Dos poemes per a un minyó i deu epitafis
27 Maig, 2013 07:04
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mareta, meva
Mareta, meva,
la síndria era bona
i tan fresquívola
com llum de mitjanit,
ha estat la sort,
el prendre-la de pressa,
quan la desfeta
ha esdevingut dolor.
Mareta, meva,
la panxa es fa tibada
i és nou martiri
qui el riure m'ha llevat,
mil fiblonades
emplenen la contrada
i el plor arriba,
al vespre, es vol quedar.
Deixeu la síndria,
en el portal de casa,
per si la volen
les feres o els ocells,
no en vull més,
com la sofreixo encara,
com maleeixo
aquell menjar-ne més.
Que vinguin
Quan vagi a allitar-me,
en fugir el gran sol,
hauràs de contar-me
històries de por.
Que si Caputxeta,
la filla del rei,
el gegant ferotge,
aquells tres porquets.
I tot entre ombres
de llum de cresol,
dessota les mantes,
tapat fins al coll.
Vull contes de fades,
de dolços follets,
de nines ben maques,
de grans homenets.
Quan vagi a allitar-me,
posa'm, al coixí,
el millor dels somnis
per passar la nit.
Que vinguin estrelles,
en un cel plantat:
les roges roselles,
el dormir de grat.
Epitafis
Es busca difunta per a possible relació.
Fa un mes que no dormo.
En vint minuts, ens veiem.
Tenim descomptes fins al migdia.
Ara mateix, sóc al túnel.
Un altre dia sense esmorzar.
Gairebé faig cara de llumí.
Em vaig fent a la idea.
Hauria de fer esport.
No entenc com no arribes.