Pensaments festius (XCVI)
01 Març, 2022 06:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És un home molt avançat, va néixer al mateix temps que el seu avi.
He vist la vida i em sento una part del seu dolor.
Són massa amics per a un home sol.
El vent s'emporta les fulles, però no els pregunta on volen anar.
La força em fa créixer, però també em fa empetitir.
He viatjat massa poc per a saber on vull anar.
És un poble molt gran, pregunteu als qui són morts.
Un pot tenir diners, però ha de saber com cuinar-los.
Aniria al cel si el cos no estès tan necessitat.
No penseu en guanyar diners, penseu en no fer-los servir.
Jesús no torna perquè sap qui l'està esperant.
He empaitat el dimoni i estic a punt de trobar-lo.
Sóc un ocell massa gran per poder volar.
Una vegada vaig ser déu, va durar ben poca estona.
Amb vint vides, és possible trobar un dia bo.
Hi ha eleccions, és un plaer anar pel carrer i ignorar els electes.
Estic quasi decidit a fer-ho, aniré a provar de treballar.
No suporto els rics, tenen massa xemeneies.
El millor de beure aigua és el poc que ha de treballar la llengua.
Tinc prou ganes de viure, estaré malalt?
Si el vostre déu us escolta, quedeu-vos-el.
Visc en un món d'homes petits i us asseguro que no surto de la mida.
La força d'imaginar la dóna la grandària d'un cap buit.
Sé que he vingut a perdre, però em costa pensar que n'hi ha molts més.
El desig ens fa grans i petits.
El compte corrent és la més gruixuda de les fronteres.
He aprés a no gastar perquè no puc viure debades.
Sóc tan ric que només necessito diners.
Trenta-set graus és la lluita de tota la vida.
No puc créixer, els altres ho trobarien fatal.
No em fa nosa el cos, només les seves necessitats.
Déu calcula la llargada de la vida humana segons les seves necessitats.
Les dones són romàntiques davant del que se’ls pot oferir.
Casar-se suposa adquirir dèries compartides.
Seria un ocell si no tingués que aterrar.
Tinc un cos poruc, ni se'n refia de mi.
Ni les pedres saben el que pensen les altres.
No voldria menjar més, convenceu el meu cervell.
He provat parlar de cor, però només batego.
Si us arregleu tant, suposo que no us tornareu a despullar.
Proveu de canviar d'opinió, es possible que no us trenqueu.
Voldria entendre el món, però hauria de sortir un parell d'anys afora.
Em diu que em suporta, suposo que no peso massa.
No goso empaitar la veritat, és perdre massa temps.
Les cartes a l'enemic i set poemes més
01 Març, 2022 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Les cartes a l’enemic
Les cartes a l’enemic
no demanen massa pressa,
haig ben poca escomesa
per dir-li el que no dic.
En les tardes de l’hivern,
ben plenes de fredorades,
veig foc a les poques cases
on no resta massa verd.
Ell és valent, atrevit,
tot ratllant la poca-solta
amb dèries del dolç guanyar.
De sobte, li deixo anar
un esclat de xerinola
que no sap com entomar.
No haig hores per donar
No haig hores per donar
quan sóc en el cementiri,
allí, tot es fa per vici,
allí, poc he de guanyar.
M’esperaré per tornar
ben entrada primavera,
en el maig, serà la festa
per posar roses al ram.
Cinc minuts, he de pregar
per veïns i familiars,
els voldria tots al cel.
Mai em sobra un pot de mel,
a l’hora de berenar,
quan la pena em ve a cridar.
El bon somni de la nit
El deure com és fidel,
la fortuna, fugissera,
he de cercar una bandera
per si puc aplegar al cel.
A la plaça dels valents,
tots els bancs seran de pedra,
allí, s’enceta i es peta
la joia en venir el vent.
Al poble, on, ara, visc,
hi ha un llogaret per restar
i prendre un bon vas de vi.
Massa aigua fa glatir
amb el perill de rovellar
el bon somni de la nit.
Un vell ha dit
Ni parla el vent
ni la pluja comenta
que, aquesta terra,
ha demanat el fred.
Estic pensant
i sento com em pesa
vana escomesa
d’anar endavant.
Els pobres van
vestits amb sa misèria
cap a l’oblit.
Un vell ha dit
que ens queda la platxèria
fins a saber quan.
Som catalans
He de copsar
munió d’hores ben toves
on mil patxoques
han de guanyar.
Nosaltres som
els fills aquest vell poble:
cansat i noble,
prenyat de son.
A l’avenir,
li posarem fronteres
i entrebancs.
Som catalans
amb munió de tenebres
per a gaudir.
Em penso que volaré
Sóc de mena mentider
i amatent del meu ofici,
per la nit, recerco el vici
d’ensarronar el primer.
Trafegot sense espardenya,
amatent d’un dia clar,
compro feina i faig llenya
en negocis per guanyar.
De passada, us contaré
com guardo sotes i reis
poc abans de la partida.
Si m’agafen, de seguida,
tot penant per la gran llei,
em penso que volaré.
Viure de gust
Viure de gust, enllà de les tenebres,
on un infern ha desaparegut,
menjar com cal, beure de gust
i dolç dormir dessota les estrelles.
No vull res més ni altra cosa escau
que ensarronar a les maques poncelles
qui esperen sempre la fosca del babau
per a somiar que només manaran elles.
La vida passa i visc com a mi m’escau:
voltat de joia, d’empreses suportables
per a dormir en un gran llit de palla.
I, mentrestant, veig la gent que es baralla
per a tenir finques inabastables
on no trobar ni un deliciós reclau.
He de gaudir
He de gaudir de les hores properes
d’aquest viatge senzill, sense enrenou,
a dalt del carro, veig l’univers com mou
aquella gent qui gosa haver banderes.
Ma solitud és pobra i matussera,
viatja, amb mi, per dolços caminois,
el ruc davant, al darrere el sol
i aquest hivern que encara té empenta.
Aplego al tros, cerco les quatre branques
i enceto el foc, dessota del gran fred,
per a torrar el pa i una sardina.
En una branca, un pit-roig endevina
que pot passar un matí prou distret
veient com plego olives dels grans arbres.
Poemes curts (XCIV)
01 Març, 2022 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan el drac plorava,
vora de la mar,
sentí com cremava
el fanal del far,
era prop l'albada.
Amb les bones intencions,
parla la vaca,
si de llet no en treu massa
deu ser per bones raons,
igual esclata.
En el si de l'olivera,
ha vist l'enyor,
mai ha estat sorneguera
i treballa tant com pot,
de segur que aplega a reina.
Al país dels rics,
no he trobat fortuna,
només una engruna
de pa de pessic,
tots brandant a una.
I, al juny, la falç al puny,
els darrers dies d'escola,
estem a prop la revolta
de la sega i del fuig
sense deixar-nos la bossa.
Com em trobo prou cansat,
hauré de buidar el porró
d'aquest vi que m'han donat
i que sembla vestit d'or,
només en prendré una part.
Em plau demanar,
quan el sol s'allita,
un bon tros de truita
amb quelcom salat,
no oblidant la fruita.
Quan demano
per la llei,
marxa l'amo,
fuig el rei,
m'amistanço.
He de conquerir
la grassa fortuna
sense saber dir:
ni dues ni una,
és el bell dormir.
Quan demano
un xic de vent,
em diu l'amo,
que no ho sent,
llavors, m'enfado.
Manta riures
a la font,
els queviures
ja no hi són,
són ben lliures.
Amb seixanta
cavallers,
qui no parla
no diu res,
en són massa.
En el regne
de la por,
quan cal rebre
és de debò,
mai és tendre.
Al reialme
de les flors,
en són quatre,
en ploren dos,
sempre aquest tracte.
Com l'he vist
li he comentat:
Si has amic,
tracta'l de grat,
seràs més ric!
Com espero
esdevenir
i com brego
per partir,
només delero
sense saber.
A la casa
de l'enyor,
mai es cansa
el mal d'amor,
resta massa.
He de parar el seny
prop de la finestra,
sempre va de festa
quan ningú el veu,
déu ser un trapella.
A la joia i als diners,
no hi ha tempesta,
sempre haurà la porta oberta
per si arriba el darrer,
mai porta pressa.
A la casa vella,
mai tanca l'enyor,
records d'un senyor
qui va anar, a la guerra,
per a perdre-ho tot.
Epigrames (XCIV)
01 Març, 2022 06:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
Des de bon matí
les pobres roselles
parlen de tenebres
quan es perd l'estiu.
Les roses més maques
no són per a mi,
van, enriolades,
cercant llur destí.
És quan plou
que ballo sol
i em dol
el raure llosc.
Manta de promeses
en un cor ardent,
ningú les corprèn
i acaben desfetes.
Com m'agrada
el saber,
haver gana
i menjar bé.
A les pedres
del corriol
les promeses
són condol.
He sentit a dir,
sense massa fressa,
que pensar interessa
si ets a mig dormir.
És el monstre
de la sort
qui vigila
fins la mort.
A hora primera,
quan vaig a dormir,
m'espera la fera
guardant el coixí.
Amb seixanta
mariners,
qui no canta
no fa res.
La barca gronxava
en sortir del port,
duia una setmana,
lligada, amb un plor.
Sento al tros
el vell xivarri,
gent del barri,
vénen tots.
La més maca,
del jardí,
quan s'espanta,
es riu de mi.
Portaré, a la lluna,
la vana il·lusió,
tornaré quan vulga
dir-me que ho sóc tot.
La promesa
m'ha donat:
la lluerna
i fer bondat.
Em queden fantasmes
per a passar el mes,
amb poc interès,
sense fer miracles.
A la casa
del mai més,
no hi ha gana
ni diners.
Sóc a les fosques
pregones d'un bosc
on viuen tanoques
ben plens de bonior.
He donat la rosa
per si em vol mirar,
parlar-me no gosa
ni peça li faig.
Amb tantes ovelles
vivint a la cleda,
somiem amb estrelles,
mengem quan ens peta.
Ni el mentir m'obliga
a sentir-me rei
ni a posar una llei
amb més por que mida.
Tinc les golfes:
buides, llargues,
amb mil mosques
movent ales.
El ruc em contava
del tot, a pleret,
que l'aigua cantava
i escampava el verd.
Per a ser
tan pobrissó,
m'està bé:
dormir rodó.