He de tornar i set poemes més

08 Març, 2022 06:21
Publicat per jjroca, Poemes

He de tornar


He de tornar al meu poble antic

per a trobar prohoms en un banc

qui van desfent històries de despit

on uns hi perden i d’altres han guanyat.

Travessaré carrers on van passar,

seguint el curs, les joies i aventures

amb quatre joves somiant a les altures

qui van fugir en ser un nou demà.

Les tardes parlen de vents entremaliats

qui traginaven desfetes de les flors

d’uns ametllers cavats i amb bona rella.

Vull acabar de fer un dia de festa

per a saber d’on ixen els amors

qui cerquen llocs lluny del sembrat.


Un llapis i una llibreta


Les pobres ambicions

d’heroi vingut a menys

qui cerca, en els renys,

les dubtoses raons.

Anant de salvador,

escalo les muntanyes,

converso amb les aranyes

del lliri i del cotó.

La partida propera

del més eixut dels vells

va ser prou exitosa.

Es va deixar una esposa,

un bagul d’atuells,

un llapis i una llibreta.


Anar on vull anar


Deixeu-me esbrinar,

un parells de cops al dia,

el regne de fantasia

on, tant, m’agrada anar.

Encetar els nous fulls

pensant en la grandària,

menant aquella espasa,

la capa i l’escut.

Salvar a la poncella

d’aquell furtiu dimoni

qui me la fa plorar.

Anar on vull anar

per trobar qui no provi

portar-me a la quimera.


Un bon pessic de força


Mariona del meu cor,

dieu: On va l’amor?

Travessarà la vall,

descansarà a la bassa,

mirarà com em passa

la tristor del meu mal.

Arribarà a la porta,

se n’entrarà a la cambra

per veure si reclama

un bon pessic de força.

I pujarà a les golfes

per a dormir en el jaç,

voldria un matalàs,

les ganes les té totes.


El pobre tafaner


Comenta el meu amic,

tot i mancant-li la pressa,

que troba, a la finestra,

el fugir llosc de l’oblit.

Retornarà a la vall

feliç de la infantesa

on havia la tendresa

ben lluny de l’espantall.

Els iaios de la plaça,

mestresses al carrer

i, al capdamunt, el sol.

He de trobar el condol

del pobre tafaner

que ni de lluny s’enfada.


Les penses ben llunyanes


Les penses ben llunyanes,

el seient sempre a punt,

en el cap, minsa llum,

a l’esquena, fiblades.

Com traginer del moll,

es lleva cada dia,

per la nit se n’oblida

de com li ha anat el gran plor.

Massa saques feixugues

fan de mal empassar

i aplega la queixa.

Cap al tard, la feblesa

el porta a l’endrapar

molt de vi i poques figues.


Sota un sostre d’estels


Sota un sostre d’estels,

nostre heroi com somia,

ha la gana amanida,

però el deure el perd.

Mig esclau de la cleda,

de moltons i d’ovelles,

ni escolta les esquelles

quan la força li aplega.

Quatre mossos d’un pa

més ressec que una pedra

com li donen mullat.

El seu amo ha estat

un valent de primera

qui oblida com va.


El monstre creix


El monstre creix i la vida genera

espai de lluita on guanyarà el mai més,

estic cansat d’esdevenir pagès

qui mou el cap fins aplegar a l’era.

Allí, el vent aixeca la cridòria

i van, les palles, dansant amunt i avall,

estic corprès, albiro un devessall

de dubtes vers perduts a la memòria.

Demano sí, obtenir un xic de pau

i sojornar, migdies de l’estiu,

dessota el pi cansat de tanta brega.

He desnonat eixir de la tenebra

i alliçonar-me en aplegar a l’ombriu

per sestejar un nou estiu si escau.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs