Pensaments educatius (LXII)
01 Novembre, 2020 18:38
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Ja porto cinc minuts de classe i encara no plou.
Porto paraigua, farem una pluja d’idees.
De tant en tant, els deixo somiar.
No em facis dir quants n’he perdut.
Farem un dictat de tres punts suspensius.
Diria que són a l’esbarjo.
Xisclen, però sense mètode.
Estan pensant, es pot acostar la tempesta.
Si menteixen, ho oblido de seguida.
Trauré la porta per a facilitar l’eixida.
Dos ja saben respirar mentre llegeixen.
Necessito motivar-me per posar notes.
Ha vingut l’inspector, però no s’ha aturat.
El control era difícil, hi havia preguntes, però sense ordre.
Necessito respostes senzilles i que embolcallin bé.
Entre dos conceptes, posaré un interrogant.
Ara, fa un any, els vaig trobar asseguts.
Va ser: trobar el mètode i acabar el curs.
Faré un control cada deu paraules.
Als deu minuts, vaig començar els punts suspensius.
No sé si ensenyo massa o aprenen poc.
He comprat tres llibres sense tapes per si es despisten.
No els puc atendre, millorarien els resultats.
Hem treballat la memòria, em sembla!
Ni penso en fer-ne repetir cap.
He contactat amb els bombers per si algú vol pensar.
Abans de posar notes, parlaré amb les àvies.
El proper curs, només treballarem els monosíl·labs.
En totes les classes, treballem amb força centrífuga.
Responen i, tot seguit, formulo la pregunta.
Saber ho saben, però ho ignoren.
És un alumne estrany, fins i tot, llegeix.
Tres de cada quatre, somien desperts.
He fet un control, però no l’he de qualificar.
Poseu el llapis i la llibreta al damunt la taula i espereu el llum.
M’he perdut entre dos definicions.
Necessito un mestre de suport per a posar les notes baixes.
He aconseguit que quatre alumnes pensin sense esbufegar.
No vull saber el molt que han après.
Quan volen, em costa seguir-los.
Els he deixat dos llibres i els he descomptat.
Ja llegeixen sense bastó.
Avui, no es queixen, igual no han vingut.
Per a acabar a temps, començarem per la darrera pàgina.
Estic content, m’han donat una lliçó.
He trobat un alumne que pensa sense plorar.
M’enganyen sovint, però no ho saben.
Ara, que llegeixen, no ho entenen.
Haig alumnes excel·lents, però no exerceixen.
Necessiten aprendre a escriure, han de fer la carta als Reis.
Per ara, resta prohibit: llegir entre línies.
Els he demanat un exercici i han aixecat els braços.
Em pensava que anàvem bé, però no escoltaven.
No sé qualificar-me, fa sis anys que repeteixo curs.
Corren prou per arribar enlloc.
Superats els continguts, anem pels continents.
Del abecedari, ja coneixen la o.
Els he fet saber que els llibres no mosseguen.
Després de parlar, ara volen escriure pels colzes.
He donat una lliçó, no li he trobat preu.
Només corregeixo fins que ploro.
Si no porteu pressa, ho explicaré: Què és un llibre?
No sé si el sord és l’alumne o el seu pare.
Farem una campanya de llibres oberts.
Acostumo a perdre un parell de vegades per classe.
El temps és relatiu, hi ha segons que semblen setmanes.
Ser bon tafaner i set poemes més
01 Novembre, 2020 18:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Ser bon tafaner
Amb el vent proper
i la nit més clara,
veieu com m’agrada
ser bon tafaner.
Com guaito, al balcó,
les nits, els capvespres,
els feiners, les festes
en fred o calor.
Diran els prohoms:
És un tros de soca
i, així, s’entreté!
Els responc també
que ésser tanoca
no ho haurà tothom.
Un color que m’escau
El vent em diu, de passada,
que s’enfila al Montsià,
com també hi voldria anar,
li he de dir quant m’agrada.
En el cim, el cel i la mar
s’amistancen amb el blau,
és un color que m’escau
i espero manllevar.
Quatre cabres ensopides
van guaitant el vell pastor
i a aquell gos tan mala traça.
De tant en tant, fa mossada,
l’estimen a contracor
mentre, lleugers, passen dies.
Escriure, escriuria
Escriure, escriuria
sense massa fe,
esperant també
que el seny faci via.
I posar les lletres
sobre un camp ratllat,
espero el sembrat
sense massa terres.
Un missatge clar
corre com un llop
guaitant les ovelles.
Vénen les tenebres,
ja són ben a prop,
ho hauré de deixar.
És el sol
És el sol,
ben dematí,
quan vol jou,
es riu de mi.
Haig l’aixada,
vaig al camp,
tot passant
per la contrada.
I el sol,
des del de dalt,
veig com somriu.
Sec el riu,
a punt, l’enciam
i res de nou.
Curtes ratlles
Curtes ratlles
a l’engròs,
lluny, el tros
i les contalles.
Massa nit
per a mi sol,
hi ha un mussol
prop del coixí.
He sentit
les meravelles
d’un curt estiu.
Es buida el niu
i les estrelles
passen de mi.
Per camins i viaranys
Per camins i viaranys,
apleguen somnis estranys.
Vint cavalls i cavallers
tots voldran ésser primers.
I el sol, de dalt estant,
com se’n riu i es va acostant.
A les primeres fredors,
es tanquen patis i cases,
els pagesos han recances
perquè perden poques pors.
La mestressa com s’obliga
al vell deure de cuinar,
és el foc qui no ho veu clar
perquè pensa en curta vida.
Una jove ha mentit
Una jove ha mentit
quan pensa el que no he dit.
Car la pensa és capciosa,
ella vol aplegar a esposa.
Puix no sé com és l’ensurt,
corro i salto tant com puc.
És la vida complicada
quan un cerca la fortuna,
com van caient, una a una,
les joies d’enamorada.
I, a la fi, és ben sabut,
voldrà un home de diners,
que no sigui tabaler
i s’acosti a ser bon ruc.
La nova estrella
Ni les pedres del camí
dormiran les nits senceres,
en el cel, hi ha massa presses
perquè un Rei aplega a Nin.
Els pastors amb els ramats,
les ovelles sense pena,
al de dalt, la nova estrella
és ben grossa, tot esclat.
Els Pares són a Betlem,
en un pessebre, al defora,
amb cara de desconcert.
Venien de Natzaret
per un manament de Roma
qui demana que ens contem.
Epitafis (LXII)
01 Novembre, 2020 18:28
Publicat per jjroca,
Epitafis
De fet, llueixo poc.
Crideu un metge!
Continuo sent de mal tracte.
Sospito que m'ho vols dir.
No em crideu fins sentir el senyal.
Ho sento, m'he allitat d'hora.
Si us plau, no em planyeu.
En sentir la campaneta, podeu parlar.
De seguit, et dic quan vindràs.
No és per res, però estic cansat.
Ho sento, m'estic acomiadant.
Esperava la teva visita.
Per fi puc opinar de tot.
Si vols, te'n faré cinc cèntims.
Crec que m'ha arribat l'ordre de presó.
Mira, va com va.
Has de saber que m'han portat.
Prego una mica de respecte.
Si vols entrar, xiula ben fort.
Us puc rebre en minuts.
Procura explicar-te millor.
Acabo de perdre una orella.
Qui és el primer?
Estic fent memòria.
No suporto els valents.
Estic al curset de fantasmes.
Hauré una proposta de feina en breu.
M'estic recuperant del neguit.
Em passo el dia badant.
Porto un mes sense feina.
He oblidat on havia d'anar.
El company m'ha deixat sol.
Ahir, ni vaig riure.
No em porteu cap teixit negre.
Vaig entrar per les llenties.
La primera visita que posi el rellotge.
Segurament, no era amic meu.
Estic recuperant-me de l'enterrament.
De moment, em relaciono poc.
Avui, no donaré consells.
Vaig haver de passar l'Estige nedant.
He demanant un detergent per a ossos.
Al vespre, farem una xerrada.
Encara en queda un que vol loteria.
Porto uns dies que ni sopo.
Estic cercant el son.
Compro tres dents en bon estat.
He demanat: energia positiva.
Suposo que he descansat prou.
He avisat al servei de manteniment.
Estava pensant, però ho veig fosc.
Encetaré un pot de mentides.
Milloro, ara, només haig un peu gelat.
He aconseguit vendre el rellotge.
Aquest any, celebraré la castanyada.
Gairebé no compro res.
Demà, no podré anar a festejar.
Ho sento, estic fent els deures.
Correu comercial: No, gràcies!
Em costa trobar un escuradents.
Enyoro no avorrir-me.
He sortit a fer una campanya electoral.
Gairebé ja puc tornar a volar.
No sé si me'n sortiré aviat.
He perdut les ganes d'enraonar.
Algú em pot donar una mà?
Pensaments festius (LXII)
01 Novembre, 2020 18:25
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Només tinc temps per amagar un de cada cent defectes.
És tan ric que ni el critiquen.
Quan l'home va inventar els diners, Déu va posar més dimonis.
La por és la millor de les malalties.
La casa del metge és la que costa més d'entrar.
No tinc dubtes de la meva ignorància, és certa.
El pitjor de morir-te és si no et porten dinar.
Tantes dones que hi ha i tan poques que t'estimen.
El rei em deixa la casa meva si li pago bé.
Sempre he tingut més feina que ganes.
Mai els diners han arribat a crear-me problemes d'amistat.
Si em pregunteu, accepteu les meves mentides.
M'equivoco tant que ni ho apunto.
He buscat raons perdudes en carrers desconeguts.
La llum escadussera fa les cases més porugues.
Penso perquè és una afició que puc mantenir sense diners.
Si em perdo pel pensament, podeu deixar-me anar.
El pitjor de ser pare és que no entres a la discoteca.
Tot i sent home, mai he deixat de ser animal.
L'únic bo de ser borratxo és que pots deixar de beure.
Si el metge sabés que en penso, no em curaria.
Un camell és una guardiola d'aigua.
Sense miralls els ulls perdrien males intencions.
No sé per on ve la por, però sempre em troba a casa.
Els amics i el vi s'han de gaudir sense pressa.
La pausa de la tarda ve del cansament del matí.
Sé que m'estima perquè mai m'entrebanca.
La guerra arriba si la pau no vol quedar-se.
Viure massa deu ser tan avorrit com tenir diners.
Tinc massa coses al cap per caminar dret.
El bonic d'estar viu és si te n'adones.
Quan aplega la nit, sento que m'han robat un dia.
Ser intel·ligent seria bonic si no necessitessis ningú.
Us deixaré els amics encara que no els torneu.
Diu que m' estima i no tinc dubtes de la seva salut mental.
El pitjor de les dones és si els agraden els homes.
Tinc un amic ric, ell no sé si en té cap.
Déu volia un home savi, però no va poder ser.
Sóc tan important que pago força per ser-ho.
Li vaig proposar a Déu ser un bon home, encara se'n riu.
Vaig anar a festejar i de poc que no em quedo.
M'ofereixen tants treballs que ni sé el que faig.
Notareu que us feu vell quan us sobraran massa coses.
L'únic bo de morir-se és que no fas mai tard.
És tan bonic que ho hauré de compartir.
Poemes curts (LXII)
01 Novembre, 2020 18:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les poncelles diuen
que volen ballar,
els vailets sospiren,
no volen anar,
els altres, els miren.
Una jove mossa
no n'està per mi,
diu que no gosa
venir a dormir,
aquest jou li sobra.
Assegut al banc,
demanant tardor,
com s'omple el cor
de secrets estranys,
es veu que té por.
Sentiré partir,
des de les finestres,
noves orenetes
qui cerquen gaudir
del suau d'altres terres.
Quan el vent em crida,
des de dalt estant,
passo entre barrancs
per trobar amanida:
la joia i la fam.
Onsevulga que m'assec,
apleguen totes les mosques,
discutim fins a les fosques,
tot parlant a tort i a dret,
mentre, ens tanquen les portes.
Quan la pluja cau,
dibuixa, en els vidres,
el camí marcat
per gotes que esbrinen
un lloc on anar.
Les roses contaven,
plorant al roser,
històries pensades
parlant de l'hivern,
després s'enfadaven.
I en ser ben mort
crideu el notari,
vull vendre el calvari
amb la creu i tot,
per fugir d'escarni.
La pluja arribava
al racó de l'hort,
dormia el pebrot,
dormia i somiava
amb un xic de sort.
Minses hores
de la nit
em demanen
per dormir,
no hi són totes.
Quan la masovera
parla d'amor,
em faig somiador
ben a prop de l'era,
de segur que és bo.
Quan el llop ferotge
em vingui a cercar,
dieu-li que hi ha
un corder més noble
i bo per menjar.
Una manta i poca sort
fan prou trist dormir en un banc,
als estius no em dol tant,
però ploro a la tardor,
deu ser que perdo l'encant.
A la casa del ric
mai sobra res
ni recança ni interès
ni un servent del tot amic
qui, a creure, s'ofereix.
Mireu-la com va
la noia formosa
a cercar qui gosa
oferir-li gras,
ser lleig no és gran cosa.
En el camí
de les dolces hores,
trobo aquell qui
no està per cabòries
ni sap com em dic.
Manta cases
per la nit
mai em parlen
perquè si,
són amables.
El dimoni,
quan em veu,
diu que passa
de portar creu,
és bandarra.
Quan em deixa
el meu amor,
vaig de pressa
sense pors
ni neciesa.
Epigrames (LXII)
01 Novembre, 2020 18:17
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amics i parents,
en terres llunyanes,
sento com em parlen
de records punyents.
Voldria saber
quan vella atonia
esdevé follia
esperant la fe.
Hauria estat ric,
prenyat de fortuna,
vaig prendre una engruna
i no vaig saber.
Porteu-me el son
plaent de les estrelles,
les roses, les roselles,
aquell riure tan dolç.
He de sentir
la llarga nit d'espera,
aquella nova estrella
qui ens guia amb neguit.
Em plau el son
cap a la migdiada
quan la calor és ben clara,
ens tracta de minyons.
La música viatjava
pel bell caminoi,
només era un noi
qui somnis menava.
Per escriure, tinc
la ratlla viatgera,
un punt que m'espera
i tota la nit.
Quan la mossa
es fa marona,
sent com gronxa
el seu tresor.
Estic tornant
d'un camí llarg,
estic pensant
com despertar.
En el vell cove
de les hores baixes,
avui, fan rebaixes,
les posen en ordre.
Llarga vida
per anar,
ens convida
l'estimar.
Demano pa,
sardina i vi,
el treballar
no el vull amb mi.
Ens convida:
ser més tou,
menjar dolç
de per vida.
A l'envà, dormien
les flames del foc,
aquell xic de sort
i un perdonavides.
Rierol que canta
en passar l'hivern,
mentre, veu com perd
la joia de l'aigua.
Vers a vers,
monotonia,
l'escrit es perd,
ningú el crida.
Com proclama el llop
quan troba l'ovella:
Vols haver parella
per lluir del tot?
Com s'esdevendria
nostre gran amor
si hagués il·lusió
i força alegria?
A la plaça estant,
sento les converses:
unes fan promeses,
les altres no tant.
Pel carrer passava
la tarda d'hivern,
poc que demanava,
no li donaren res.
Sense pena
ni condol,
vaig per terra
més bé sol.
Les comandes
són així:
cerquen cambres,
menja i fil.
Per a fer de pagès
ni cal esbrinar
ni és bo endevinar
qui guanya els diners.