Poemes curts (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa deures
per a mi
i les heures,
al camí,
ni volen creure.
Com estimo
aquell plaer
mentre miro
de saber
perquè sospiro.
A la vora
del camí,
hi ha una nosa,
per a mi,
poc que m'honora.
Les tenebres
són així:
massa verdes
per eixir
i, a més, tendres.
Com la ràbia
no treu fum
n'hi hauria
més ferum,
poc que ho sabia.
Sento el lleure
a la plaça
com va a seure
mentre parla
del gran deure.
Si em demana
per venir
quan es cansa
es riu de mi,
poc que m'agrada.
El pastor,
quan va a la serra,
porta el gos,
gana, ovella
i un xic de por.
Quan passejo,
enmig del bosc,
alenteixo
i es fa fosc,
quasi ho prego.
La finestra
del meu mas,
si està oberta,
dona pas
a la feblesa.
Lluitaria
per haver
prou follia
al meu carrer,
jugar em convida.
A la casa
de ponent,
qui no parla
ni s'ofèn,
però descansa.
Sense festa
ni concert,
la mestressa
ho té verd,
quasi es crema.
Cada branca
ha son niu,
quan treballa,
ve l'estiu,
després descansa.
Qui camina
perd el fred,
cerca mida
al cel obert
on tot pren vida.
Quan la sínia
canta i riu,
com convida
a ser a l'estiu
on el món crida.
Massa gana
per dinar,
vull la plata
i pensar:
El peix m'agrada!
L'avantatja
d'ésser ric:
menjar massa
i no glatir,
és com m'agrada.
Ha de cloure
el meu somrís
per ser ogre
amb gran encís
i cor de roure.
Si la lluna
em diu que sí
es fa bruna
per la nit,
no anem a una.
Com demana
anar al mercat,
li agrada
comprar barat
cada setmana.
És la mosca
qui se'n riu
quan pertoca
ésser estiu,
en fred, com plora.
Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.
Epigrames (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
He d'aconseguir,
si la lluna vol,
passar mitja nit
enganyant el sol.
Quan la rosa
perd l'amor,
és quan toca
anar a la font.
En el clar país,
on mai haurà dubtes,
els temps són així:
petits, incorruptes.
He de segellar,
a l'hora tardana,
que el vent no té gana
ni sap on anar.
Les més maques
van cantant
i els tanoques
fan la part.
He volgut romandre
al corriol del vent
per si passa l'aire
un xic més content.
Sento l'atonia
com es riu de mi,
comenta tranquil·la:
Tornaré a la nit!
Sento el vent
de l'esperança,
quan, somrient,
trascola i passa.
En el regne
de la sort,
cada vespre
duu un tresor.
Estimada lluna,
demana per mi,
mira el meu glatir
sense por ni atura.
Per a ser
bon cavaller:
menjar poc
i fer-ho bé.
La vella senyora,
a la llar estant,
com va demanant:
joia de la bona.
No haig per a donar:
ni verda esperança
ni raó qui passa
sense deturar.
La Verge demana
un crostó de pa,
en Josep l'encomana
i el va a buscar.
Al pessebre
hi ha un minyó,
poc que plora
ni ha por.
A les voltes
de Nadal,
massa ovelles
al corral.
A Betlem nevava
des de bon matí,
la neu era blanca,
quasi de setí.
Els pastors
mirant l'estel,
tenen por,
preguen al cel.
I Herodes
es revolta,
com demana
guanyar d'hora.
La somera
com se'n riu
perquè pensa:
demà, estiu.
Al portal aplega
un Josep cansat,
una Verge tendra
i un joiós esclat.
A les voltes
de Betlem,
no hi ha ombres
ni fa fred.
Mengem pa
amb dolç mató
puix demà
hi serem tots.
En Jesús,
vingut al món,
obrirà
el dedins del cor.
Na Maria
va a la font
i en Josep
no sap per on.
Ha nascut
un Infantó,
ha vingut
sense cap or.
Jesús dormia,
era pel matí,
un àngel li deia:
Guarda'n per a la nit!