Dos poemes herbacis i deu epitafis
02 Abril, 2010 09:57
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El blat
Cansat l’hivern d’un treball inhòspit,
omplint tots els pobles de foscúria i fred,
aplega a la plaça portant el solet,
trobant a deu vells endreçant desoris.
Són, per l’encanteri, persones de seny
sempre acostumats a fugir de casa,
la bona mestressa parla, s’atabala,
engega, a les postres, queixes i retrets.
Allí, en el banc de pedra i de fusta
on l’alcalde posa el millor discurs,
s’ asseuen plegats, donaran batussa,
arribada l’hora, es tornaran muts.
La vella campana ni crida ni plora,
dóna a cada hora, el toc ben precís,
el rellotge mira la tarda quan tomba,
espera impacient el més noble amic.
Aplegarà el vent primerenc, mediocre,
portant sota el braç aquell tros de pa,
el blat està verd, treballa i el gra
ha de fer tornar la festa del poble.
Quan l’ herba
Quan l’herba esbellega del camp el silenci
i passa la fada amb aire eixerit,
obro la finestra per a prendre l’aire
sento aquella flaire de jardí florit.
Quan l’herba domina espais i dreceres
on hi ha pocs pagesos, minsos vianants,
sec a la figuera de l’hort dels mandrosos,
no calen cent gojos per anar somiant.
Quan l’herba domina el pla i mitja serra,
empenyent, amb ganes, les tardes d’abril,
agafo la ploma, obro la llibreta
i escric, sense treva, records infantils.
Epitafis
Algú em pot cridar a les sis!
Segueixo tenint el son pesat.
He deixat la clau sota el coixí.
Em moro, és broma!
Ho sento, estic molt enfeinat.
Si porteu flors, entreu-les!
No patiu, ja ens veurem!
Crec que hauria d’anar a l’oftalmòleg.
No patiu, ja us portaran!
Estic al darrere de la cortina.