Poemes curts (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
un bon ruc
parlaria
fins pels ulls,
una delícia.
A la casa
del mai més,
no hi ha encara
l'interès,
poc que fa falta.
Les recances
de la mort
són emprades
en ser fosc,
després passen.
Com demano,
en cada eixir,
trobar un amo
per a mi,
desprès, l'enganyo.
Quan la barca
arriba a port,
porta massa
o porta poc,
la feina és llarga.
Si m'estima,
li diré
que fatiga
tanta fe
o quan em crida.
I les nits
de lluna plena
hi ha neguit
per si enlluerna
un llop amic.
El ruc em contava,
des de bon matí,
que un son el cridava
des del fons del llit,
era de qui mana.
A la porta
del convent,
el qui toca
és innocent
o potser ho prova.
Les comandes
de la fe
són preades,
de bon fer,
però debades.
A la missa
de difunts,
no hi ha rissa
ni ensurts,
potser enganyifa.
En comptades
ocasions,
veig garlandes
als balcons,
però m'agraden.
Al palau
et trobaràs:
un babau,
un assenyat,
cercant un cau.
Quatre joves
i dos vells
fan mil proves
amb atuells,
van cercant l'ordre.
Poseu-me pa
damunt la taula
per a dinar,
no vull ni aigua
sols vi i carn.
Si la lluna
ve a la nit,
l'esperit
cerca fortuna
i un xic d'abric.
Quatre flors
per a fer un ram
i els colors
que arribin quan
fugin les pors.
Encara rai
com les ginestes
volen les festes
el mes de maig,
són desllibertes.
Una mossa
m'ha de dir
que faig nosa
perquè sí,
no soc gran cosa.
En el regne
de les flors,
faig honors
cada capvespre,
dilluns i tot.
Com la pensa
em ve a dir
que el gaudir
és la revenja
d'un joc mesquí.
Una jove
em demana
i, a sobre,
fa mala cara,
ha de ser noble.
A la festa de les flors i set poemes més
01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
A la festa de les flors
A la festa de les flors,
n’hi havia de tots colors.
Com delien les abelles,
sense atura, traginant;
les mirava un estadant
amb prou son a les parpelles.
A la festa de les flors,
mai falta una marieta
ben callada, mudadeta,
preparada per al mos.
I un cuc escanyolit
com s’enfila per la tija,
hauria d’haver bona mida,
però el créixer l’ha traït.
S’està acomiadant
Manta barques, en el port,
totes grinyolant alhora;
estar amarrades no els prova,
no els dona bona sort.
Els pescadors es fan vells,
la pesca esdevé minsa,
poca joia els convida
a comprar nous atuells.
Manta barques en el port;
al damunt, una gavina
qui s’està acomiadant.
Com l’està guanyant la fam,
haurà de buscar la vida,
lluny de casa, en altre lloc.
Fa temps que prega
El pagès ha comprat pa,
la tomata, la sardina,
quatre ous ben endreçats,
en tindrà per a tot el dia.
Les olives són al tros
tot penjant de l’olivera;
demanen un xic de sort
fins que arribi primavera.
La collita ha estat lleugera,
han guanyat els benestants
i nostre heroi s’acoquina.
Compraré altra sardina
per a anar omplint el plat,
al bon Déu, fa temps que prega.
Prega al cel
Em comenta la formiga,
cansada de traginar,
que un soldat la va enganyar
tot dient que no era amiga.
El sol crida el formiguer,
la guàrdia com es desperta;
es va fent una filera
per traginar en un moment.
A la vora, queda palla;
un xic més lluny hi ha la fulla
d’aquell arbre ple de son.
Va voleiant un colom
i la formiga, poruga,
prega al cel i després calla.
El paradís és enllà
La perera està cansada
puix el fruit ha estat galdós;
ha treballat, amb bon sol,
a mercè de la ventada.
El pagès n’era conscient
i li donava la menja,
però el deure l’ofega,
com es mostra penitent.
Només espera l’hivern
per si li escapcen la branca
i la deixen descansar.
El paradís és enllà
fa olor de fusta cremada,
un reclau on no hi ha encert.
Campana a mida
Si em toca, avui, morir-me;
haig el recompte fet,
un deure insatisfet
per tal de recordar-me.
M’emportaré les ganes
per si trobo un recer,
tampoc cal que m’escanyes,
més feliç avanço més.
Si em toca, avui, morir-me;
comenteu-li al mossèn
que engegui la petita;
és una campana a mida,
alegre i innocent
qui pregarà en trobar-me.
Acabo de saber
Acabo de saber,
dolça estimada meva,
que guanya la saviesa
quan es troba al carrer.
Puix tant he de ballar
que empraré sabates,
de roges, unes quatre
per si les cal emprar.
Acabo de saber,
reina de melangies,
que tot ho he de callar.
En un saber estar,
m’he proposat dos dies
per a trobar l’encert.
Algun llop
El clar país i estreta la conversa,
com cadascú trafega per ser enlloc
puix he deixat, fa temps, la jovenesa;
em plau la pau, em tiba el cor.
Amics perduts en guerres estrafetes
on pledejaven per a ésser guanyadors,
passen els anys, s’obliden els amors
per a romandre captius en nostres terres.
I res em plau com un xic de saviesa
en ample banc dessota del vell om
qui ens escolta i calla per la pena.
Res he de dir quan envejo tothom
qui vol un sol que grimpi a la serra
on s’endevinen ovelles i algun llop.
Epigrames (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Mireu-les les mosses
com volen haver:
el riure de sobres,
oblidats els precs.
Quan la bruixa és queixa
de viure en el bosc,
la fada comenta:
Allí, no hi ha sol!
No hi ha places
sense sol
ni recances
sense pors.
En el degotall
de les hores dolces,
viuen les penyores
en el pis de dalt.
No hi ha cases
sense llei
ni mancances
sense rei.
Les paraules
van al vent,
van per taules,
sense encert.
Posaré la feina
prou lluny del mas
per si un bordegàs
em vol portar l'eina.
Amb mil llunes
per la nit,
en trobo algunes
sense crit.
Sense casa
on sojornar,
qui no es cansa
de bregar?
Amb més feina
que enrenou,
cerco l'eina
dins del jou.
Una casa
dalt del cim
mai es cansa
de fer el ric.
Espero trobar
a la casa vella
dolça meravella
en fer-se ben tard.
Com demano
menjar bé,
però l'amo
no en sap res.
Quan els dies
porten nits,
massa riures
són per a mi.
No demano
altre desig
que lluitar
fins a morir.
Quan el son
em ve a buscar,
el bruixot
diu que se'n va.
Maria sabia
un lloc on anar,
en fer mitja rialla,
es posa a plorar.
Els fantasmes
són així:
De tant pobres,
semblen rics!
Com havia
minsa sort,
la somiava
amb colors.
I com diu
el meu amic:
Mai se'n riu,
de tot, el ric!
M'agrada sentir,
al racó del mas,
quan ningú fa cas
i parla de mi.
Una lluita
hi ha al cafè,
qui fruita
tot ho perd.
Com la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i a dormir.
Us he de contar,
pobrissons humans,
que cal saber quants
caldrà ensarronar.
Massa nits
de lluna plena,
la lluerna
plora un xic.
A la banda
de ponent,
el vent calma
de valent.
El miracle
de la nit:
dormen quatre
sense llit.