Poemes curts (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la lluna,
vull anar
per si una
es vol casar,
minsa fortuna.
Com la fera
és per a mi,
la peresa
em diu que sí,
després es queixa.
Mai demano
per anar
si proclamo
que no n'hi ha:
ni rei ni amo.
Na Maria
del meu cor
duu alegria
fins i tot
quan neix el dia.
Massa hores,
sense nit,
són tan bones
quan el llit
plora per totes.
Com espero
haver son
ni em queixo
de la por,
de poc l'enceto.
En mon desert
no hi ha paüra
i tot es cura
estant despert
a la natura.
Com m'agradaria,
un cop cada mes,
haver l'alegria
d'un futur incert,
coses de la vida.
En el regne
de l'oblit,
no ha setge
a l'enemic,
l'haurem de rebre.
A la casa
de l'incert,
qui no passa
tot ho perd:
el poc i el massa.
Al corriol
de la virtut,
massa sol
es torna mut,
sense condol.
Estimar, l'estimaria
qui hagués força diners
i fóra tal gosadia
que, enmig de l'interès,
una joia oferiria.
Com demano
per entrar
i l'enganyo
com es fa,
mentre el planyo.
Una mossa
està per mi,
m'il·lusiona
perquè sí,
és molt marona.
Us comento
d'amagat
que em queixo
de bon grat,
mentre desperto.
A la guerra,
sense pau,
cau per terra
el gran palau
o bé s'esguerra.
Miraré
de fer bondat,
menjaré
només un plat,
però ben ple.
A la casa
del valent,
el que passa
no se sent
almenys encara.
Com demanaria,
per poder ser ric,
almenys una vida,
haver enemic
de nit i de dia.
Com no ploro
pel matí,
sempre ho provo
en fer-se nit,
glatir, ho enyoro.
A la porta
de ponent,
una morta
va dient:
Estic absolta!
Amb les roses
del jardí,
fa revoltes
un mesquí,
està per totes.
Són massa reixes i set poemes més
13 Gener, 2024 19:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Són massa reixes
Palau reial, alleugerit de pobres,
on massa homes es lliuren a la por;
ben al davant, es mostra aquell senyor
qui vol saber on trobarà els nobles.
Com dorm a un llit ben ample i ben ornat,
han de ser els somnis del tot manifassers;
volarà, al cel, com galant cavaller
i, en aterrar, de tots serà estimat.
Són massa reixes per a haver llibertat
i massa amics, del tot, vinguts a menys
qui li demanen aquella estreta sort.
Passen els anys, el viu es torna mort
i van perdent els arbres les arrels
per a decaure i encetar l’esclat.
Comença el vell camí
Per estranyes raons,
diu la mare Natura
que hem de tenir cura
en pujar els esglaons.
Com comentava en Pep:
el vi negre fa mal
i cal fer el sacrifici.
Gairebé sense vici,
en el palau reial,
la joia com es perd.
Avant i sense llum,
comença el vell camí;
ha de venir d’allí
on regna la patum.
Malviu un somiador
Deixeu-me una presó
amb dolça finestreta
on faci l’oreneta
estada a la calor.
Preneu-me el barrots
de sucre i pega dolça,
no voldria altra cosa
per a trobar els amors.
Deixeu-me una presó
on un pres fa l’estada
abans d’anar a sopar.
Si el temps es deixa anar,
compreneu que, allí, encara
malviu un somiador.
M’endinso a la cova
Em contava na Mariona
que l’amor no l’ha trobat,
com em sento obligat
mentre ploro a tothora.
He pactat, amb un dimoni,
per si em vol fer costat
i treure’m d’aquesta guerra.
Mentre mon cor s’esguerra,
pel favor que he pregat,
s’acosta a sant Antoni.
Em contava na Mariona
que l’amor el té perdut;
per a eixir del gran ensurt
com m’endinso a la cova.
Traspassat el vell any
Traspassat el vell any
amb lluita manifesta,
hem demanat fermesa
sense força ni engany.
Els amics tafaners
tan amics de la plaça
veuen, al cel, la traça
que van deixant els vents.
I la pluja s’allunya
terres altes enllà
per a regar altres camps.
Nosaltres, estadants,
demanem remullar
un terra qui bramula.
Mar endins
De sobte, m’acomoda
anar-me’n mar endins;
allí on els dofins
parlen de tornar alhora.
Nosaltres els senyors
d’aquest regne ferreny
com demanem el seny
al bon pare rector.
Ens mana penitència,
prec pels grans pecats
de deure i omissió.
Prego al sant patró
que ens doni, a tots plegats,
enginy, força i paciència.
La lluita està servida
Amb la meitat dels muts,
allargo la conversa;
em fan sentir que puc
saber si no haig pressa.
Com no escolten els sords,
acabo de seguida;
la lluita està servida,
però en comencen pocs.
Pendents del sacrifici,
com corren els covards
per tal d’escapolir-se.
Han vingut a servir-me
uns pobres desnonats
prou carregats de vici.
Una plata ben posada
Poseu-me gana nostramo
puix ja tinc el cos ben ple;
a la fosca, m’encomano,
no sé com me’n sortiré.
Una plata ben posada
amb salsitxes i enrenou,
tres botifarres, un ou,
un bon tall de cansalada.
Com el metge em demana,
procuro no fer-li cas
i endrapo com una fera.
Amb la nit que, avui, m’espera
no caldrà ni matalàs,
la passaré allí on calga.
Epigrames (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor,
mai em canso
de fer el sord.
He comprat
per al meu ruc:
un morral,
s'ha quedat mut.
Quan cauen les fulles
i el foc s'encén,
venen mil agulles
a cavall del fred.
Com dorm, al cup,
un vi cansat,
me l'han trepitjat
amb uns peus prou bruts.
Quan la lluna
va a ponent,
li remuga,
però no el sent.
No és pas bona
solució:
Anar una estona,
creure que és bo.
No demano
per a mi
ni reclamo
el meu destí.
Una plaça
amb un banc,
el dia passa
mentrestant.
A la panxa
del més ric,
mai la gana
para el llit.
Poques dents
i menys queixals,
mengem verd,
ens farà mal?
Entaforat
al meu llit,
el dimoni
s'ha adormit.
Manta gana
per a donar,
de la meva,
me'n puc estar.
En comptades
ocasions,
els dolents
seran més bons.
Com demano
per tenir:
Poca guerra,
més de vi!
Quan el núvol
veu al sol,
com li diu
que, ara, no vol.
Una casa,
amb un jardí,
massa feina
ha de tenir.
Quan el sol
va a l'hivern,
diu que toca
haver fred.
Les nines cantaven
a la plaça estant,
les tardes passaven
sense deturar.
Una bruixa
m'ha de dir
que em convé
dir-li que sí.
Sense pedres
al camí,
el passeig
no és per a mi.
No sabia
on era el jou,
però em crida,
fa enrenou.
Una casa,
sense vi,
és eixuta,
em fa glatir.
Si ho demanes
un xic més,
porto branques
i l'hivern.
Una bona mossa,
al balcó estant,
veig com va mirant,
mai li farem nosa.
Un capvespre,
he de finir
sense mestre
a qui obeir.
A la nit,
sota els estels,
tot l'eixerit,
pujarà al cel.
Mai començo
a manar
ni arreplego
i puc marxar.