Epitafis (XCIII)
02 Setembre, 2024 10:03
Publicat per jjroca,
Epitafis
Us faig saber que, avui, tinc gana.
No he trobat un peu per a llevar-me.
No sé ben bé com m’han portat.
A la butxaca, tinc l’imprès de l’assegurança.
Cada dia, xerrotejo menys.
He menystingut dos treballs de fantasma.
Si arribeu tard, pagareu penyora.
Vaig morir fa poc i ja faig nosa.
Si pago bé, eixiré aviat?
Segueixo una dieta exigent.
Aviat, us donaré les noves.
Ja no estic dels nervis.
Llegeixo, però sense il·lusió.
Estic quasi convençut que els ases no volen.
En guanyar una mica de pes, sortiré.
En un rampell, me n’aniré.
No em digueu com he vingut.
M’he quedat per l’esbarjo.
He escrit la carta als Reis.
He desat el sac de les mentides.
Apropa’t més que no et puc veure!
Afanya’t, és dia de paga!
Ni quasi recordo el Pare Nostre.
Benvinguts al «resort»!
Aquesta setmana no penso bellugar-me.
Estic pendent de la loteria de cecs.
No puc eixir, he de guardar quarantena.
El veí està trist, acaba d’arribar la senyora.
Cerco nínxol amb dues finestres.
He decidit canviar-me la roba.
No he aconseguit cap núvia grassa.
Estic tancant la porta de l’esperança.
M’he apuntat a un curset de recuperació.
Doneu records a la senyora.
Estic pregant per a no tornar.
Ha de ser festa, he sentit un sorollet.
El veí és un neguit, treballava de traginer.
No us comento com tinc les ungles.
Si heu de morir, procureu matinar.
Fins ara, tot va bé.
He començat l’any amb ben poques ganes.
Des que sóc aquí, no ho veig clar.
Vull tornar sense cap motiu.
No haig hores baixes, totes mesuren igual.
El darrer son sol ser prou llarg.
He decidit no eixir per la pandèmia.
No sé com ho veus, però estic prou content.
Estic esperant, ha promès que vindrà avui.
Dues hores més i surto a berenar.
Avui, m’han venut una rentadora.
El veí es queixa sovint.
Cada matí, estic més content.
Ja porto una setmana sense rebre crits.
No sabia que hi havia dejunis llargs.
De vegades, ni haig hores de pensar.
Necessito una mica més de paciència.
Prou sovint també penso amb vosaltres.
El soterrador em va dir que no plori.
He comprat un cadenat per a tancar el nínxol.
Delerós, mon esperit i set poemes més
02 Setembre, 2024 05:38
Publicat per jjroca,
Poemes
Delerós, mon esperit
Amb la por qui viu amb mi,
hauré omplit una cistella,
és grassa, forta, vermella
amb un caire indefinit.
En un passat viatger,
acostumo a esdevenir
quelcom més que un arlequí
prou garlaire i tafaner.
I anem per aquest món
tan replet de meravelles
que no atura ni a la nit.
Delerós, mon esperit
com s’acosta a les estrelles
per conèixer el què i el com.
El regne de l’avern
Acabo de saber,
mon estimada fada,
que el riure no m’agrada
quan estic al recés.
Les cures maternals
no sé si les recordo,
he estat home dropo
farcit de massa mals.
El regne de l’avern
el vull per a mi sol
puix no haig alegria.
De tant en tant, em crida
l’amic i vell mussol
qui viu en el paller.
Fill de ma misèria
Cansat de no fer res
i fill de ma misèria,
la vida passa i pena
mentre va pel carrer.
Hagué un amor furtiu
d’aquella bella mossa
qui parla, quan no toca,
per demanar un niu.
La casa ha de ser:
amb vint cambres i golfes
plenes de sacs de gra.
Per tal de demanar
em va posar penyores
fins que no va caler.
Anant amb ulls ben clucs
Cansat de no poder
complir velles promeses
empaito les fereses
de dubte i no saber.
Ben oblidat dels déus,
enfilo carrers amples
per descobrir culpables
amables de les creus.
Dessota del gran llum,
procuro que els meus somnis
no apleguin a l’oblit.
Com no t’ho havia dit:
Respecto el meu dimoni
anant amb ulls ben clucs!
Només queda al sembrat
Aprendré, si de cas,
a recomptar els meus dies,
les penses amanides
voldran eixir del mas.
Allí, he de deixar
el mardà i les ovelles,
una munió d’esquelles
que no volen dringar.
És meu el corriolet
on les formigues van
a pas adelerat.
Només queda, al sembrat,
quatre polsims de gra
i un somni estrafet.
La taula està parada
Dimoni que no he vist
lluitant amb sant Antoni,
demano que no tornin:
la neu, la pluja i fred.
Veieu la primavera
com ha portat les flors,
n’hi ha de tots colors
com demana l’abella.
Em llevo al dematí
tot just a l’esmorzar
un ou amb cansalada.
La taula està parada
amb els coberts i un plat
ben rodó i eixerit.
Ben plens de pols
Herois i matiners,
ben fets a l’aventura;
la vida us procura
l’enginy a cada indret.
Lliureu-vos al cavall,
al camí de la plana
on el vent s’encomana
massa dies de l’any.
Un cop ben plens de pols,
atureu, a la vora,
sota l’ombra d’un pi.
De segur que, allí,
la paciència us troba
per guanyar un cop o dos.
Passen minuts i hores
Per aquell camí ral
no hi havia poncelles
ni aplegaven les festes
galdoses com abans.
Ara, queden els vells
amb el pas tremolós;
quatre gats, algun gos
i un jove donzell.
Amb l’escola tancada,
els llibres amagats,
com van cercant bestioles.
Passen minuts i hores,
es van sentint esclats
de la vella campana.
Poemes curts (CLIV)
01 Setembre, 2024 06:39
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Suposo que saps,
estimada meva,
que un si de cas
em porta a la treva
feixuga del nyap.
Com no hi havia
solució,
menjaria
un xic de tot
per si gaudia.
No han de passar
les hores senceres
cercant el demà
entre les dreceres
d'un saber anar.
Esperant
el treballar
vaig passant,
sense dubtar,
tot claudicant.
Demano, a la nit,
les hores més dolces
mentre l'esperit
va fugint, de noses,
cercant l'infinit.
No demano
el meu somiar
quan proclamo
que cal anar
a trobar esbarjo.
Com menjava
cada dia,
no enyorava
altra via
ni demanava.
Quan la lluna
aplega tard,
és més bruna,
de cap a cap,
i un xic poruga.
L'estimava
d'amagat
i pensava
aplegar al cap
per si passava.
Una aranya
em comentava
que ensenyava
a la companya
a fer fiblada.
Mai em sento
tan content
quan comento,
enmig del vent,
que no em queixo.
Han passat
les orenetes
i han deixat
les altres terres
on hivernar.
Com comenta
el meu amic:
Si has pressa
i embolic,
prova la resta!
A la mare
demanà
si ser frare
o capellà
era lloable.
Ni comento
per la nit
com em sento
pel matí,
millor ho deixo.
M'he cansat
de treballar
i, encara,
no m'he posat,
ho he de provar.
Com no havia
més calaix,
provaria
amb el de baix,
almenys, un dia.
Quan s'alluna
el gran sol,
ve la lluna
amb el condol
tan oportuna.
A la sínia,
pel matí,
cantaria
sense fi,
no haig cap mida.
Va contar-me
en Llucifer
que, anar-me'n,
no pot ser,
he de quedar-me.
Una ovella,
a un pastor,
com es queixa
de debò,
no vol ser vella.
Escrivint
aquest poema,
vaig vivint
mentre es queixa
la jove amiga que tinc.
Si digués que maca és i set poemes més
01 Setembre, 2024 06:32
Publicat per jjroca,
Poemes
Si digués que maca és
Mal posat a festejar
amb una vella pubilla,
m’he trobat dintre una illa
on no puc ja més restar.
El casori haurà de ser
a primera llum de l’alba,
coses de l’enamorada
qui demana quedar bé.
Si digués que maca és
de l’ensurt me’n sortiria
i hauria bona dot,
però com això no es pot
li demano ser migdia
o una estona poc després.
En un reclau del camí
La fortuna ha de venir
en un reclau del camí.
Per això viatjo sol
per no compartir la joia;
un tresor sense cridòria
és el millor dels consols.
Aprenent de lladregot,
m’he fet mentider de mena,
haig barret, una espardenya
i, per tal de beure, un got.
A la bossa del veí,
trobaré la solució;
si es nega, cop de bastó,
si es covard, no podrà eixir.
Paraules de l’encert
Paraules de l’encert
no féssiu males cares,
fa estona que estic despert
per no viure debades.
M’agrada l’anar fent,
dormir al llit ben tou;
les sopes amb un ou
i estalviar-me el fred.
Paraules de l’encert
si un dia heu de venir
hauré la porta oberta.
Guaiteu per a finestra
per si hi ha algun veí
qui vol fer-me un retret.
Amics de l’encanteri
Talment us podré dir,
amics de l’encanteri,
que viure és un misteri
qui no sap obeir.
Els riures són llunyans,
les ombres matusseres;
mai he tingut fermeses,
soc pobre dels d’abans.
Escriure és un regal,
el llapis no ha bandera
ni troba solució.
Demano un bon racó
on fugir de la desfeta
quan bufi el vent de dalt.
Oli al llum
Obriu, si us plau, l’infern
puix haig poca fermesa;
la lluita massa em pesa,
no puc somiar despert.
Poseu-li oli al llum,
a prop de la caldera;
odio la tenebra
si ve de més amunt.
Poseu-me en el cistell
un polsim de metzina
per si vull fer un mos.
M’han dit que soc talòs
puix crec a la veïna
i faig de passerell.
El núvol passa
El núvol passa,
va carregat,
se sent l’esclat
i cau la branca.
Un arbre vell,
gran sentinella,
llença la queixa:
No estan per ell!
El núvol passa,
el pagès riu
i el blat ni es queixa.
Sento com bleixa
del fons del niu
una au cansada.
Primavera ha portat
Primavera ha portat
la flor primera,
va ser llarga l’espera
ni sé com l’ha deixat.
L’oreneta enfeinada
en trobar nou fang,
ha de refer la casa,
té un esvoranc.
Primavera ha portat
el seu encís
a hora primera.
En el camp, la rosella
ha el compromís
de guardar el blat.
Marçot porta el vent
Marçot porta el vent
i vol la guerra,
és l’abril qui penetra
cercant el seny.
A la vila dels pobres,
poc enrenou,
quatre vaques i un bou
mengen a soles.
És el bou qui governa,
enmig del prat,
demanant poca festa.
El Montsià és finestra
on portar el cap
per saber qui navega.
Epigrames (CLIV)
01 Setembre, 2024 06:26
Publicat per jjroca,
Epigrames
Li demano
festejar
i ella em parla
de casar.
Us diria,
de bon grat,
que m'adormo
havent pensat.
Quatre cases
del carrer
són tancades,
sense fe.
A la banda
de llevant,
el petit
es va fent gran.
Sense massa
compliments,
l'hivern passa
enmig del fred.
Cerco jove
per a mi
que m'estimi
perquè sí.
I pendent
d'anar a volar,
passo el temps
en un somiar.
A la casa
dels valents,
tenen pressa,
no han temps.
Amb la joia
que jo tinc,
cada festa
en són cinc.
Com demana,
li diré
que l'escolto
si em convé.
A la casa
dels vençuts,
si plorem,
ens diuen: Rucs!
No haig terres
per donar
ni collites
per plorar.
El fantasma
del meu cor
prega massa
i menja poc.
Quan apleguen
les raons,
faig fugida
a altres mons.
Com m'agrada
anar al treball
mai acabo
d'arribar.
I si em voleu
fer glatir:
Doneu-me aigua,
priveu-me el vi!
Si la lluna
em ve a cercar,
comenteu-li
que ha fet tard.
Com la mossa
del meu cor:
puja, baixa,
ho fa tot.
Com volia
el casar,
si no mana,
ja ho farà.
Si no plou
quan he manat,
ni em sap greu,
faré salat.
Si m'estimes
de valent,
no em demanis
massa temps.
Mai em canso
de lloar:
els vespres
dalt del Montsià.
He parlat
amb el meu cos
i he pensat
que era un talòs.
A la lluna,
el ruc plorava
perquè el sol
no s'apropava.
Quasi era
un mig mort
i abraçava
com un pop.
El més murri
del carrer,
menja, calla
i queda bé.
Les comandes
del castell
són ben maques
per a ells.