Dos poemes per a un minyó i deu epitafis

27 Maig, 2013 07:04
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments


Mareta, meva


Mareta, meva,

la síndria era bona

i tan fresquívola

com llum de mitjanit,

ha estat la sort,

el prendre-la de pressa,

quan la desfeta

ha esdevingut dolor.

Mareta, meva,

la panxa es fa tibada

i és nou martiri

qui el riure m'ha llevat,

mil fiblonades

emplenen la contrada

i el plor arriba,

al vespre, es vol quedar.

Deixeu la síndria,

en el portal de casa,

per si la volen

les feres o els ocells,

no en vull més,

com la sofreixo encara,

com maleeixo

aquell menjar-ne més.


Que vinguin


Quan vagi a allitar-me,

en fugir el gran sol,

hauràs de contar-me

històries de por.

Que si Caputxeta,

la filla del rei,

el gegant ferotge,

aquells tres porquets.

I tot entre ombres

de llum de cresol,

dessota les mantes,

tapat fins al coll.

Vull contes de fades,

de dolços follets,

de nines ben maques,

de grans homenets.

Quan vagi a allitar-me,

posa'm, al coixí,

el millor dels somnis

per passar la nit.

Que vinguin estrelles,

en un cel plantat:

les roges roselles,

el dormir de grat.

 

Epitafis

 

Es busca difunta per a possible relació.

Fa un mes que no dormo.

En vint minuts, ens veiem.

Tenim descomptes fins al migdia.

Ara mateix, sóc al túnel.

Un altre dia sense esmorzar.

Gairebé faig cara de llumí.

Em vaig fent a la idea.

Hauria de fer esport.

No entenc com no arribes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs