Pensaments divins (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:40
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
M’agrada canviar de dimoni cada segle.
Déu està ampliant la creació d’àngels.
Satanàs reduirà les temptacions dels dilluns.
Sant Pere vol sandàlies més amples per caminar al damunt l’aigua.
Déu no acaba d’entendre les processons.
A partir de sis pecats, hi ha bons descomptes.
Jesús no estava encertat, va convertir l’aigua en vinagre.
Jesús tornarà quan els rucs puguin volar.
Satanàs té problemes de resistència.
Satanàs no m’estima, peco amb facilitat.
No puc pecar més, m’han pres el diners i la veïna.
He anat a l’infern i gairebé feia fred.
Déu nombrarà sants amb denominació d’origen.
Un dia d’aquests em poso a predicar.
Déu necessita una pluja d’idees.
He provat de temptar Déu, però somriu.
Jesús no vol aprendre a nedar.
L’infern tancarà a l’agost.
Estar a la glòria pot ser heretgia.
Estudio per a sant, però els llibres tenen punxes.
Tomàs vol deixar els dubtes per un temps.
De sant a màrtir, són dues-cents ofenses.
Acceptaria anar al cel si pogués saltar-me el protocol.
Déu m’ha permet dues mentides més per dia.
Com peco poc, Satanàs no em vol rebre.
Demanaria ser sant si pogués apuntar-me a l’atur.
Sant Pere farà un màster de reparació de xarxes.
Al cel dels rics, hi ha psicòlegs.
Satanàs ni pensa en celebrar els diumenges.
Estic al cel, però no sé a què he vingut.
M’han fet sant, l’àvia ja ho deia que acabaria malament.
Barrabàs guanyà perquè era més dolentot.
El defecte de Jesús és que era mal comercial.
Peco sovint, però sense abusar.
He trobat un sant i m’ha demanat diners.
La Verge s’està provant uns pantalons.
Déu crearà més estrelles, perd visió.
A la primera missa, estalvien el sermó.
Faria de dimoni, però menteixo mal.
Jesús s’atiparà de fer miracles en dissabte.
Judes vendrà claus com a record.
Si peco en dilluns, hauré menys descomptes?
Vull anar al cel quan no hi hagi xivarri.
Entre pecat i pecat, necessito descansar.
Suposo que al cel podran passar sense mi.
El millor de l’infern és que no et cal cavil·lar.
Al cel, no he trobat cambres per als casats.
Vull ser sant, necessito tres seguidors.
Entre missa i missa, Jesús somia.
Aniria al cel, m’agrada avorrir-me.
Satanàs farà les misses amb brandy.
Si em prenen el cos, com agafaré les pors.
Estic content, he aconseguit un pecat nou.
Sant Pere es resisteix a fer servir la targeta.
Em deixaré temptar a hores convingudes.
El pitjor del cel és que has de compartir la glòria.
Caront ha demanat: nova barca amb motor elèctric.
Resta prohibit, als dimoni nous, temptar menors.
He de sortir, hi ha revisió de calderes.
He pecat tant que he perdut la il·lusió.
Si canvio de déu, em portaran nous dimonis.
Déu ha de ser ric, però no ho noto gaire.
Haig prou diners per comprar un polsim de fe?
Jesús voldria aprendre a nedar.
He anat al cel, però no puc triar parella.
Poseu-me el blat i set poemes més
01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Poseu-me el blat
Poseu-me el blat, la palla i les espigues
omplint els camps de joia i de verd,
una poncella com passa i es perd
amb la il·lusió i la joia amanides.
Poseu-me un banc de dalt de l’alturó
per a somiar les velles primaveres
sense gaudir de les fortes despeses
del treballar cercant un món millor.
Són pocs els anys per demanar la mort
i vaig, confós, per terres isolades
que els joves, enrere, van deixar.
Em sabrà greu tornar a esperonar
aquells records qui em porten a les cases
on grans pagesos planyien de la sort.
Espero al banc
M’agrada més un plat ple de sardines
que l’amistança de nous desconeguts,
vaig, per la vida, entre presses i ensurts
per viatjar enmig de les boirines.
Però, enllà, els homes profitosos
parlen de deures i angúnies de ser rics,
com vaig recórrer a vells i bons amics
per a encetar la porta dels nous gojos.
Espero, al banc, un temps més rialler,
aquells grans balls bastits enmig la plaça
on les parelles remunten fins a la lluna.
No espero més que rebre la fortuna
d’aquells fidels qui em diran què passa
quan ve la data de retrobar la fe.
Un goig ben esquifit
Porteu-me el seny amable de la nit
vora d’un llit on hivern es cansa,
com l’he bastit, amb palla i una manta,
un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.
Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,
esperant hora per a anar a festejar,
no tinc moments d’aprendre a feinejar
per guanyar joia en temps de nou glatir.
Escolto el vent qui vol anar al Montsià
per trobar arbres d’uns anys indefinits
qui volen ombra i lleure a l’hivern.
No hi ha cap ric que porti, al descobert,
les ganes boges de córrer per morir
amb minsa pensa i un goig ben esquifit.
El mestre jove
I les escoles s’obren per saber
a quina ciència hauran d’apallissar,
són els prohoms que portarà el demà
amb gran desig de viure i de poder.
El mestre jove no es cansa de xisclar
i els alumnes es queixen de la sort,
a cada pàgina han de trobar colors
per fer un garbuix de feina on lluitar.
Amb quatre nombres i un parell de lletres,
anem passant misteris i setmanes
per a aplegar a les portes de la festa.
Ma divergència és força manifesta
i em llevo d’hora, gairebé, a les albades
per a trobar envans amb ses escletxes.
Primavera ha portat un cel
Ni va a la mar ni parla amb les barques,
el llop marí com ha perdut les dents,
espera rebre, demà, algun present
sense pensar que, mai, serà debades.
El nostre heroi somia amb sa taverna,
aquell rom fosc qui l’espera dormint
mentre demana que, avui, no en siguin cinc
puix vol saber qui s’endurà la pena.
La primavera ha portat un cel
qui s’obre més quan veu un lladregot
per treure pols i vori al de dalt.
Li agradaria raure al temps passat
per prendre força i estalviar un got,
per a llençar les pauses d’un home vell.
Era un pobre pescador
Era un pobre pescador
farcit de contar mentides,
enfadat per massa vies,
esquerp, eixut, mal pagador.
Un dia aplegà la Parca
a la vora del seu llit,
el trobà tan esquifit
que ni li féu mala cara.
Tots dos baixant pel riu,
que els portarà a l’infern,
pel preu es van barallar.
Pas que sé com va acabar,
però la Parca aplegà primer
i el pescador encara riu.
A poc a poc, se’n va el fred
A poc a poc, se’n va el fred
i primavera es desperta,
ha el son de la poncella,
es queixa a tort i a dret.
Els ametllers ja estan tips
de treballar nit i dia,
la figuera ni pas crida
i somia cada nit.
A poc a poc, se’n va el fred
i plora la xemeneia
perquè sola es va quedant.
Són els amos estadants
els qui passen i fan via,
de segur que no fan net.
M’asseuré en el banc
Sento com escala el sol
tot i gronxant al Montsià,
porta un altre tarannà,
ni es queixa de la sort.
Quatre ovelles fan un mos
i el pastor, qui passa comptes,
de la pobresa no en surt.
Només queda l’aixopluc
d’aquelles tardes tan dolces
quan el pagès és al tros.
I m’asseuré en el banc
que el batlle ha disposat,
no hi ha pressa al meu estat
ni la joia va endavant.
Epitafis (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:34
Publicat per jjroca,
Epitafis
L’espai sol canviar en setmanes.
No m’acabo de refer.
Necessito assimilar una mica de desconcert.
Demà mateix, em poso a feinejar.
Ni puc endevinar quan eixiré.
Si voleu alguna consulta, agafeu un tiquet.
Els matins, rebré sense protocol.
Anant d’aquí cap allà, he trobat mesura.
Ho sento, he sortit a rebre els reis.
Demà, plegaré a hora.
Necessito un doble per a feinejar amb espasa.
Avui, faré poca via.
No recordo on m’havia quedat.
Perdoneu, però m’he quedat com a mort.
Algú em podria portar bones noves.
He decidit romandre unes hores més.
Necessito que torni la paciència.
M’estic recuperant del darrer rebut.
No sé ben bé d’on han tret aquesta corbata.
Si porteu pressa, no truqueu.
Ha de ser divendres, la veïna ha marxat al mercat.
Ha de ploure perquè no sento riure a ningú.
Ja portem un vidu per seixanta vídues.
Sóc aquí per indolent.
Prefereixo que parlis tu.
Necessito un vestit clar.
He seguit una mossa fins aquí.
El metge m’ha prohibit caminar.
Ara, penso amb els ossos.
Suposo que ja he descansat prou.
El veí és un recomanat.
De cinc que han vingut; a tres, els devia diners.
No vull ni pensar.
Abans d’eixir, he de fer-me uns retocs.
Gairebé, ni em passen els anys.
Procureu no molestar.
Ens falta un per a anar a protestar.
El cap de setmana contractaré un salvador.
Estalvieu-vos parlar més fort.
Darrerament, ni em pentino.
He aconseguit fer menys nosa.
De fet, només necessito prendre l’aire.
Si veieu la senyora, doneu-li records.
Ho sento, però he perdut la memòria.
Si voleu cobrar: a la filera de la dreta.
De segur que no porteu cap gos?
Ahir, em van robar el temps.
Fa dies que no tinc por.
Estic començant a recuperar-me.
Si fa fred, feu dos trucs.
Darrerament, no em deixo veure.
No he trobat ofertes per a tornar.
He oblidat el pes dels anys.
He aconseguit perdre els compromisos.
He arribat fugint de les presses.
Va ser: entrar i perdre la fe.
Fa temps que espero trobar la glòria.
No estic d’acord en romandre aquí.
He canviat la pensa pel silenci.
Vull sortir a renovar el D.N.I.
No aconsegueixo lliurar-me de l’enyor.
No és possible que m’hagi enganyat.
Només pagaré si me’n surto.
Va ser: entrar i perdre’m.
Parla més fort, he perdut una orella.
Necessito un cuiner el cap de setmana.
Els dilluns em toca neguit.
Si me’n surto, us ho contaré.
Noto un cert rampell.
Quasi ja no tinc reuma.
Ho sento, vaig haver de vendre el nínxol.
Pensaments festius (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Viuen tants a ciutat, que és absurd no ser d'allí.
Ploreu davant dels déus, així els tindreu contents.
El fanal és el sol del meu carrer.
Si trepitgeu el món, no dubtarà en cruspir-vos.
Voldria ser dimoni, però no li he trobat lloc a la cua.
Els millor de les eleccions és que passen i s'obliden.
Vaig trobar un polític sincer i no vaig atrevir-me a votar-lo.
Si voleu ser bon mestre, comenceu per ser mal alumne.
Si ho expliqueu massa bé, on queda la gràcia del secret.
Estic content perquè em deixen pagar.
Tinc tan pocs amics que ni em malparlen.
Sense cos, no aniria enlloc.
Sóc tan feliç que el veí ni em saluda.
Vaig tenir una núvia, però no se'n va assabentar.
Tingueu fe i deixeu tots els diners en aquesta bossa.
No sé si el treball dignifica, però et fa perdre massa temps.
Sóc tan pobre que puc repartir un vaixell de misèria.
Tot i tenint poc, sóc un avantguardista de la moda.
Si espero una mica, passaré de ser vell a ser antic.
Em diu que m'estima inclús quan no hi sóc.
No el faria patir, però ho necessita.
Em voldria aprimar, necessito una mica d'espai.
No és que m'equivoqui, és que no ho encerto.
Déu, quan mulla els pobres, els hauria d'enviar sabó.
El pobre sempre necessita algú a qui llençar pedres.
Demano a Déu que els arbres no li demanen ser assalariats.
Va ser el dimoni qui va fer l'home treballador.
Déu ha repartit tant la feina que, ara, no li'n queda.
Va fundar una assegurança de mort i el van tenir per boig.
Escriuria més, però el paper s'embruta.
Estic tan cansat que ni us envejo.
Estic tan acostumat a perdre que segueixo viu.
És una noia tan maca que no em veu.
Tinc tant per aprendre que m'emporto els deures a casa.
Us donaria un consell, però no necessito salvar ningú.
El temps voldria entrar al cementiri, però allí es perd.
El temps que l'home perd badallant, la dona el perd provant-se roba.
No és que pensi molt, és que sóc molt distret.
Jo volia ser lliure, però em van regalar una bossa.
Si tinguessis sis peus, no necessitaries cadira.
He descobert que, callat, m'equivoco menys.
Quan li prego a Déu, s'atipa de riure.
El rics li han demanat, a Déu, que encareixi les entrades del cel.
Exigeixo cucs amb pedigrí en el meu enterrament.
Poemes curts (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la pluja aplega
al bell mig de l'hort
com plora el pebrot
amb la tomatera,
diran que hauran mort.
El gegant demana
anar a esmorzar:
cent ous, mitja vaca,
però sense sal,
salat no li agrada.
En el regne
dels vençuts,
cent són enzes,
mil són curts,
però alegres.
En la solitud
d'aquest el meu regne,
he trobat un setge
on dorm la virtut,
que ningú li pregue.
Si el dret de volar
arribés on visc,
de segur que el risc
voldria manar,
massa por li tinc.
Si la mort
em ve a buscar
ho tinc tot
per a pagar,
potser hauré sort?
Com la pluja
m'ha de dir
si la bruixa
ve per mi,
faré el que puga.
Com cada vespre,
quan baixa el llop,
sento el record
dur i maldestre,
palau de por.
M'hauria agradat
menjar, cada dia,
almenys dotze plats,
amb bona amanida,
sense mitja part.
En el regne
de la sort,
el gran mestre
no hi és tot,
massa tendre.
Com deia l'aranya:
Sempre estic dubtant,
filo com abans
o faig com m'agrada,
ple de farbalans!
En el regne dolç
de les hores toves
cerquem massa noses
per guanyar tothom,
manta de cabòries.
Quan l'hivern
truca a la porta
la nit fosca
va dient:
Prou revolta!
En el revolt
de les males penses
un se sent molt sol,
voltat de tenebres,
mai trobo el consol.
Aniria bé
si l'amor venia
a sentir, potser,
com ve l'alegria
amb la nova fe.
Quan el fred aplega,
perquè el vent el duu,
porta a casa seva
el goig de ningú,
és massa garrepa.
Amics del carrer,
quan aplega el fred,
no em dieu pas res
qui parla és l'hivern,
foll i venturer.
Cada dia, al dematí,
quan el sol, de nou, trascola,
un demana ser petit
sense ganes d'anar a escola
deu ser aquest un mal antic.
Portaran el sons:
notes melangioses
els clavells i roses
amb les altres flors,
totes ben formoses.
Porta presses, el vent,
en terra ferma,
gairebé ningú el sent
ni se l'espera,
coses de l'enteniment.
Epigrames (LXXIV)
01 Maig, 2021 05:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una poma,
amb el seu cuc,
se n'adona
sense ensurt.
Volia pensar
en anar de pressa,
però la feblesa
em fa caminar.
Si el dimoni
em conquesta
que vingui la festa
seguida d'oprobi.
En el reguitzell
de les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de joies i atuells.
No hauré més temps
en viure debades,
són massa les cases
dels amos dolents.
En el rebuig
de les hores baixes,
hom cerca el garbuix
de les velles fades.
Perdudes les ganes
al cim de l'oblit,
un cerca l'amic
per sentir-se amable.
No hi ha cases
sense ruc
ni contalles
sense ensurt.
Quan em llevo
pel matí,
és quan prego
al coixí.
Les fulles ploren
a la tardor,
com elles volen
cercar qui les vol.
En el regne
de l'amor,
massa setge
és colpidor.
Quan la mossa
està per mi
no fa nosa
ni en dormir.
Que no vingui
el llangardaix
ni critiqui
el que faig.
Manta primaveres
no porten tardor
ni riuen, corpreses,
quan s'allunya el sol.
Com riuria
del meu mal
sinó fóra
un sidral.
La nit llangueix,
el sol és desvetlla
i, a cada parpella,
el somni decreix.
Manta hores
i tinc son,
són tan poques
les cançons.
Per la vila va
una lletania,
hi va cada dia,
no se'n sap estar.
És mon cor mesell
qui crida a la porta,
mai us parlo d'ell
per si vol revolta.
Les mil hores
de la nit
parlen totes
de neguit.
Cada dia
porta el sol:
la desídia
o el conhort.
Una jove mossa
no n'està per mi,
no sóc massa cosa
per a ser marit.
Al racó del mas
diu la masovera
que ningú l'espera,
ningú li fa cas.
Mai he sabut com
la vida ens demana
complir la comanda
de saber per on.