Pensaments festius (XCVIII)
14 Març, 2022 19:00
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si algun dia aprenc, tinc les hores comptades.
L'amor no té casa i vol viure en un palau.
Possiblement, l'amor és la pau del no res que volem compartir.
La por s'encomana pel contacte amb els diners.
Vist de lluny, un bou sembla un escarabat.
Porto tants anys perdent que no sé fer altra cosa.
El dimoni em vol regalar el món, deu ser que no val gran cosa.
La darrera vegada que vaig veure a Déu només feia que gronxar el cap.
El problema del jardí és si no para de créixer.
He provat de descansar i no és tan dolent com sembla.
Qui agafa el son no té pressa en deixar-lo anar.
La vida és la publicitat d'una pel·lícula de somnis.
Sóc feliç, encara hi ha qui s'interessa per vendre'm.
La pitjor cadena de l'home és la seva signatura.
No dubteu de l'amor de dona, penseu el que se li presenta al davant.
No m'importa perdre, m'importa perdre'm.
He fet un tracte amb el meu cos: Manarà ell!
No m'odieu, també formo part de vosaltres.
Estic content, sóc el més ruc de la contrada.
He estat pensant, no crec que ho pugui repetir.
Accepteu el dimoni, és millor tenir-lo d'amic.
El vent explica al bosc les seves ganes de viatjar.
Estic matant el temps, però ho faig molt malament.
Mentre espero la mort, vaig passant per la vida.
No és trist morir-se, el trist és no saber-ho fer.
Podríem sortir de l'infern, però on aniríem?
La caixa et protegirà fins després de mort.
Necessito volar, estic tip de menjar terra.
El tren de la vida és millor no haver-lo d'agafar mai.
Estic d'acord amb el dimoni: Amb Déu, no es pot parlar!
Estic massa trist per pensar, només pensen els poca-soltes.
Menteixo tard i mal, no tinc el perdó de Déu.
Tinc por de morir-me, dec estar malalt.
M'he comprat un cotxe, ara ja no puc aturar-me on vull.
Atureu la terra, estic buscant l'equilibri.
És fàcil posar-me preu, he de menjar tots els dies.
Per morir-te, has de ser-hi present.
Sempre he cregut, ells manen molt bé.
Proveu de seure, seguireu sent poca cosa.
Necessitar poc és aprendre a morir.
No vull jubilar-me, em prendran el meu lloc.
M'agrada viure, m'he acostumat a pagar.
Assumeixo que m'hauria de conèixer millor.
No m'importa fer-me vell, odio els seus inconvenients.
Aquell nou regne i set poemes més
14 Març, 2022 18:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquell nou regne
En el passat, he d’encetar els somnis
qui m’han deixat del tot esmicolat,
no vull present ni m’abelleix la part
on hi ha la lluita per vèncer els dimonis.
Home poruc cansat de tanta brega,
he demanat les tardes de cafè,
he comentat que, d’hora, no pot ser
perquè mon cor viatja sense treva.
Amb pocs amics, per la fortuna lleugera,
esperançat en no trobar el deler,
vull transitar per caminois d’abans.
Hem perdut, tot d’una, el cel dels cristians
qui pertanyien a la vella promesa
d’aquell nou regne on ni el pobre s’esvera.
Aplegar al poble
Amb més de mil batalles encetades,
he demanat el regne de la sort,
no haig res més que una capsa d’or
on he guardat les velles arracades.
El meu present em duu a les bajanades
on els mestratges hauran ben poc a dir,
llevant-me d’hora, empaito carruatges
qui van a raure al racó de l’oblit.
Vaig ser valent, però un xic mediocre,
vaig navegar en barques i vaixells
fins aplegar al port de gelosia.
Estic pendent que arribi un nou dia
per a guaitar teulades i penells
qui em portaran fins aplegar al poble.
Els camins de la mar
Els camins de la mar
fan de mal entendre,
ni es podrà concebre
qui ha de guanyar.
Darrere del peix,
van passant les hores,
les voldria totes
riques en escreix.
Però no hi ha tracte
que porti el somrís
amarat als ulls.
Són massa els esculls
per poder tenir
la joia lluny nafres.
Ni batega fort el cor
Ni batega fort el cor
ni és bona la distància,
la raó dóna constància
per gaudir un dolç tresor.
Amb les ganes enciseres,
neguiteig per a saber,
m’agradaria primer
haver més minses promeses.
Com és gran el badallar,
en acostar-se a la gana,
passo hores de vigília.
Voldria haver una guia
per si la mort pren volada
i no atura per quedar.
El bon minyonet
El bon minyonet,
a la tarda plana,
vol anar a la cambra
per jugar un poquet.
Allí, trobarà:
el castell, la pilota,
l’avió que vola
si el prens de la mà.
El bon minyonet
anirà a l’escola
quan sigui més gran.
Com li ensenyaran
de llegir quan toca
i pensar despert.
Si l’amor se’n va
Si l’amor se’n va,
cercant altra casa,
el desig s’enfada
i es deixa anar.
Surten les paraules
d’un racó roent,
fugen com el vent
per dalt les teulades.
Si l’amor se’n va ,
he de cercar amic
per trobar el condol.
Com em sento sol,
vaig cap a l’oblit
per si el puc trobar.
La lluna no escolta
La lluna no escolta
ni quan bufa el vent
qui a tots va dient:
És la bruixa boja!
Cerco aire amable
per gaudir l’estiu,
un bon ombradiu
on trobar l’hostatge.
La lluna se’n va
cap a altres terres
buscant enrenou.
Gairebé ni es mou
quan les bones herbes
volen l’esbrinar.
Li pregunto al roser
Li pregunto al roser
d’on li eixiran les roses,
de segur que vénen totes
de les ganes del poder.
El roser és ben plantat,
ben dotat per a l’escomesa,
una tija ben esquerpa
la natura li ha donat.
Però en flaires i colors,
ha de tenir mà trencada
per a saber com es fa.
De segur que dormirà
a la vora d’una fada
qui li parla d’haver cor.
Poemes curts (XCV)
14 Març, 2022 18:46
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la lluna em ve a cercar,
doneu-li pressa,
dieu-li que, a la finestra,
hi ha un jove enamorat
d'una deessa.
Portaran els monstres,
els bens a la cleda,
sense massa pena,
amb pensar innoble
per si algú agreja.
A la vora
del camí,
falta pa
i no hi ha vi,
és el que toca.
Na Maria
demanava
anar al ball
perquè tocava:
haver alegria.
Us dono, rei,
una setmana
per a plorar,
si, després, passa
no hauré remei.
Si pogués
us donaria
el meu amor,
per a fer via,
mentre calgués.
Sense pedres
al melic
ni a les orelles,
cada dia em desdic,
són coses meves.
Algun dia,
si és que cal,
hauré clemència,
he muntat aquest sidral
sense paciència.
A la sínia
del meu hort,
plora el ruc,
va a capcot
sense alegria.
Una mossa demanava:
el festejar,
quan un déu li donava
ni volia anar
sempre feia mala cara.
Amb la pressa
dels diners,
surto lleugera,
no cal ser tan mentidera
si els altres en tenen més.
Amb paciència
i un got amb vi,
la tarda passa,
estic assegut a plaça
demanant el meu gaudir.
Us comento que he menjat,
d'una vegada,
quatre fruites, quelcom salat
i pastanaga,
de segur que ni és delit.
No hi ha riures
al carrer,
ni queviures
a la plaça,
però són lliures.
He cercat
el meu camí,
he trobat
qui es riu de mi,
és el que hi ha.
Si pogués
anar a volar
tot el mes,
voldria anar,
és tal com és.
No demano
altre tresor
quan proclamo
que ho tinc tot,
després, m'enfado.
Al brocal del pou,
cap a mitja tarda,
he trobat un bou,
un corder, una cabra,
tot jugant al sol.
Mai demano
per a mi:
ser mal amo
i mesquí,
poc que guanyo.
Quatre roses
al jardí
només ploren
per que sí,
estan soles.
Epigrames (XCV)
14 Març, 2022 18:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
Vénen les llenties
a omplir el meu plat,
porten un combat
amb les enganyifes.
He de demanar,
a la vella lluna,
una ment poruga
puix no sap on va.
Tinc per rei
tot un senyor,
menja peix
i riu quan vol.
Amb les pauses
de la nit,
els fantasmes
fan delit.
Estimada lluna,
si li plau al sol,
trobaràs, a una,
joia, pau, consol.
Quan el monstre
parla amb mi
diu que és noble
en el mentir.
El mirar perdut
en el fons del llit,
sentir-se poruc,
tou i fredolic.
Al cel estant,
sento poncelles
tan suaus, tan belles,
sempre dansant.
Quan el riu
es riu de mi,
li dic si:
pensa i descriu.
A la lluna nova
cap vestit li escau,
és tan pobrissona
quan surt del seu cau.
Amb els llops
i les ovelles,
vénen pors
amb mil estrelles.
Per a ser
més eixerit
cal saber
on jau la nit.
Si ha de venir
les noves promeses
les vull, ben esteses,
dessota del llit.
Han de solcar,
els pobres pagesos,
terres sense greixos,
vespres sense llar.
Vull sentir la joia
d'haver una presó:
buida de cridòria,
plena d'il·lusió.
Els fantasmes
volen tots:
menjar pastes,
beure dolç.
He de segellar
totes les promeses,
les he de portar
fins a on vulguin elles.
Quan el son
ve al dematí,
sempre em troba
prop del llit.
Ben begut
i pentinat,
he perdut
i m'ha deixat.
Les paraules dolces
pugen als balcons
i troben les mosses
esguardant l'amor.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.
Les paraules velles
em porten al foc,
com volen foscor,
somnis i promeses.
La festejo pel matí
i després cap al migdia
i quan la lluna s'enfila
és quan li prego per mi.
Amb tota la feina,
he de fer un farcell
i fugir després
per la gran finestra.