Pensaments festius (CXIII)

15 Setembre, 2022 08:35
Publicat per jjroca, Pensaments festius

Sabia que havia mort perquè no tenia pressa en llevar-me.

Un dia em vaig enfadar, vaig comprendre la meva estupidesa.

Li he demanat a Déu un llum sense haver de pagar massa.

Cap home ric necessita menjar ni aprendre.

El problema més gran del cel és on posar els ascensors.

Déu ha de ser un home, cap dona hauria posat tanta pols.

Déu va intentar posar “glamour” a un pet i no ho va aconseguir.

Si l’alumne aixeca la veu és que està a punt per volar.

Enfadar-se és oblidar la porta de sortida.

Si continuo estant viu, tinc perill de perdre.

És un home prudent, mai surt de casa sense haver-hi entrat.

Si l’home té el deure de fer camí, el temps d’esborrar-ho.

El passat no el conec, el futur no l’entenc.

Si treballem per diners, perquè no ho fem per perdre’ls.

Mireu si sóc ric que ni sé on he posat els diners.

La dona no dubta mai que l’home no la comprèn.

L’home no troba les coses perquè és la dona qui les canvia de lloc.

Abans els homes criticaven les dones, ara ni en saben.

El pitjor de ser vidu és que mai saps quan s’han de portar les flors.

Déu no va crear la dona d’una costella, va ser d’un tros de llengua.

Les paraules dolces han de tancar-se en peces d’or.

Ella diu que no l’estimo, jo m’estimo més no parlar.

No sé què fer? Pensar o pentinar-me.

El llum corre molt, però mai agafa la fosca.

Tinc un mal amo, mai em deixa feina per fer.

Per aprendre a ser pobre no necessites diners.

Un ric no mataria un pobre si sabés que en quedaran menys.

He comprat una casa petita, només pot entrar la clau.

Tinc un amic ric, m’agrada quan em menysprea.

És un cuc massa enfeinat, ni té temps per rentar-se els peus.

Tot i que el pont té ulls, mai reconeix qui el trepitja.

Quan li van dir que eren cecs, va entendre que no la miraven.

Un vidu jove és un taxi en dia de pluja.

Un sempre té un lloc on no anar.

Estic aprenent a ser ric, algú em pot donar els diners.

És un banquer desgraciat, regala diners perquè no li caben.

No tingueu por dels monstres, només mengen si no s’avorreixen.

Respirar és tan necessari que és gratis.

Li vaig dir que l’estimava i va anar a posar-me l’esquela al diari.

L’amor és tan bonic que el sol el crema.

No és bo tenir deutes, és millor deixar-los.

Era un home estrany, acostumava a viure més que les dones.

Les puces solen ser bones professores de guitarra.

El més dolç és descansar del que no has fet.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El fer nosa i set poemes més

15 Setembre, 2022 08:32
Publicat per jjroca, Poemes

El fer nosa


Caminant sense camí

i palau sense poncelles,

al reclau de meravelles,

és on guaito el goig diví.

Som els homes de la sort

els qui hem la vida plana,

treballar amb la desgana

per poder tenir de tot.

No demano altra cosa

a un dimoni obedient

per a haver un dolç infern.

Calefacció a l’hivern

i poder ésser conscient

quan s’acosta el fer nosa.


Viatgem cap a la lluna


He demanat, per ofici,

ser captaire i mentider,

altra cosa no ha de ser

si es va acostant al vici.

He guanyat les terres vanes

a la vora de la font,

ves a saber tu per on

esdevindran noves nafres.

Sent home sense fortuna

m’agrada el llum del sol

quan la tardor és a la vora.

He volgut restar a l’escola,

però el batlle no ho vol

i viatgem cap a la lluna.


Olives al tros


El pare pagès

i gran la mestressa

ni ploro ni ens deixa

dormir un poquet més.

Olives al tros,

després, lluna plena,

a la plaça, amors

sense malifeta.

Us voldria dir

que acaba la història

en ser al capvespre.

Les dèries, com sempre,

lliuren la cridòria

dels més tendres nins.


Una altra casa


No haig res més

que son a les parpelles,

una coïssor d’orelles

i ganes de no fer.

Estic corprès

pensant amb les aranyes,

les nits no són amables

i somio sense fre.

És a l’albada

quan el somni se’n va

a cercar altre indret.

Odio l’estar dret

i, un dia, vull anar

a cercar una altra casa.


Li demano altre demà


Com la sínia, sense ruc,

és una joia trencada,

massa estones plora encara

esperant un jorn eixut.

A la foia, passa el temps

i l’estiu ens abraona,

voldria dormir una estona

esperant uns altres vents.

Com la tardor s’entreté,

és el sol qui, avui, s’enfada

i no atura per xerrar.

Li demano altre demà

mes em mira, fa mala cara

i s’apropa un xic més.


Busques velles


Com les busques del rellotge

han decidit no aturar,

per la nit, són un plorar,

a l’albada, són ferotges.

Busques velles ben lligades

tomben, tomben sense fre

com m’agradaria saber

quan seran un xic cansades.

En el llit, ben numerat,

han aplegat a les deu,

gairebé totes a una.

Com no mengen ni una engruna

sols la innocència les perd

en conèixer el seu estat.


Entre fils i algun brodat


A la plaça de ponent,

on quatre àvies sestegen,

a l’estiu, ni bufa el vent

ni massa joves maregen.

Entre fils i algun brodat,

passen els caps de setmana,

una neta s’ha casat,

un nou mantell els demana.

Com el batlle els ha promès

que plantarà una morera

per poder gaudir de l’ombra.

Passa un any i una estona,

s’ha esvaït la promesa

en convertir-se en no res.


Perd massa de pressa


De pagès a pobre obrer,

fastiguejat per mil somnis,

va pactar amb els dimonis

per a ser home de bé.

Sovinteja la taverna

quan aplega el nou vi,

es baralla amb saber qui,

però perd massa de pressa.

Va estar un any casat

havent festejat mitja vida

amb una mossa molt seva.

Avui, la por el desperta

i s’asseu a una cadira

amb desig esperançat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVII)

15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

No demano

altra sort

quan pertanyo

a la por

de creure l'amo.


I la vaca al prat

va passant les hores

quan li passen totes,

diu que ja es fa tard,

manta de cabòries.


Quan l'amor es perd

i riuen els bojos,

és quan corren coixos

tot seguint el vent,

esclaten com tòfols.


Hauria de dir

que em plau la tempesta

si esdevé una festa

de gran avenir,

odio la resta.


En el reialme

dels nans perduts,

massa quasi ploren

per no arribar a muts,

les paraules sobren.


Sense pena

ni lladruc,

el gos crema

pel seu gust,

mai es refreda.


Amb cinquanta

pidolaires,

qui no parla

ni pren l'aire,

la feina espanta.


Mai enceto

anar a la font

si no espero

mals d'amor,

allí, m'esvero.


Una jove mossa,

en el cel estant,

parla d'una bossa

on posar els pecats,

de segur que és nova.


A la mar, malparlen

totes les sardines,

les trobo molt primes,

sense haver menjades,

només n'hi ha qui criden.


A la banda

de llevant,

qui no canta

no es fa gran,

tot li espanta.


Com voldria

anar a menjar

i seria

com trobar

manta alegria.


Si m'estima,

li diré

que, si crida,

no hi seré,

faré via.


En tot el carrer,

parlaven les penses

de ser les primeres

i oblidar les penes

per a passar-ho bé.


La més maca

de les flors

diu que esclata

en mals d'amor,

sense taca.


És la nina

dels meus ulls

la qui mira

sense escuts

i endevina.


En el regne

dels manats,

els heretges

mai se sap

quan van al metge.


Encara diré,

dolça enamorada,

que et posaré casa

dintre del paller,

mai faltarà palla.


Mare, no ho vull ser

segador al juny

puix la falç em gruny

i no em deixa fer,

són tardes de fluix.


A la vora

del camí,

qui no plora

és mesquí

o tanoca.


Cansat d'un anar

a la terra forta,

tanca bé la boca

i es posa a pensar:

He perdut la força!


Menjant pa

i bevent vi,

qui dirà

que cal patir?

Més no hi ha.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CVII)

15 Setembre, 2022 08:21
Publicat per jjroca, Epigrames


Les abelles a la mel,
els cargols tancats a casa,
quatre velles, a la plaça,
enllestint: terra i cel.


Seria el meu temps:
tancat d'enyorança,
però hi ha recança
per a massa gent.


Cent mil voltes
a la sínia,
porten totes
aigua a mida.


Per a aprendre
a ser pagès,
caldrà rebre
i no dir res.


Demano, a la terra,
prunes i albercocs,
però la prunera
diu que no hi sóc tot.


Al país 
de meravelles,
no hi ha rei
ni sentinelles.


Com hauré
ben poca sort,
sec a taula
i no em moc.


A l'hora primera,
si el sol s'adorm,
pujo a la cimera
per a dir-li de tot.


Com la terra em porta 
sense fer pagar,
no se'n sap estar
de fer el que toca.


Lluitava el pagès
amb la mula vella,
la mula no es queixa
ni guanya interès.


Han tocat les misses
pel pare mossèn,
de segur que ho sent
si prou fort el crides.


Caminava el vent
sense massa pressa,
vingué la tempesta
i fugí corrent.


El meu pobre caragol
al jardí estava,
massa nits passava
maleint el sol.


I quan torni primavera
he de fer-li un coixí:
roig com la rosella,
dolç com gessamí.


Al pare li he dit
que no vull feina,
hi ha una bona eina
però no l'he vist.


Em contava, dolç,
el pobre porquet
que el menjar no és bo
si, a resultes, creix.


La mossa m'agrada,
fa de bon parlar,
però es vol casar
i, llavors, s'enfada.


Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
diuen: T'has fet gran
i caldrà que tornis!


No demano alegria
en el dinar
si, en el seu passar,
hi ha algú qui crida.


Manta mosses,
a la font,
parlen totes
d'enrenou.


Menjar pa i ceba
fa de bon passar,
però qui la menja
se sol queixar.


Trenta gossos,
a l'engròs,
va a mossos
per un os.


Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
estaré de vetlla.
 
I quan sigui ric
vull una gran casa,
ben neta, tancada,
sense cap amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs