguera
mentre va apropant-se el sol.
Massa rella per donar
Massa rella per donar,
el vell ruc com s’incomoda,
es passaria l’estona
dessota de l’arbre estant.
L’olivera per la vall,
en el cim, un garrofer,
l’enyorança ha de ser
qui voldria anar al ball.
El poble afluixa el pas
d’aquell trescar penitent
entre penses i disbauxa.
Hauré de fer bona pausa
per retrobar-me amb la gent
i lliurar-me a l’escarràs.
Els camins no tenen palla
Si camino és per vici
i el deure de no fer res,
com m’empeny el sacrifici,
com m’oblida l’interès.
Els camins no tenen palla
ni taronja els tarongers,
quatre vells voltant la plaça
fins que parla el cloquer.
A taula, el plat d’enciam,
aigua fresca i poc més
per a enllestir la dinada.
On resta la cansalada?,
aquell vi negre i espès
qui ens portava el somiar.
Demà, serà tard
Amics de temences,
monstres compungits,
senyors de les nits
quan manquen tenebres.
Valents com el vent,
fugint de la pluja,
a casa la bruixa,
no aplega l’hivern.
Em mou cos reial,
albiro revenges
de menges de carn.
Demà, serà tard
per saber si vénen
a empènyer el meu mal.
El marit voldria vi
A la casa de l’eixut,
gairebé ni tenen aigua,
la senyora para taula
quan li plau o ve de gust.
Avui, caldrà maridar:
ou fregit i una sardina,
de primer, pobra amanida,
per a postres, ni ho sabrà.
El marit voldria vi
per ofegar la misèria
i oblidar el nou pervindre.
Una gerra, de bon vidre,
va encetant nova platxèria
fins que desperta la nit.