Pensaments festius (CXII)
01 Setembre, 2022 06:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No envegeu ningú, ja el posaran al seu lloc .
La saviesa és comprar el necessari sense haver de vendre res.
La felicitat és perdre, temporalment, almenys quatre sentits.
És difícil estimar el que no es mou.
Un pobre pagès tenia una filla, ella ni això.
Déu creà un món, l’home el multiplicà.
L’espardenya és una sabata sense complexos.
Morir és trobar el moment de no fer res.
M’agraden els seus ulls, però no sabria on posar-los.
Ser auster és aprendre a no eructar.
El llibre sempre té l’esperança de ser estimat.
He provat de fugir del món, encara no ho he acabat de pagar.
És tan dolç penedir-se que val la pena pecar.
Sempre hi ha bones ofertes per anar a l’infern.
Aniria al cel, però no tinc prou temps.
Viatja el món entre mentides i mitges veritats.
Acumulo anys perquè encara no tinc seny.
Estic passant per la vida i oblidant perquè he vingut.
Si no pots tenir fills, aconsegueix un gos intel·ligent.
Sempre és bo tenir un amic que no es pugui desconnectar.
No necessito escoltar la ràdio per saber que no parlen de mi.
Com era intel·ligent, el ruc comprenia el seu amo.
Si necessites ajut urgent, busca un déu de pocs fidels.
Ajunteu tota la fe i tindreu un pou d’incertesa.
El fidels confonen Déu amb un president de club assedegat.
Aniria a l’església, però haurien de treure el cafè del davant.
Déu va fer els peus i el dimoni els tacs.
El més lleig d’un home són les ganes de menjar.
Tinc tanta son que en guardaré una mica.
He après a no demanar, és millor agafar-ho.
Té una vida difícil, es desperta i encara no ha esmorzat.
Un pintor és un home que vol penjar-ho tot a una paret.
A la nit, deixo el cos al llit i surto a passejar.
Escriure és posar les paraules de manera que no es moguin.
Un voldria fer poesia, però només surten versos.
Déu no va mai a l’església, allí no el necessiten.
Déu n’està tip, perquè a casa només li envien morts.
Déu em castigà, va dir que havia de seguir en aquest món.
Si algun dia moro, no cal que matin cap flor.
El pitjor de tenir cap és si se li acut pensar.
Pensar és viatjar sense bastó.
El pitjor d’escriure és si algú se n’assabenta.
No suporto els altres, jo ja ploro prou.
Mentre li demanava a Déu un altre cos, no parava de riure.
Un cuc petit i set poemes més
01 Setembre, 2022 06:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc petit
Un cuc petit,
poruc i assedegat,
tot passant per la gran fulla,
ha sentit dir que és de lletuga,
tova i dolça per a menjar.
Però, a sobre, sent un gran vol
i, tot de sobte, rabent s’amaga,
és un ocell amb mala cara
qui el terra esbrina per a fer un mos.
El cuc petit,
ben disposat,
calla, sofreix, demana ajut,
és quan llavors enceta el ruc
un nou viatge sínia endavant.
Somiar debades
Porta pressa el meu amor
en obtenir coses vanes,
entre deures i proclames,
oblidem el nostre cor.
Però viure és així:
Endrapar i prendre coixí!
El racó de les idees
és difícil de trobar,
pel matí, no vull anar,
estic corprès els capvespres.
Massa festes i rialles
faran mal d’emportar,
a casa, no vull restar,
m’agrada somiar debades.
M’engeguen la canalla
Essent pobre i sense fe
m’he lliurat en pensar bé.
Amic dels meus enemics,
mig captaire sense gana,
menjaré pa i baldana
fins que em donin per més ric.
Aprenent de rondaller,
m’agrada fer de mussol,
tan bon punt arriba el sol,
com m’allunyo del carrer.
Amb quatre cartrons i palla,
he muntat el meu palau,
em confonen amb un babau
i m’engeguen la canalla.
Núvol eixint de la mar
Va ser en encetar la nit
quan es va posar a plorar,
en fer-se fosc, no sap anar
i es va tornant gepic.
Núvol eixint de la mar
com la muntanya trafega,
ha de pujar sense treva
fins aplegar a nostra llar.
Allí, li venen els plors,
els pensaments melangiosos
recordant els altres temps.
Avui, s’adormen els vents
i va avançant com els coixos
tot gronxant ben ple de pors.
Els tres guerrers
Han sortit els tres guerrers
disposats a l’aventura,
és la feina qui els procura:
Lluitar fort i guanyar més!
Els enemics de la vora
són esquerps i poc galants,
preguen d’hora com cristians,
s’obliden de cridar força.
La batalla és ensopida,
només escuts esberlats
i desmuntada una llança.
Demostren la mala traça
i agafant els maldecaps,
de sobte, estan en fugida.
El senyor demana palla
És estiu i, la llarga nit,
veig al castell com s’encalla,
el senyor demana palla,
només li porten mosquits.
A la torre, la senyora
para taula per sopar,
avui, toca bacallà,
el pescador ha vingut d’hora.
És estiu i la xicalla
corre i crida per la plaça
sense ganes d’aturar.
Un vell avi es deixa anar
perquè massa prompte es cansa
d’oferir llarga contalla.
Nou dinar
Una abella adelerada,
tot i anant de flor en flor,
em comenta que ha por
perquè ha vist la gran aranya.
Filadora sense treva,
guerrera sense jornal,
com s’amaga, com espera
que li aplegui un despistat.
La carrera, la fiblada,
la feina d’embolcallar
una presa prou lleugera.
Caçadora a l’espera
que comenci un nou dinar
sense coberts, sense taula.
Que posin colors
Com l’avi Miquel
demana a les flors
que posin colors
en el cim del verd.
Les pobres abelles,
cansades d’estiu,
demostren ull viu
en fer tombarelles.
Els eterns galants
veuen la feinada
del vell festejar.
Com ho té prou clar,
es queixa l’aranya
dels pobres sembrats.
Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.
Epigrames (CVI)
01 Setembre, 2022 06:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Són les melangies
al coixí arrapades
ni compren debades
ni venen malícies.
No vull haver més
ni trobar altra sort
que el fer de pagès
un hivern o dos.
Quan el cos rabiüt
em vulgui escoltar,
li he de demanar:
un goig mantingut.
Doneu-me el goig
del sol i la finestra,
us deixaré la festa
i aquest pensar de boig.
Dolça soledat
ha fugit ensems
que aplegava el vent
a dalt del terrat.
En el somni
de la nit,
és quan mana
l'esperit.
Una fera fera,
en el bosc estant,
menja, mentrestant,
va guaitant la cleda.
Mai demanaria,
per anar a cercar,
aquell vell pensar
de dolça utopia.
Al capvespre
de l'estiu,
cada ocell
com torna al niu.
I res em plany
com les velles mentides,
sempre estan amanides
per a trobar-me estrany.
Amb deu centimets,
un crostó ressec del tot,
ser savi no és bo,
comenta la gent.
Savi saberut
com ven a la plaça:
cullerots de plata,
dos ases i un ruc.
Per a ser bon traginer,
llevar-se d'hora
i mai dir-li a la senyora:
A la una en punt, vindré!
I plorant com ploro,
qui em ve a consolar?,
si no puc anar,
de segur que hi moro.
No cerco el llop
ni estimo la tempesta,
quan ve una festa,
dic que no hi sóc.
En el corriol,
on ploren les estrelles,
riuen corpreses
si fuig el sol.
Amb tres amics
i bones cartes,
passo les tardes
entre embolics.
Dieu-me si
tan gran amor
haurà la flor
fins a morir.
He perdut, ensems,
la pau i els meus dies,
els perdonavides
m'han deixat llur temps.
Quan l'estimo,
en veritat,
ella calla,
diu que no ho sap.
Les deu roses
del jardí,
solen, totes,
riure allí.
Em conta el veí,
sense massa pressa,
que, amb la llar encesa,
s'acosta la nit.
Els més savis
del carrer
fan empreses
de mal fer.
Si torna el vent
i la tempesta,
feu-li saber:
Demà tinc festa!