Volen quedar bé i set poemes més
20 Novembre, 2020 17:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Volen quedar bé
Ben poruc i matusser,
aplego a la llar de casa,
dormo un son altra vegada,
vull aprendre a voler.
Ensinistrat en empreses
orfes de gran pensament,
com li parlo a cada vent
encara que viu amb presses.
Camino, entre barrancs,
en congostos mentiders
qui estimen ser més grans.
Porten pressa els benestants
perquè volen quedar bé
com ho feien altres anys.
Joies amanides
Em faria il·lusió:
Somiar poc, però de debò!
Aixecar-me del dur llit,
ben feliç, com d’alegria
i sentir llarga atonia
fins entrada mitja nit.
La fortuna, ja se sap,
canvia casa per palau,
viu dessota d’un cel blau
i no atura mai al cap.
Amb un pa, cinc sardines,
qui no aspira arribar a rei,
com voldrà la bona llei
amb ses joies amanides.
Desencert dubtós
Com necessito encetar
aquesta nova aventura,
vaig camí de la cordura?,
algun cop l’he de trobar?
Som nosaltres, els humans
dignes fruits d’aquesta terra,
és quan la pensa s’esguerra
quan ens tracten de taujans.
I allà dalt, ben dalt de tot,
trobo la pensa amanida
per si algú la vol gaudir.
Acosteu-me al morir
puix vaig passant per la vida
amb un desencert dubtós.
És amic esfereïdor
Per la nit, cercant el sol
sense trobar-lo a ma casa,
ha de ser estrella nana
perquè aplega quan ell vol.
Com menteix algunes hores
i ens apropa la calor,
és amic esfereïdor,
ben posat en bones obres.
S’amistança amb la fulla
per a posar-li enrenou
i moviment a l’alçada.
Si s’apropa, torna a casa
aquell gegant de tardor
qui, al camp, deixa la calma.
Nostre riu
He passat les hores
ben a prop del riu,
somriu, a l’estiu,
a les herbes dolces.
Quan un rajolí
d’aigua el desperta,
veig que es manifesta:
joiós, sense fi.
Però el gran sol,
al de dalt, distant,
li fa la ganyota.
Nostre riu no hi toca
i va, tot plorant,
a cercar condol.
Altrament dic
Em plau el sol i dolça és la follia
quan la tardor enceta llur camí,
són benestants, d’aquells d’anar a la missa,
fer prou pecats i beure un bon vi.
A plaça estant, les converses lleugeres
van prenent caire agrós i atabalat,
algunes van refent-se mentideres
i s’entrebanquen quan són a mitja part.
Però el coratge encara està perdut
i les lliçons esdevenen prou minses
entre alumnes mig sords i geperuts.
Altrament dic que canvio les camises
quan els qui sento no apleguen al meu gust
i viatjo, al punt, perseguint altres vies.
Al castell, no hi ha comandes
Sentinelles del castell,
quan tardor és amanida,
com espero el flagell
i el regust d’una altra vida.
El senyor és dels de dalt
i dorm amb un ull obert,
quan el miro és un sidral,
és ben tebi quan no el veig.
Al castell, no hi ha comandes
puix els joves han fugit
a cercar lluita i tresor.
Ni portaran massa or
ni els podrem treure el neguit
fins aplegar a les pasqües.
La vida és...
No em plau el seny
quan vol tornar-me tebi,
el cor estreny,
com li prego que plegui.
La vida és:
un nou corriol proper,
mig safareig,
mig penses de cafè.
En l’aixopluc,
mai apleguen històries
havent dinat.
És l’entrellat
qui juga amb les memòries
sense retrucs.