Pensaments divins (LXXV)
14 Maig, 2021 22:28
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Els sants no es barallen, però no pensen igual.
No puc fer de dimoni, em canso de seguida.
Déu ha decidit començar la quaresma al juny.
La segona creació prompte serà a punt.
Jesús no pensa deixar el desert tan prompte.
Necessito dos dimonis: cecs i muts.
Jesús farà un curset de sofrologia integral.
Déu ha tret els pecats venials per manca de lloc.
Déu ofereix cursets de sant per correspondència.
Si tinc gràcia divina, on la puc desar?
És millor de l’infern és la manca de diners.
De moment, faig miracles sense públic.
Jesús anirà a Jerusalem, però no farà nit.
Déu no té espai per a evadir-se.
La Verge revisarà els vells armaris.
En cas de miracle, feu venir un notari.
No veig a Jesús vestit de Superman.
Estic a la glòria, però m’avorreixo.
Porto sis mesos de cel i no he vist ningú.
Cerco núvia diablessa per a provar d’ensarronar-la.
He comprat un carro per a anar a confessar-me.
Em dol anar a l’infern amb el sarró buit.
Judes vol fer una quaresma de quatre hores.
Jesús tornarà quan ja no quedi cap creu.
Necessito un altre cel sense servei de manteniment.
Provaré de ser profeta, està més ben pagat.
Per a misses solemnes, no oblideu l’entrepà.
Aniria al cel, però no faria res de bo.
Satanàs està atabalat amb les audiències.
La Verge vol deixar enrere el mes de Maria.
Déu necessita sols amb energia renovable.
No conec en Satanàs, però el tinc present.
Per cada trenta pecats, puges un esglaó.
De moment, haig ales de cartró.
No penso més per no guanyar la veïna.
Déu procura evitar els controls.
M’ha tocat un dimoni prou assedegat.
Jesús tornarà quan li canviïn els homes.
Necessito un àngel al qui li agradi la festa.
Pensar bé és un nou miracle.
Cerco un cel on no mani ningú.
Satanàs prefereix els bullits.
Mai recordo quan em toca pecar.
Demà presentaré els papers per a ser sant.
Satanàs necessita dimonis amb el sentit del deure.
Déu està decebut de la darrera creació.
No sé si Jesús va aprovar a cap dels deixebles.
Satanàs fomentarà pecats de disseny.
Déu està estudiant una creació d’homes sense cap.
Judes presidirà un altre paradís fiscal.
Un altre misteri és: Doneu al César el que sigui del César!
Déu procura no fer-se notar massa.
Si vull ser déu, on he d’adreçar-me?
Déu ha rebaixat l’oferta de miracles.
Satanàs està cansat de jugar al solitari.
El millor del cel és quan està ben endreçat.
Els sants moderns són més díscols.
Judes vol aprendre informàtica.
Sant Pere passa de tornar a Roma.
He trobat dos profetes a les llistes d’aturats.
Jesús tornarà al desert amb dues carmanyoles.
Queda prohibit fer miracles després de dinar.
Déu hagués volgut menys pobres.
Satanàs dubta del foc etern.
Déu proposa augmentar la desfilada de sants.
Convocada l’oposició per a triar caldera.
Satanàs anuncia ofertes per a pecadors novells.
Judes proposa setmanes amb tres dies festius.
Va anar a l’infern i era de dretes.
Déu preferiria fer el paper de dolent.
Si haig vida eterna, qui em finançarà?
Necessito un dimoni que em cobri per hores.
Si vaig al cel, qui paga les ales?
Estic a punt per a rebre l’aureola.
La penitència dels pecats ha baixat un vint per cent.
Busquen dos voluntaris per tornar al paradís.
Déu no entén que vol dir viatjar.
Satanàs farà un curset d’informàtica.
Estic cercant un infern amb menys ambient.
En un cel infinit, on és el meu lloc?
Tomàs dubta que Jesús sigui al cel.
Estudio psicologia de diables.
Vent cansat i set poemes més
14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vent cansat
Veieu com he trobat,
en el cel, un setial,
assumpte celestial
que un déu ens ha donat.
El bo del regalat,
les ganes de ser sant
i passo, mentrestant,
les lluites del sembrat.
Demano ordi i blat
per poder ser a l’era
en començar l’estiu.
Allí, trobo el caliu,
la festa sorneguera,
la pols i un vent cansat.
No vull navegar
Sense penedir,
vaig per les errades,
les porto emprades
fins a mitja nit.
Si sabéssiu com
la magna fortuna
em deixa una engruna
de penses d’agost?
No vull navegar
amb barca de rems
per un riu incert.
He perdut, per cert,
amics i parents
sols per demanar.
La vella formiga
La vella formiga
com coneix el gra,
la palla, la canya
i una flor amiga.
Es lleva, ben tard,
els matins d’hivern
i, sovint, es perd
mentre va pensant.
Ha estat obrera
des del primer temps
i fent el servei.
Espero el remei
quan vinguin bon vents
i nova primavera.
Serà ben discreta
Una cara dolça,
un passat incert,
ni pensa en el verd
puix viu a la fosca.
Entre el terra tou,
avança quan pot,
menja, arrels i tot,
quan la fam la mou.
Serà ben discreta,
amb poc enrenou,
en gaudir d’un somni.
Demana que plogui
per tornar, de nou,
a sentir la brega.
Aquells vells anys
Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys
on el neguit em porta a la infantesa,
he de trobar bastida la peresa,
un neguit magre de joies i paranys.
El meu anar s’atura a l’albada
quan ve el sol a prendre son setial,
algú dirà que el plorar fa mal
i miro, ensems, els arbres i la casa.
Car sóc feliç de no trobar aventura,
espero rebre, al capvespre, mon llit
i una finestra guarnida de cotó.
Em deixo dur, mancat d’aturador,
fins aplegar a la vora de l’amic,
un vell bastió on la pau em procura.
M’adormiré cansat de recordar
M’adormiré cansat de recordar:
dolces empreses, llunyanes i planeres,
anar enfornant el pa i quatre cebes
per gaudir, alhora, del goig i del dinar.
Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar
per a trobar: pescador amb sa barca,
les ganes boges del fet d’anar a pescar
sota un rellotge que, els dilluns, retarda.
M’adormiré cansat de somicar
i prendre part de la meva desfeta,
podria dir que enyoro el profeta.
Qui vol venir a la feina promesa
per a saber quan caldrà claudicar,
deixar els atuells, del tot, ben amagats?
És en ma terra
És en ma terra on resten els dimonis,
ben decebuts i temptant a tothom,
de tard a tard, llencen un xic de son,
ens adormim pensant en el desori.
Vull ser pagès, demanar feina prudent,
llevar-me tard, estar de res pendent
i trontollar per provar de no rebre.
Estimo l’aire, del tot ben assenyat,
quan vol restar, conscient, aquí a la vora,
és home no qui estudia el gran son
i quasi es queda, del tot, garratibat.
Després, me’n vaig per tal de poder seure
vora d’un arbre on portarà a la ment
a viatjar fins aplegar al ponent.
Ma pensa vana
Ma pensa vana, el pas feixuc
em porten, d’hora, a viatjar per la plana,
potser els pagesos són presos de galvana,
avui, reposen dessota un terra eixut.
Encara, sento els riures i els renecs,
aquell gran somni perdut en la desídia,
varen ser ells el fruit de la porfídia
qui els apartà del petit hort, del sec.
Ma pensa no recorrerà els camps
per a sentir el vent com mou les fulles
qui volen creure que encara no han perdut.
Deixaré enrere el carro i l’ensurt,
aquell passar enmig de les despulles
d’aquells amics qui van partir abans.
Pensaments festius (LXXV)
14 Maig, 2021 22:18
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Déu em va dir que, vist lo vist, potser es farà protestant.
Em va regalar un ram de flors, però encara no me l'he acabat.
Us confesso que em desconeixeu tant com jo.
El problema és que el meu cos no em fa cas.
Perdoneu per ocupar un espai que potser us faria falta.
He provat de respirar menys, però em cobraven el mateix.
Quantes hores he d'empobrir per tornar-me ric?
Estic provant de fer-li entendre al meu cervell que puc aprendre.
I Déu, en veure'm, va proposar-me publicar un llibre.
N'estic tip d'un dimoni que no para de guanyar-me.
La vida és una carrera, ofereixo el meu dorsal.
Està bé que siguis el meu déu, però no cal que m'ho recordis tant.
El capellà em vol salvar, m'ho estic rumiant.
Jesús em va dir: Si això és el que he tret, muntaré una altra empresa!
Necessito déu desenfeinat per crear una religió nova.
No vull anar a l'infern, odio els embussos.
Si deixo passar els anys, per què envelleixo?
Volia ser ric, però em feia pena la senyora.
La vida és un mal negoci amb un sol accionista.
Deia que m'estimava, però no va venir el darrer viatge.
Déu creà primer l'home, així ens va!
Si voleu més espai, ploreu més fort.
Quan el dimoni temptà Jesús, se n'oblidà de les dones maques.
Què és millor: Platea a l'infern o segon pis al cel?
Pressuposo poc espai al cel, per això els volen encongits.
Doneu-me, Senyor, més por, necessito viure.
He passat la vida servint el cos, quan seré el seu senyor?
Les dones deixen morir primer l'home, necessiten que les esperin.
El metge vol allargar-te la vida per a què no vulguis tornar.
Un enterramorts va dir: El problema no és el client, sinó la família!
El millor que aprenen els casats és a no fer cas.
Com a casa tot anava bé, va decidir buscar-ne una altra.
Si la dona no m'enganya, estem arribant a final de mes.
Em pensava que a casa n'érem quatre però ha aparegut una vella.
Tinc un cotxe intel·ligent, ha decidit no anar enlloc.
La vida és un enrenou que sol acabar malament.
El pitjor de l'èxit és haver de sortir de la cova.
Si jo fos amo del meu cos ja sabria volar.
El somni de l'home acaba davant d'una olla buida.
La dona busca una animal maco amb el desig de convertir-lo en una persona.
Si els homes fossin mestresses de casa, els arquitectes tindrien poca feina.
Fins que no va arribar Eva, Adam ni sabia combinar les pampes.
El ball va ser una dissort, tots els homes anaven vestits iguals.
Déu és un bon pintor, però no té perspectiva.
Poemes curts (LXXV)
14 Maig, 2021 22:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Voldria aprendre
en passar l'hivern
que si el vent es perd
algú podrà rebre,
és gran desconcert.
El vent empeny
els núvols dalt la serra
algun es queixa,
però no el sent,
és prou trapella.
Per Nadal demano
una mica de foc,
el dimoni és a prop
i em vol fer d'amo,
no n'hi estic d'acord.
Quan el vent em parla
del frec de les fulles,
sento les despulles,
l'anar de la Parca,
després em fa ràbia.
Vull dormir
sense la pensa
de saviesa
per a eixir,
és pobresa.
Quan pugi la neu
al cim del pujol
jugarem, al sol,
i riurem els tres
captaires de tot.
No hi ha pressa
a la tardor
quan el bosc
s'omple de fressa
i d'escalfor.
Quan l'estel
és a Betlem,
el que fem
ja ho sabeu:
mengem, bevem.
En el goig
de cada nit
sento el crit,
del darrer boig,
ve per mi.
Mireu-la com ve:
jove, esblaimada
amb tristor a la cara,
perduda la fe,
massa enamorada.
En el monstre
de la nit,
cada pobre
és eixerit
i mediocre.
Al carrer
del desconcert,
el darrer
és el primer
o a l'inrevès.
Manta hores
de la nit,
han dormit
ben a les fosques
sense crit.
La barca singlota
anant per la mar,
el temps ja se sap
és prou poca-solta,
mai diu per on va.
Les velles raons
quan entren a casa,
mai no saben massa
ni diuen per on,
és el temps qui parla.
En el reguitzell
de les hores baixes,
demano, a les tardes,
menjades de peix,
n'he comprat deu caixes.
A la cabana
dorm el pastor,
somiar li agrada
que mor el llop,
mai sé si guanya.
Com sento el neguit,
el temps de Nadal,
la Verge, el portal,
el nàixer del Nin
i l'estel de dalt.
Quan la lluna em demani
que la vagi a festejar,
he de dir-li que ho tinc clar:
segurament no li agradi,
altre nuvi ha de cercar.
Car sóc petit
com de presència,
no tinc ni ciència
ni força al pit,
només paciència.
Epigrames (LXXV)
14 Maig, 2021 22:07
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el somni
de la nit
és on cerco
l'esperit.
Parlaran els vents
en entrar al bosc,
quan es faci fosc,
quan demani el temps.
Com no he de cantar
quan l'estiu proclami
que em vol deslliurar
i després es calmi.
La nit em cercava
mentre m'adormia
em deia que el dia
massa demanava.
En la mar de la feblesa
mai ha fet bon navegar,
el mariner no anirà
diu que plora si no regna.
El bon cavaller
havia un cavall,
tan maco i trempat
com havia de ser.
Benvolguda meravella
que ens arriba per l'orient,
al darrere de l'estrella
veig aparèixer els tres Reis.
Parlaran avui
les penses pregones,
el voler i el fluix,
el saber a estones.
Com cada matí
el sol em desperta,
obro la finestra
i prego per mi.
En el si
de la muntanya
cada banya
cerca un bri.
Els amics se'n van
si el riure s'allunya,
tornen com la lluna
més freds i distants.
Sento la peresa
quan arriba a plaça,
mai vol menjar massa,
però li fa enveja.
En el gran reialme
de la poca sort
quan en poses quatre
n'esdevenen dos.
Na Maria demana
els llençols del llit,
els vol de filigrana
per a trobar marit.
Aquí estant,
al cementiri,
et fas gran
sense cap vici.
Les paraules porten
les dolces remors,
en callar, s'adormen,
tot somiant mil sons.
Les noies més maques
de tot el carrer
quan em veuen, parlen,
se'n riuen després.
Per ser segador,
haig una corbella,
quan parla no es queixa,
quan calla, s'adorm.
Quan arriba el son
a fer-me contalles
sento les rialles
venint d'altres mons.
En el si del llit,
on no hi ha finestres,
apleguen les festes
demanant dormir.
Com cada matí,
el sol es desvetlla,
voldria ser estrella
només per la nit.
En el clam,
hi ha hores baixes,
són mil nafres
que es fan grans.
Quatre mosques
en un plat,
mengen poc
si està salat.
En el si
del gran corriol,
no hi ha pressa
si fa sol.