A l'escola de la vida i set poemes més

29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca, Poemes

A l’escola de la vida


A l’escola de la vida,

marona, no hi vull entrar;

poc m’agrada la fatiga

quan no aplega ni a fruitar.

Les planes es fan muntanyes,

el mal peix és bacallà;

aprendré a claudicar

a l’enginy i a les pensades.

A l’escola de la vida,

ni el mestre està present

perquè diu que ha angoixa.

La gran dama es torna coixa

perquè xafa malament

quan passeja sense mida.


És disbarat


Ben pendent del sacrifici

per a ser bon vilatà,

he après, deixeu-m’ho anar,

aquest innombrable ofici.

Cercador de desventures,

captaire de fugissers;

he deixat matalassers

malvenen llurs feridures.

De ben jove, desenfeinat,

he de procurar la menja,

la cullera i un bon plat.

Diria que és disbarat

claudicar per la revenja

que demana el veïnat.


En Jesús dalt de la creu


Sent cansat de bon matí,

he demanat, a en Jesús,

que m’ensenyi el bon ús

de viure sense glatir.

Amb un parell de miracles,

passaria a ser diví;

de l’aigua, vull treure vi,

no estic fet a les mal dades.

En Jesús dalt de la creu

com sospira entre dolors

per no trobar altre deixeble.

Com plora per ser maldestre

i no triar, entre tots,

un que pugui fer d’hereu.


Em cal saber


Escric així: amb aires de tendresa

quan la fotesa ni porta encís;

en el reclau, sorrut, del paradís

escolto el vent, em guanya la peresa.

Puix tot és clar i s’allunya la boira

a terres baixes guanyades per l’oblit;

algú dirà que pobre he partit:

el pensar fluix, la manca de cridòria.

És el meu cor un presoner salvatge

qui beu quan pot i no demana pa

en aplegar els dies de gran festa.

Em cal saber que regna la tendresa

quan manquen hores per a fruitar

de solituds i de perduts mestratges.


Aquell dimoni


En l’ambició virtual de cada dia,

he posat hores de pena i de coixí;

en mes batalles, no trobaré enemic

ni aquell vell temps on regni gosadia.

Més endavant, s’acaben els misteris

i els lladregots recerquen un palau;

m’agrada el lleure i la fugida em plau

per a obtenir el goig de l’encanteri.

Els pobrissons com dormen a la plaça

i la campana comenta al campanar

que vol anar al reclau del silenci.

El vell mossèn demana que, ara, pregui

per tal de veure si, avui, puc matar

aquell dimoni tan lleig i mala traça.


Dies profitosos


Doneu-me pa per a posar al sarró

puix vull anar a raure en el cim;

en el Montsià, el regne és dolç i prim

on manta ocells van demanant calor.

Però és hivern i quatre flocs li cauen

d’aquella neu tan destra en prendre fred;

soc, com diria, aquest heroi discret

qui menja un poc mentre altres bramulen.

No n’estic fet a dies venturosos

on el mestral callat, de nou, s’avé

a enfilar-se oblidant les presses.

Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,

puix l’avenir dirà que és el darrer

per a gaudir de dies profitosos.


Els meus amics traïdors


Els meus amics traïdors,

cansats de ma misèria,

envien la platxèria

per fer-me els honors.

I tot esdevindrà

una manca de força;

faran el que no toca:

des d’ara fins a demà.

Com he d’escapolir,

emprendre el camí ral

sense un bell aturar-me.

De fet, ni puc queixar-me,

dessota d’un fanal,

fins que es faci nit.


Quaranta queixalades


Quaranta queixalades

i no puc empassar

el somni que, demà,

m’oferiran debades.

Com tot és portar presses,

m’acullo al més forçut;

el treballar no puc,

em manca la feresa.

Quaranta queixalades

i, tot, serà a punt

quan aplegui nostramo.

En temps, com li demano:

les sopes amb bon gust;

ni dolces ni salades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs