Dos poemes llunàtics i deu epitafis

28 Novembre, 2010 08:24
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Quan la lluna

 

Quan la lluna es lleva

darrere el Montsià,

una veu planera

comença el viatjar.

On són els meus somnis?

No volen tornar.

On són els dimonis?

Se’ n volen anar.

Quan la lluna acota

darrere el castell,

s’ emporta la joia,

em deixa després.

Quan la lluna riu

en veure el gran sol,

ni parla ni diu

ni fa l’ enrenou.

 

Estimada lluna

 

No pregunteu al sol

on ha parat casa,

camina, ni es cansa,

crema de debò.

Parleu amb la lluna

tot mirant el cel,

sentiu com no creu

ni vol una engruna.

Digueu-li que estic

a sobre del pont,

buscant el redós,

cercant a l’ amic.

Que passo indecís

per l’ eterna terra,

per tenir una serra

on cercar l’ oblit.

Digueu-li que sóc

un home fidel,

carregat de fel

amb el cap prou fosc.

Que espero amatent

clarianes de llum,

voltat de patum,

només sóc servent.

Estimada lluna,

trobo aquell recés,

per dir: He comprés,

dona’ m la cordura!

 

Epitafis

 

He perdut la meitat de les peces.

Pots entrar sense gaires estudis.

Procureu no tocar-me el nas.

He vingut perquè en faltava un.

El viatge va acabar en arribar el metge.

La llumeta encara és al fons.

No estic ni cansat.

Només parlo amb l’ enterrador.

Necessito un canvi de terra.

Us prometo que m’ he tornat sord. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















A quin mes es celebra nadal: