El calendari
11 Març, 2009 18:33
Publicat per jjroca,
Aproximacions
El calendari:
1) És la caixa per guardar els dies de l’any.
2) És una manera com una altra de fer moure el sol.
3) És tan necessari que acosta el naixement i la mort.
4) Sempre troba un dia on poder fer festa.
5) Et diu, un cop l’any, el dia quan vas néixer.
6) No suporta la pau ni els impacients.
7) Passa per tots, tot i canviant de velocitat.
8) És la cadena dels homes i desídia dels déus.
9) Mai para de crear inestabilitat i sorpreses.
10) Només serveix per lligar les dates de la vida.
Dos poemes fugissers i deu pensaments divins
09 Març, 2009 21:13
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Si pogués
Si pogués anar-me'n ara
a la casa de ponent,
deixaria aquesta gent
que avui fan tan mala cara.
Aniria, sense pressa,
sense pausa ni neguit
i deixaria l'oblit
que ara rau a casa meva.
Si pogués fugir d'aquí,
fugiria sense cap pausa,
no desitjo ampla taula
ni ser rei ni ser botxí.
Passejo
Passejo aquestes despulles
per barris de solitud,
per inferns, regnes perduts,
tot somiant que sóc un altre.
El cos pesat amarganta,
em fereix la llum del dia,
sóc al camí sense guia
i vull anar-me'n encara.
El pensament és estèril,
em defineixo vençut,
per les ganes vull ser mut,
però parlo de vegades.
Pensaments divins
Déu estudia la possibilitat de vendre entrades al cel per "Servi-caixa".
El millor de ser al cel és que mai trobes ningú.
Déu no té problemes de pes, el té tot.
Satanàs està trist, ara no el tempta ningú.
Els tres Reis no sé si han tornat a casa.
Satanàs és un malpensat, creu que li faré la traveta.
Déu està pensant en demanar la targeta de jubilat.
Déu esta enfadat, diu que no hi ha manera de fer dissabte.
Ara, els sants han perdut valor sentimental.
La Verge comença a tenir estrès, sempre estan canviant-li la roba.
Un poema de Sant Jordi
08 Març, 2009 16:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sant Jordi
Es lleva la plana,
airosa, imponent,
els pagesos criden,
desperten el rei.
El drac com s’atansa,
porta el devessall
ni lluites l’aturen,
només el menjar.
El rei va de pressa,
en surt del palau,
proposa la guerra,
oblida la pau.
La plaça ja s’omple
de servents porucs,
els soldats tremolen,
cerquen l’aixopluc.
Tot d’una, amb un crit,
convoquen consell,
la fera és afora,
no tenen més temps.
Com d’altres vegades,
faran el sorteig,
preguen les poncelles,
porten el seu prec.
De sobte, el silenci
creix en un instant,
la bella princesa
vol participar.
Apleguen les queixes,
arriba el retret:
Mai ha de ser ella,
és filla d’un rei!
La noble deessa
ni escolta ni creu,
vol el xic de sort,
la sort o l’infern.
Princesa estimada,
filla del gran rei,
troba la basarda,
no hi haurà remei.
Sense cap paraula,
amb el cap ben cot,
estima el seu pare,
arriba la mort.
El drac com demana
la preada carn,
carn del tot rosada,
vestida de blanc.
S’obre la gran porta,
surten sis soldats,
porten la princesa,
quatre van plorant.
Lligada en figuera,
massa vella i gran,
poncella demana:
Acosta’t gran drac!
Els merlets com s’omplen
de mil ciutadans,
volen un miracle:
Guanyar i oblidar!
De sobte, s’acosta,
gran núvol de pols,
un cavall, la llança
un home, un casc.
El drac enfilant-se
per pujols de gust,
sent la cavalcada,
un crit i l’ensurt.
Aplega la llança,
cavall, cavaller,
crits d’esgarrifança:
On va aquest guerrer?
Deixa la princesa,
com li vull la sang,
llença flamarada,
menjarà cavall.
Guerrer com s’apropa,
es cenyeix el casc,
premerà la llança,
es llença al combat.
Passa massa estona
sense mitja part,
cavaller, batalla,
com creix el mal drac.
Quan ja tot semblava
anar al daltabaix,
la llançada encerta,
reconeix la carn.
El drac com s’encén,
crema tot el camp,
el cavall renilla,
cau en el combat.
El gran cavaller,
mullat i sagnant,
engega, amb l’espasa,
ferides i talls.
El drac esbufega,
es dobla i s’asseu,
arrenca en un plor,
mireu: S’ha fet vell!
Lliurada poncella,
cansat cavaller,
desfeta la fera,
acut riu de gent.
L’espasa a la beina,
feliç el gran rei,
el drac esberlat,
on raus, cavaller?
Dos poemes temptats i deu pensaments educatius
05 Març, 2009 16:00
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mai
Mai ningú havia dit
que el dimoni fes disfressa
i portes, sota la capa,
dèries de joia i de pit.
A l'home, que és desvalgut,
li mostra, sense cap pressa,
el cos blanc d'una deessa
superb, curt de vestit.
A la dona, que s'afanya
perquè vol cercar l'amor,
li posa llum i color
en un jovent que la prega.
Mai ningú havia dit
que el dimoni fes la rosca,
es tornés fatal serpent
tot i oblidant la promesa.
Temptació
És una nit de juliol,
fa calor, és tou el llit
i, per acabar la sessió,
un dimoni em fa bullir.
Em presenta a la cambra
la més dura temptació,
va vestida de poncella,
es despulla a poc a poc.
Així es va fent la injustícia,
així es presenta el pecat,
la noia és maca, preciosa
i, cap a mi, es va acostant,
estic sol, el cor batega,
ja no sé com reaccionar.
Entre la llum i la boira,
m'encomano, faig el fort,
tot seguit, com em desperto
dolorit i galta-roig.
Pensaments educatius
Estic convençut que dos més dos, gairebé mai, són cinc.
És tan complicat fer feliços els alumnes, que és millor no provar-ho.
Com pot ser intel·ligent un ordinador si va a puntades de peu.
Un cop ensenyada la o amb un canut, què més es pot explicar?
Si surten mal preparats, llenceu el motlle.
Una setmana hauria de ser la distància màxima entre dues intencions.
Deixeu dormir les feres, tenen gàbia petita.
No tinc tanta saviesa per omplir tants caps.
Viuran en països lliures, degudament manipulats.
Els polítics van un dia a l'escola i ja ho saben tot.
Dos poemes de Parca i deu epitafis
03 Març, 2009 11:50
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Sento venir
Sento venir l'amiga
pel carrer dels desvalguts,
visc al poble dels falduts
i feinejo cada dia.
Ella es posa cada vespre
al damunt del vell Montsià,
guarnida d'un riure estrany,
somia que no vol ésser.
Està tipa d'anar sempre
a la casa del record
i deixar, per tota sort,
un sospir: esdevé feble.
Sento venir l'amiga,
com la saludo amb amor,
no vesteixo avui de por
puix tinc pena i tinc ferida.
Passarà pel carrer estret,
s'allunyarà per la foia,
tots plegats, tindrem la joia:
voler viure un xic de temps.
La Parca
La Parca camina dreta,
a la casa ha d'arribar,
duu la gana sempre oberta
i, recança, en el seu pas.
Els homes els troba d'hora
sempre a punt per donar el salt,
les dones sempre rondinen
i procuren fer més tard.
La Parca empeny la porta
i, tot muda i treballant,
els minyons vol tornar orfes,
emplenar amb malvestats.
La Parca mira i enfila
carrer amunt sense aturar,
ara em quedo ple de por,
ben farcit de trontollar,
mireu-me: Només sóc home
sense ganes de marxar!
Epitafis
Cinc minuts més i tinc hora lliure.
Em penso que he deixat l'olla al foc.
Ja ho sabia que em tallarien el corrent.
Les darreres notícies afirmen que em trobo millor.
Auxili !!
Porto setmanes sense fer-me les ungles.
El tresor és sota un muntet d'ossos.
Ara crec amb la dietètica.
Necessitem un per jugar a les cartes.
Quan deia: Em moro!, no l'enganyava.