Tant li fa i set poemes més
05 Gener, 2024 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
Tant li fa
I tot enmig del bosc,
el petit follet vell
les cames arrossega.
Va ser una princesa
qui així va fer per ell
quan va perdre el gran goig.
Amb fulles esmerçades,
volia arracades
i un collaret al punt.
El follet, mig difunt,
va estar a les acaballes
en haver tal disgust.
Ara, el sento plorar
i, a ella, tant li fa.
Mal que no cura
Mancada de la fúria
i del terrible enginy
em fa saber com tinc
aquest mal que no cura.
Ha de cremar l’enveja
flairosa al seu foc,
he vist que, al seu lloc,
la parla com quequeja.
Humans, sense misteri,
anem passant la vida
pel fet de sobreviure.
Un temps per a descriure
em porta on s’aviva
el minso encanteri.
Parca és la memòria
Us faré saber,
amics de la força,
que vaig quan no toca
guanyar i quedar bé.
Són grassos gegants
qui sempre rondinen,
que planyen i criden
a tots els humans.
Nosaltres, veieu,
ni podem gaudir
de l’eterna glòria.
Parca és la memòria
per a entendre si
ens queda algun déu.
En sabia ja massa
Pel carrer per on passejo,
és carrer de melangies,
allí, passà els llargs dies
entre la fusta i el ferro.
Pagesot desenfeinat
he perdut la força i l’ase;
a casa, n’érem els quatre,
a la vora, el veïnat.
Vaig aprendre bona lletra
a creure i a dibuixar:
el sol, l’arbre i una casa.
Quan en sabia ja massa
el pare em duu a treballar
entre arbres d’olivera.
És bon mosso el condemnat
Aprenent de no sé què,
he passat la vida llarga;
amb martell i sense espasa,
procurant el quedar bé.
La mare m’ensinistrà
a festejar amb la veïna;
és callada, ben polida
i parla si ha de parlar.
Per al canvi, m’han comprat
un bon matalàs de llana
i una manta de les fines.
Quan em veuen les fadrines,
alguna se’n riu i clama:
És bon mosso el condemnat!
Porto son a les sabates
Porto son a les sabates
i entrebanco tant com puc;
diria que vaig eixut,
he begut manta vegades.
Na Mariona no m’estima
i, en veure’m, com somriu;
he perdut tot el caliu
quan pensava que em volia.
Avui, haig la núvia nova
qui em mira i em convida
a emprendre nou viatge.
No porto massa equipatge,
poca roba em va a mida
i, sovint, dormo a una cova.
El fred porta basarda
Al núvol, demano neu
i ell de segur que escolta;
però vol posar-me a prova
i m’enfila a la creu.
Com somio amb el blat,
el color de la rosella;
he de cercar un xic de llenya
perquè el fred ha arribat.
Al cel, sojorna la lluna
mig cansada d’esperar
a aquell sol que retarda.
Quan el fred porta basarda
una ampolla he de buidar,
no deixaré ni una engruna.
Branques velles
Potser la nit s’acosta a la llar
on branques velles del món s’acomiaden,
van ser, en un temps, tendres i enfeinades
en donar un fruit que un dia van plegar.
Morí al molí sense donar una queixa
per a, després, ser ben empresonat,
el posaran damunt del pa torrat
i el fregiran, glatint, a la paella.
Mentre la branca, a poc a poc, es crema
sento que el fum ha de volar al cel
per un camí ennegrit i maldestre.
És dura vida on tots han de permetre
la gosadia de prendre aquella mel
que les abelles volen a casa seva.