Dos poemes plens de fulles i deu epitafis
04 Novembre, 2010 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Escric sense ploma
Cansat el gran sol, es lleva, s’ acosta,
em mira, somriu, se’n burla i se’n va,
com li dic, fluixet: No em deixis canviar!
Vull ser-hi: Jovent, suau, agradosa!
Tinc aquell color verd, tan tou i eixerit
que dóna el seu cor a la tarda noble,
quants entremaliats, tot venint del poble,
m’ han contat mentides, portant-me a l’ oblit.
De vegades, penso, escric sense ploma
unes curtes ratlles enmig del gran cel,
la meva fortuna em deixa infidel,
es queda afeblida, la meva carona.
Altra vegada
Tota bleda, entremaliada,
afeblida, sense sang,
repeteixo, altra vegada,
la desídia de l’ amant.
Era el sol qui festejava
tot venint del fons del mar,
em contava, de passada,
massa contes de bergants.
Ell venia, viatjava,
em delia, es feia el boig,
com callava, el mirava,
suportava l’ escalfor.
Com s’ apropa, altra vegada,
per portar-me les cançons,
són els sons d’ anar per casa,
afeblits, plens de buidor.
Com s’ asseca la contrada,
la carona em traeix,
ennegrida altra vegada,
altre cop ell m’ arrauleix.
Ara, diu, el molt tanoca:
Tinc la pressa, he de marxar!
Tot el cos com es trastoca,
com es seca, com se’n va
Epitafis
Estic de cos present.
Ho sento, no tinc canvi.
Em trobeu a faltar?
Algú sap arreglar taüts?
Vaig a un curset de fer por.
Aquí, els fantasmes no tenen vida.
Ni així, les puc enganyar.
Els dies de vent ni surto.
He tornat a perdre’ m.
No torno ni begut.