Pensaments festius (CXII)

01 Setembre, 2022 06:35
Publicat per jjroca, Pensaments festius

No envegeu ningú, ja el posaran al seu lloc .

La saviesa és comprar el necessari sense haver de vendre res.

La felicitat és perdre, temporalment, almenys quatre sentits.

És difícil estimar el que no es mou.

Un pobre pagès tenia una filla, ella ni això.

Déu creà un món, l’home el multiplicà.

L’espardenya és una sabata sense complexos.

Morir és trobar el moment de no fer res.

M’agraden els seus ulls, però no sabria on posar-los.

Ser auster és aprendre a no eructar.

El llibre sempre té l’esperança de ser estimat.

He provat de fugir del món, encara no ho he acabat de pagar.

És tan dolç penedir-se que val la pena pecar.

Sempre hi ha bones ofertes per anar a l’infern.

Aniria al cel, però no tinc prou temps.

Viatja el món entre mentides i mitges veritats.

Acumulo anys perquè encara no tinc seny.

Estic passant per la vida i oblidant perquè he vingut.

Si no pots tenir fills, aconsegueix un gos intel·ligent.

Sempre és bo tenir un amic que no es pugui desconnectar.

No necessito escoltar la ràdio per saber que no parlen de mi.

Com era intel·ligent, el ruc comprenia el seu amo.

Si necessites ajut urgent, busca un déu de pocs fidels.

Ajunteu tota la fe i tindreu un pou d’incertesa.

El fidels confonen Déu amb un president de club assedegat.

Aniria a l’església, però haurien de treure el cafè del davant.

Déu va fer els peus i el dimoni els tacs.

El més lleig d’un home són les ganes de menjar.

Tinc tanta son que en guardaré una mica.

He après a no demanar, és millor agafar-ho.

Té una vida difícil, es desperta i encara no ha esmorzat.

Un pintor és un home que vol penjar-ho tot a una paret.

A la nit, deixo el cos al llit i surto a passejar.

Escriure és posar les paraules de manera que no es moguin.

Un voldria fer poesia, però només surten versos.

Déu no va mai a l’església, allí no el necessiten.

Déu n’està tip, perquè a casa només li envien morts.

Déu em castigà, va dir que havia de seguir en aquest món.

Si algun dia moro, no cal que matin cap flor.

El pitjor de tenir cap és si se li acut pensar.

Pensar és viatjar sense bastó.

El pitjor d’escriure és si algú se n’assabenta.

No suporto els altres, jo ja ploro prou.

Mentre li demanava a Déu un altre cos, no parava de riure.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Un cuc petit i set poemes més

01 Setembre, 2022 06:31
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc petit


Un cuc petit,

poruc i assedegat,

tot passant per la gran fulla,

ha sentit dir que és de lletuga,

tova i dolça per a menjar.

Però, a sobre, sent un gran vol

i, tot de sobte, rabent s’amaga,

és un ocell amb mala cara

qui el terra esbrina per a fer un mos.

El cuc petit,

ben disposat,

calla, sofreix, demana ajut,

és quan llavors enceta el ruc

un nou viatge sínia endavant.


Somiar debades


Porta pressa el meu amor

en obtenir coses vanes,

entre deures i proclames,

oblidem el nostre cor.

Però viure és així:

Endrapar i prendre coixí!

El racó de les idees

és difícil de trobar,

pel matí, no vull anar,

estic corprès els capvespres.

Massa festes i rialles

faran mal d’emportar,

a casa, no vull restar,

m’agrada somiar debades.


M’engeguen la canalla


Essent pobre i sense fe

m’he lliurat en pensar bé.

Amic dels meus enemics,

mig captaire sense gana,

menjaré pa i baldana

fins que em donin per més ric.

Aprenent de rondaller,

m’agrada fer de mussol,

tan bon punt arriba el sol,

com m’allunyo del carrer.

Amb quatre cartrons i palla,

he muntat el meu palau,

em confonen amb un babau

i m’engeguen la canalla.


Núvol eixint de la mar


Va ser en encetar la nit

quan es va posar a plorar,

en fer-se fosc, no sap anar

i es va tornant gepic.

Núvol eixint de la mar

com la muntanya trafega,

ha de pujar sense treva

fins aplegar a nostra llar.

Allí, li venen els plors,

els pensaments melangiosos

recordant els altres temps.

Avui, s’adormen els vents

i va avançant com els coixos

tot gronxant ben ple de pors.


Els tres guerrers


Han sortit els tres guerrers

disposats a l’aventura,

és la feina qui els procura:

Lluitar fort i guanyar més!

Els enemics de la vora

són esquerps i poc galants,

preguen d’hora com cristians,

s’obliden de cridar força.

La batalla és ensopida,

només escuts esberlats

i desmuntada una llança.

Demostren la mala traça

i agafant els maldecaps,

de sobte, estan en fugida.


El senyor demana palla


És estiu i, la llarga nit,

veig al castell com s’encalla,

el senyor demana palla,

només li porten mosquits.

A la torre, la senyora

para taula per sopar,

avui, toca bacallà,

el pescador ha vingut d’hora.

És estiu i la xicalla

corre i crida per la plaça

sense ganes d’aturar.

Un vell avi es deixa anar

perquè massa prompte es cansa

d’oferir llarga contalla.


Nou dinar


Una abella adelerada,

tot i anant de flor en flor,

em comenta que ha por

perquè ha vist la gran aranya.

Filadora sense treva,

guerrera sense jornal,

com s’amaga, com espera

que li aplegui un despistat.

La carrera, la fiblada,

la feina d’embolcallar

una presa prou lleugera.

Caçadora a l’espera

que comenci un nou dinar

sense coberts, sense taula.


Que posin colors


Com l’avi Miquel

demana a les flors

que posin colors

en el cim del verd.

Les pobres abelles,

cansades d’estiu,

demostren ull viu

en fer tombarelles.

Els eterns galants

veuen la feinada

del vell festejar.

Com ho té prou clar,

es queixa l’aranya

dels pobres sembrats.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CVI)

01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les més tèbies

meravelles

quan les crides

són molt seves,

ho endevinen.


Sento, en el celler,

com el vi s'adorm,

oblidant qui és,

albirant la sort,

no és ni tafaner.


Ploraran les cebes

tendres del meu hort

sense massa por,

de saviesa plenes,

vivint a la cort.


Els fantasmes

som així:

llencem panses,

robem vi,

són massa nafres.


Hauria de saber,

estimada lluna,

on trobar fortuna

sense dir el què sé,

anirem a una?


En la magna solitud,

la virtut no passa pena,

el xerraire esdevé mut

mentre plora primavera

mai sabré com ha sigut.


En el reialme

dels bon minyons,

se'n salven quatre

per dues raons:

sans i manaires.


Quatre velles

a la font

van amb presses,

però amb por,

massa tenebres.


Quan demano

anar a ballar,

el meu amo

vol treballar,

com m'enfado.


Parlarem

per tot arreu

i perdrem

fins al bon Déu,

l'avorrirem.


Per a beure

un vas de vi,

cal llevar-se

dematí

i atipar-se.


Quan el ruc

deixa la sínia,

es treu un ull

de la boirina

i un bon escull.


Quan la núvia

es riu de mi,

cau la pluja

perquè sí,

quasi m'embruixa.


Quan les cebes

del meu hort

van de festes

com tothom

sempre es cremen.


Mai diria

que he guanyat

quan volia

prendre part

de la follia.


Com hauria

de ser sant

si em perdria

el disbarat

de la luxúria.


En el llum

del cresolet,

el més lluny

és el proper

i es fa bru.


Quan el monstre

surt del llac,

cerco un sostre

on fer bondat,

sóc mediocre.


Com l'hivern convida

a la llar de foc,

la menja amanida,

el vi dintre el got,

el fantasma xiscla.


Poseu-me sardina

emplenant el plat,

veureu com no crida

ni es mou ni sap

on porta la vida.


En el neguiteig

de les hores vanes,

amb quatre sardanes

com fem safareig

i movem les cames.


En el riu clar,

veig la simfonia

qui em porta enllà

on neix el nou dia,

després, ja se'n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CVI)

01 Setembre, 2022 06:20
Publicat per jjroca, Epigrames


Són les melangies
al coixí arrapades
ni compren debades
ni venen malícies.


No vull haver més
ni trobar altra sort
que el fer de pagès
un hivern o dos.


Quan el cos rabiüt
em vulgui escoltar,
li he de demanar:
un goig mantingut.


Doneu-me el goig
del sol i la finestra,
us deixaré la festa
i aquest pensar de boig.


Dolça soledat
ha fugit ensems
que aplegava el vent
a dalt del terrat.


En el somni 
de la nit,
és quan mana
l'esperit.


Una fera fera,
en el bosc estant,
menja, mentrestant,
va guaitant la cleda.


Mai demanaria,
per anar a cercar,
aquell vell pensar
de dolça utopia.


Al capvespre
de l'estiu,
cada ocell
com torna al niu.


I res em plany
com les velles mentides,
sempre estan amanides
per a trobar-me estrany.


Amb deu centimets,
un crostó ressec del tot,
ser savi no és bo,
comenta la gent.


Savi saberut
com ven a la plaça:
cullerots de plata,
dos ases i un ruc.


Per a ser bon traginer,
llevar-se d'hora
i mai dir-li a la senyora:
A la una en punt, vindré!


I plorant com ploro,
qui em ve a consolar?,
si no puc anar,
de segur que hi moro.


No cerco el llop
ni estimo la tempesta,
quan ve una festa,
dic que no hi sóc.


En el corriol,
on ploren les estrelles,
riuen corpreses
si fuig el sol.


Amb tres amics
i bones cartes,
passo les tardes
entre embolics.


Dieu-me si
tan gran amor
haurà la flor
fins a morir.


He perdut, ensems,
la pau i els meus dies,
els perdonavides
m'han deixat llur temps.


Quan l'estimo,
en veritat,
ella calla,
diu que no ho sap.


Les deu roses
del jardí,
solen, totes,
riure allí.


Em conta el veí,
sense massa pressa,
que, amb la llar encesa,
s'acosta la nit.


Els més savis
del carrer
fan empreses
de mal fer.
 

Si torna el vent
i la tempesta,
feu-li saber:
Demà tinc festa!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs