Entre somnis d'olivera i set poemes més
07 Maig, 2021 10:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre somnis d’olivera
Entre somnis d’olivera,
va traginant el pagès,
almenys, un o dos cops al mes,
es pregunta què l’espera.
Camí ample, camí estret,
el carro, poruc, avança,
no ha desig ni recança
ni traurà un compte net.
En un redós del camí,
la flor d’ametller sojorna
esperant la jove abella.
Demanaria una estrella
per tal de saber qui prova
de conèixer el seu destí.
Al carrer de les volences
Al carrer de les volences,
les portes resten tancades,
ben endins, hauran les fades
esperant noves dreceres.
La calç perdrà la frescor,
la fusta, un color eixerit,
manca esposa i marit
amb empreses sense por.
Al carrer de les volences,
cadascú durà sa creu
per lliurar-la en combregar.
Com també voldria anar,
he de buscar-me un jueu
ben posat en coses seves.
Deixant un dimoni o dos
La campana farà el toc
perquè aplega altre difunt,
serà, a les tres en punt,
quan s’enceta l’oració.
El difunt era dels pobres
per a poder festejar,
molt més tard, es va casar
sense festa, sense ordre.
El porten vestit de negre
i amb un posat seriós
per a complir la sentència.
A l’infern, faran neteja
deixant un dimoni o dos
per si escapen els heretges.
Estimat país
Estimat país
qui en la pau descansa,
mai sé què li passa,
fuig del compromís.
Un dia va ser:
gran i matusser,
com tot ho perdé,
es va fer petit.
Cada dia es lleva,
potser un xic més tard,
i rau sense força.
A mi no em toca
restar a l’esguard
per si hi ha tenebra.
Pobrissó mon gos
Pobrissó mon gos
puix no porta esquella
ni cerca parella
ni fa l’ull més gros.
Es passa ajagut
matins i capvespre,
ni demana mestre
ni li han donat.
Però, a sant Antoni,
el posen mudat
i farà tres tombs.
Cerqueu les raons
puix no l’he trobat
parlant amb dimonis.
El pare sol
El pare sol
com cova els ous
de mosquits i mosques.
Mai ho fa a les fosques
ni en moments pregons
mentre fa un nou vol.
I les orenetes,
del viatge, cansades
com troben el niu.
Allí, en el caliu,
parlen, de vegades,
de somnis i festes.
I el temps com mou:
dubte i enrenou.
Voldria fer calaix
I la mort, tan tafanera,
com voldria fer calaix,
però es posa de biaix
i pensa amb lluna plena.
Deuen ser els quatre cops
que no han tingut fortuna,
voldria tenir la lluna,
ben enfadada, d’un mos.
Però, un parell de vegades,
ha fet joia en obtenir
alguna persona franca.
Potser la mort ens espanta
i preferim assolir
un bon port sense estrebades.
Penses afeblides
No haig res més
que penses afeblides,
seré perdonavides
cansat de no fer res.
Empreses matusseres
prenyades d’embalums,
em passo, entre fums,
les nits de fred senceres.
Amables tafaners,
voltant per les murades,
demanen promptitud.
Responc, un xic eixut,
que sobren les paraules
quan manquen els volers.