Pensaments festius (XXVIII)
09 Agost, 2019 06:12
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Estic pensat, que algú pari el sol.
He posat la casa enmig del bosc, ara l'estic buscant.
Tot i que el sol il·lumina, no sap pintar les ombres.
Només tinc un dubte: Qui contesta?
Estic educant un gos, de moment em treu a passejar.
El problema és que tinc dos ulls i només un cap.
Vaig anar a comprar uns pantalons, vaig tornar amb una sabata.
Buscant aigua en un riu, la vaig trobar en una ampolla.
A la presó de la vida, les portes estan fetes de dubtes.
Només he fet un bon negoci, no deixar de tenir defectes.
El dimoni em va al darrere, no el penso deixar passar al davant.
El banquer m'ofereix diners, jo no puc.
Si una jove us pregunta on viviu, no desitja passar de llarg.
Un dia dolent fa bon compartir.
Tinc un problema, no sé llegir tres llibres al mateix temps.
M'agrada escriure, és bonic veure com juga el llapis damunt el paper.
Ben mirat, de llibres dolents n'ompliríem cent mil boscos.
No oblideu mai que qui escriu té el llapis a la mà.
Tinc sabates noves, els peus em maleiran.
Procuro no beure vi, però l'aigua està massa clara.
Va dir que em canviaria d'imatge, no crec que sàpiga el que li dec.
Diuen que està boig i només parla amb els sords.
Vaig començar perdent vista, ara puc perdre l'interruptor.
Estic a punt de pensar, tinc molta por.
He intentat fer el bé, he rebut, he perdut i m'han convençut.
Podria ser un bon alcalde, però faria massa enemics.
Ben mirat, sóc un ocupa que viu a casa.
El millor de viure anys és els canvis que fan els amics.
Visc en un poble petit, no s'atreveix a créixer.
Estic pensant que fer el gos és només qüestió de posar-s'hi.
Un dia vaig ser jove, un altre diré que he estat viu.
El pitjor de ser home és que sempre estàs endeutat.
He aprés ben poc de no res i puc dir que sóc savi.
Vivim al desert i morirem a la platja.
No tinc més hores, Déu és un garrepa.
He arribat aquí on sóc i no goso pensar com.
Si la tarda mor, que no faré jo.
Mai he volgut tenir èxit, sóc estret d'espatlles.
Viuré a la casa fins que es convertirà en una.
No és que vulgui treballar, és que tinc por de no fer res.
No us cal patir, el vostre botxí viatja amb vosaltres.
Reconeixereu que sóc un home, només porto butxaques.
És pràcticament impossible, viure sense morir.
Per què he d'escriure a les pedres si elles no em voldran llegir?