La gran meravella i set poemes més
21 Agost, 2019 07:30
Publicat per jjroca,
Poemes
La gran meravella
Poseu-me els capvespres
sense vent de dalt,
vora el finestral,
lluny de les tenebres.
M’agrada sentir
xiscles d’orenetes
cada dia inquietes
per trobar el matí.
El son del caragol,
filar de l’aranya,
el brunzir d’abella.
La gran meravella
allunya el juliol
mentre agost avança.
En el dubte gran
En el dubte gran,
viu la solitud,
els ocells covant
sota un cel eixut.
Perduts mariners
enyorant la barca,
són prou mentiders,
amb prou mala traça.
Les ones gandules,
l’aigua van gronxant
sense comentaris.
És petit calvari
que va trafegant
i farcint despulles.
Roses vull
Recomana
el meu senyor:
Si has gana,
posa por!
En un cove
veig la lluna,
somni de pobre,
poca fortuna.
Sentiria
si sabés
trobar l’orgull.
Roses vull,
però un revés
com m’humilia.
Una mossa em demanava
Una mossa em demanava
puix volia anar a ballar,
com és maca i ben plantada,
li vaig dir: Deixem-ho anar!
Va fer carona d’ofesa
i quan es posa a plorar,
diria que és una princesa
sense ganes de lluitar.
La mossa ja s’ha fet gran
i s’assembla a una deessa
sortint del regne dels déus.
Jo sofreixo, vaig a peu
i no hauré més promesa
ni mà esquerra de galant.
Pobrissons els rics
Pobrissons els rics,
farcits d’embalums,
sense massa llums,
amb manta d’amics.
Vestits de diumenge
tota la setmana,
prou cansats de rebre,
pregant haver gana.
Dessota d’un arbre,
mirant el corriol
de milers d’obreres,
lluny de les banderes,
amatents del dol,
amb un cor amable.
Repòs etern
A la feina, li he donat:
repòs etern,
maleït en Llucifer
quan recerca claredat.
Són pecats de pecador
amb poc ofici,
prou lluny em resta el vici
per portar-lo al meu senyor.
Escorrialles de la sort
com van cercant l’aventura
entre coves i alturons.
Van venir quatre minyons
per a demanar cordura,
els haurà durat ben poc.
El misteri de la mort
El misteri de la mort
i l’arribada a la lluna,
una feta inoportuna
es produeix, però poc.
La natura és així:
ben constant, un no parar,
mai dorm en un tou coixí,
sempre es lleva amb voluntat.
Ara, sóc, ara, no hi sóc
i vaig canviant velles peces
per poder-me transformar.
El viure és un no parar
entre dubtes i temences,
una lluita enmig les pors.
Les ones demanen mar
Aprenent de mentider,
gran mestre sense fortuna,
com vaig teixint el saber
tot viatjant entre l’escuma.
Les ones demanen mar
i s’obliden de seguida
puix la mare és amanida
a bellugar-se i gronxar.
Una barca sense peix,
una mossa assedegada
i un estiu qui vol marxar.
Miro lluny, em deixo anar
per una història contada
per vianants de bona llei.