Epitafis (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:20
Publicat per jjroca,
Epitafis
Passa demà i et contesto.
De viudes, no en tenim gaires.
Hem llogat un autobús per anar a la platja.
El dia de difunts farem processó.
Tinc problemes de mobilitat.
Hem decidit no anar a ballar.
Estic estudiant un pla d'inversions.
Necessito un mòbil.
Avui, suggereixo roses blanques.
No sé ben bé perquè hi sóc.
Parleu en sentir la campana.
Es ven cap en bon ús.
Passo dies sense veure ningú.
He aconseguit deixar de fumar.
Ahir, ja li vaig dir que no era jo.
Vulgues que no, faig pena.
Sempre, he estat poc treballador.
Va ser: morir i deixar de pensar.
He sortit a llençar coets.
On puc presentar la dimissió?
He anat a formular una queixa.
Camino, però menys.
Aquí, no ens ve d'una hora.
Ja has aprés la lliçó?
Un moment que crido a la senyora.
Suposo que hauré tancat.
Ho sento, però em feu riure.
El metge m'ha recomanat vida normal.
Algú sap cordar-me les sabates?
Ara, estic content.
No entenc bé el què vols.
Demà, torna més d'hora!
Dessota, és un no parar!
Mort a l'atur, es presentarà a ressuscitat.
No hi sóc, he anat a renovar.
Cerco núvia que tingui paciència.
De fet, no sé en què pensar.
Diem no a les presses.
Ahir, vaig tenir un disgust.
Voteu-me per a mort del mes.
M'he imposat un vot de silenci.
No us penso dir on sóc.
No sé ben bé a què he vingut.
Contestaré en minuts.
Provo de parlar i no me'n surto.
Segueixo pensant que caldrà fer alguna cosa.
Abans de morir, busqueu un substitut.
No és bo morir-se sense pensar.
Estic buscant el plan B.
Mort, sense experiència, s'ofereix de salvador.
El judici va ser breu, la resolució eterna.
Avui, m'han amenaçat de mort.
Si hagués més dents, me'n riuria.
Estic decebut!
Seieu i us contaré un conte.
No recordo què m'havies demanat
Ara, resulta que em podia salvar.
Haig problemes amb la llengua.
Pensaments festius (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:18
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El problema del ric és que només ocupa un espai.
La dona sap que el cotxe és difícil de seduir.
El que molesta de l'estiu és que el sol no se'n vol anar.
Suar és treure el malfeiners de casa.
Escriure és aprendre a dibuixar amb paraules.
Només penso si no hi ha res més important que fer.
Crec que les dones, amb menys peus, toquen més a terra.
Ara que tinc casa, reconec que em faig vell.
Suposo que els diners ocupen més espai que l' aire.
Fer-se vell és reduir l'espai vital.
El millor de ser ric és la perfecció que agafes.
Déu viu al cel perquè aquí fa nosa.
La perfecció és l'engany inapreciable.
El millor d'anar a peu és que saps qui et porta.
Qui em porta flors vol que me'n vagi.
La veritat és la llum amargant.
No cal dir qui sóc, ja ho esbrinareu.
Si veniu de bona fe, no cal que us aturéssiu.
El millor de viure al poble és que les pedres et coneixen.
El trist d'estar viu és que et pots morir sense pressa.
La terra es mou perquè no vol quedar-se enlloc.
Inclús el vaixell vol estar vora terra.
Llegir és viatjar sense fer servir els peus.
L'escalfor no vol terra on posar els peus.
Sempre m'estic fent companyia.
Només volo si no tinc gana.
L'únic bo de ser pobre és que qualsevol casa et sembla gran.
El millor de ser pobre són els convidats.
Suposo que estar viu és deure.
No escric perquè em plau, sinó perquè m'allunyo.
L'amor parpelleja quan em despullo.
Arribar a ser savis és només tenir un problema, els altres.
Si us diuen que sou intel·lectuals, tremoleu.
Necessito tant els altres que els suporto.
El millor del cargol és que res l'obliga a tornar.
La pluja és la bruixa que fa treballar els cargols.
A l'espai dels cafès, la densitat de dones baixa.
La fama torna visibles els cossos.
L'únic bo de l' avió és el que costa d'empaitar.
La mort mai sol ser puntual.
Si em critiques és que volo.
Ser amo de molt és perdre-ho de vista.
La felicitat és mantenir les pors controlades.
La veritat no dóna la raó a ningú.
La dona té més corbes per suportar millor la vida.
Poemes curts (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la lluna plena
aplega al meu cau
sento com li escau
que l'estimi a ella,
sóc del tot babau.
En el dia de Nadal
no vull tempesta
ni aquella profana festa
de menjar més del cal,
il·lusió desfeta.
En el portal de Betlem,
quatre pastors
han trobat un Nou Senyor,
gelat de fred,
pobre com tots.
Trigaran els temps
de la melangia
si trobo el meu bé
i ensarrono el dia
parlant de secrets.
És la reina
del meu cor
la qui regna
quan no hi sóc,
poc que em deixa.
Si la nit demana
que vagi a dormir,
ben cert li he de dir
que, el cap de setmana,
el vull per a mi.
Al pessebre, els pastors,
amb carona esblaimada,
han demanat, al Senyor,
el guarir en nit tan clara,
somrient els mira a tots.
Per les festes
de Nadal,
com em plauen
les converses
prop la llar.
Maria parlava,
joiosa, al seu Nin,
Josep la mirava,
delia per dir,
però s'ho empassava.
Quan apleguin
els tres Reis,
vull que em portin:
carn o peix
i se'n tornin.
La casa demana
en ser al Nadal:
somriures de cara,
menges com abans
i el llum de la flama.
El Nin al portal
no haurà joguines
ni dolços ni espines,
s'han de demanar,
tardaran un dies.
Quan la nit
demana el dia,
com li diu:
Sóc amanida
per anar a trobar marit!
Dalt del portal,
l'estrella amanida,
no la vull de mida
ni grassa ni gran,
la taula és petita.
A l'hivern,
el sol no vol
prendre'm el fred,
li fa por
que mengi verd.
Aplegar al portal
a l'hora primera,
hi ha cua sencera
que va a demanar,
porto massa pressa.
Accepto saber,
dolça melangia,
que la pau m'obliga
a viure al desert,
almenys, mitja vida.
El meu turment
m'espera sempre,
vol el seu regne
per anar fent,
és tot un mestre.
Les comandes
del mercat:
fer el cor agre,
comprar barat,
sembrar nafres.
Per Nadal dormia
aquell bon pastor
prop de l'establia,
poc que ho sabia:
Veure aquell Minyó!
Epigrames (XXXVI)
11 Octubre, 2019 12:10
Publicat per jjroca,
Epigrames
Ballem, una estona,
pel palau preat,
enmig del sembrat
tot cercant la rosa.
Com parlen les flors,
sense gens de pressa,
de dormir, amb dolcesa,
lluny d'estirabots.
La noble mestressa
demana per mi,
dieu-li que sí,
que torno a la festa.
Estimades marietes
no fugiu del meu jardí,
el pugó m'ha dit que sí,
que tornarà a les desfetes.
La bruixa més vella,
quan em ve a trobar,
em parla d'empenta,
del mal que li sap.
A la lluna plena,
dormen els gegants,
dormen en renglera,
somien amb la mar.
Posaré, al capvespre,
tot enmig del bosc,
un farcellet d'herbes,
menges i cançons.
Entrant a la casa,
pujant al terrat,
he trobat la fada:
queda, tot plorant.
Trenta perles:
un collar,
trenta vespres
per somiar.
No han de passar,
la munió de dies,
sense el dolç parlar
del dubte i fatigues.
Paraules, al vent,
portaran tempesta,
pobres innocents
empaitant la fressa.
Mireu-la com va
amb vestit florit
ni vol el demà
ni fuig de l'ahir.
Una rosa sola
viatjant amb la mà
portarà el demà,
plànyer li fa nosa.
Tinc per a coixí
la pedra poruga,
no parla ni és muda,
no ha res a dir.
Sembraré paors
a la terra ferma,
a la mar, tempesta,
en el cel, sermons.
El son com puja
escala amunt,
sóc a les golfes,
estic perdut.
Em plauen llamps
i hores de tempesta,
quan l'amor se'n va,
quan l'amor no es queda.
Parlem amor
del si del nostres cossos,
estimats ossos,
captaires d'escalfor.
A la mà, la rosa,
tot parlant d'amor,
mai em farà nosa
mentre siguem dos.
El vespre demana
que estigui per mi,
la rosa proclama:
Corre, dona-li!
Amarat al moll,
com si fos la barca,
ha vingut la Parca
per si em troba sol.
Pas he de morir
sense estimar-te,
només, el besar-te,
em diu: Resta aquí!
Les paraules dolces
amb un xic de mel
em porten al cel,
de segur que et troben.
No tinc hores per dormir
puix l'absència em fa vetllar,
com li hauré de demanar
que s'acosti un xic a mi.