Dos poemes de tempesta i deu epitafis
27 Juliol, 2009 11:56
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El vell pagès
Clourà el cel, dissortat vespre,
hi ha massa núvols per fer bonic,
és el gran mal d’un temps antic,
un temps feixuc amb ses tenebres.
El bon pagès amb sa fortuna,
mirar el cel, llençar el renec,
el capellà somiant a una:
Gran el miracle!, viure després.
Un temps poruc passat per aigua,
passat per pedra, passat per vent,
el pagès vell cridant el cel,
mai oblidant d’on surt la ràbia.
El núvol gran, de sobte, esclata,
solta, per boca, gran devessall
ara, es llença muntanya avall,
vall esdevé tota escarlata.
El vell pagès, a contracor,
els ulls acluca, s’entortolliga
el poruc gos s’acosta, el crida,
passa l’estona, és ple el record.
Acoto el cap
Enfadat Déu, ara, ens recorda
passat ben dur, si cal distant,
quan l’home foll esdevé nyap,
oblida el deure i s’ageganta.
Podria ploure i seria dolç,
el benefici per la lloança,
però el Senyor, avui, es cansa
clarificant: Qui És, qui sóc!
El preat home, prou maliciós,
pel gran revés de la fortuna
no vol el sol, desitja lluna,
passa de savi a ser traïdor.
Llavors, es clar, ve la tempesta
per fer-li veure on té el seu lloc,
acoto el cap, em faig el sord
plorant després la gran desfeta.
Epitafis
Passo de comiats.
Ara, he agafat anèmia.
Doctor, demà no podré venir!
Sóc a l'infern, què us pensàveu?
Va ser, tot just arribar.
Descalceu-vos, acabo de fregar.
No us puc contar res més.
Necessito llengua per pegar el segell.
Senyor Déu: Ara, pujo!
He perdut la glòria, algú sap el camí?