Dos poemes llunàtics i deu epitafis
28 Novembre, 2010 08:24
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Quan la lluna
Quan la lluna es lleva
darrere el Montsià,
una veu planera
comença el viatjar.
On són els meus somnis?
No volen tornar.
On són els dimonis?
Se’ n volen anar.
Quan la lluna acota
darrere el castell,
s’ emporta la joia,
em deixa després.
Quan la lluna riu
en veure el gran sol,
ni parla ni diu
ni fa l’ enrenou.
Estimada lluna
No pregunteu al sol
on ha parat casa,
camina, ni es cansa,
crema de debò.
Parleu amb la lluna
tot mirant el cel,
sentiu com no creu
ni vol una engruna.
Digueu-li que estic
a sobre del pont,
buscant el redós,
cercant a l’ amic.
Que passo indecís
per l’ eterna terra,
per tenir una serra
on cercar l’ oblit.
Digueu-li que sóc
un home fidel,
carregat de fel
amb el cap prou fosc.
Que espero amatent
clarianes de llum,
voltat de patum,
només sóc servent.
Estimada lluna,
trobo aquell recés,
per dir: He comprés,
dona’ m la cordura!
Epitafis
He perdut la meitat de les peces.
Pots entrar sense gaires estudis.
Procureu no tocar-me el nas.
He vingut perquè en faltava un.
El viatge va acabar en arribar el metge.
La llumeta encara és al fons.
No estic ni cansat.
Només parlo amb l’ enterrador.
Necessito un canvi de terra.
Us prometo que m’ he tornat sord.