Pensaments educatius (LII)
01 Juny, 2020 14:47
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
He tornat a l'escola a recollir els bons records.
Haig un bon mètode, però no el puc traure.
Cal aprendre, però sense golosia.
Ensenyo bé, però no a temps.
Passo dies cercant el seu tresor.
No saben qui són ni per on.
Ensenyar ens porta al misteri de la fe.
Ell vol aprendre, però que ho pagui jo.
No vull ni pensar quan els trobaré.
Potser aprenen, però: Ho saben desar?
Vol aprendre llengües, començarem per les vives.
Menys mal que no m'escolten.
Va ser una lliçó ocasional i de rebaixa.
Saben caminar, però no ho proven.
Què faré amb ells si no trobo sal?
Mireu si saben que ni se n'adonen.
Dubteu del benefici de la feina.
He canviat un llibre obert per un ordinador venturer.
Ni ho sabia que havien vingut.
Tenien dubtes i els van amagar.
Si són intel·ligents, sabran lladrar?
Menteixo per constant necessitat.
Avui, començarem al punt d'acabar.
Comparteixo vint monòlegs.
En algun calaix, he desat l'ordre.
Sempre és millor: No estavellar-se!
El temps, en entrar a classe, quequeja.
Mai dubto que els sobra raó.
Estic pendent que trenquin el silenci.
De moment, segueixo invisible.
Intento endevinar on volen anar.
Han descobert que hi ha més consonants que vocals.
Aprenen, sense encetar noves empreses.
El curs comença en caure el teló.
He aconseguit que dos no badallin.
En acabar la o, deseu el canut.
Els estava motivant quan m'han caigut a sobre.
He hagut de traure les comes per si de cas.
No dubto que sigui responsables, només ho nego.
M'han deixat el forat del tortell.
He decidit escoltar amb una orella.
Sempre podré dir que no escoltaven.
Per fi arriba el son a posar pau.
He decidit compartir la ignorància.
A quin preu està la paciència?
Tampoc és que vulguin saber massa.
He aconseguit tancar la caixa dels trons.
Estic preparat per a perdre una altra batalla.
Suposo que el millor del seu cervell és la flexibilitat.
No voldria fer venir, de nou, a la bruixa.
Alumne nou, dues setmanes de pausa.
M'agrada millorar l'equilibri cada mitja hora.
He descobert que, si aprenen, hi ha ombres de por.
Estic estudiant quantes maneres hi ha d'asseure's.
Alguns assumeixen que m'hauran de suportar.
Vaig viatjant entre l'encert i el desconcert.
Enceto nova lliçó, a veure on anirem a aturar.
Aquest any toca la reforma de la contrareforma.
No he aconseguit un alumne més dolent que jo.
Avui, faré vaga d'oïda.
No perdo més perquè no me n'adono.
He aconseguit tancar la caixa dels trons.
Ara, ja no sé si sóc jo qui ensenya.
M'estimen tant que m'odien.
Un cop al mes, em deixo seduir.
Ara, ja somio quan vull.
Com m'agrada anar i set poemes més
01 Juny, 2020 14:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Com m’agrada anar
En un cel precís,
ple de meravelles,
cerco les estrelles
sense compromís.
Com m’agrada anar
pel corriol dels vents
sense el deturar
dels homes conscients.
I gaudir del llum
i plànyer la fosca
quan ve l’enrenou.
He sortit de l’ou
volant com la mosca
enmig la ferum.
Era un savi
Era un savi, què us diré?,
tot voltat per l’encanteri
sense ganes de saber,
amb un posat ben egregi.
Es llevava pel matí
d’un llit de llana marcida,
ovelles de poca vida
trescaven estret camí.
Prenia, per esmorzar,
una pila d’aventures
a la plaça de la font.
Li agradaven els minyons
quan cercaven les mesures
en el regne del jugar.
A la mare solitud
A la mare solitud
li posaré camí ample
per si vol sortir del catre
i acostar-se a la virtut.
De desitjos i de somnis,
n’he bastit un cove ple,
esmentar-lo no convé
per si apleguen els dimonis.
Viatjant, entre pressures,
com em trobo arraulit
i sortosament joiós.
Com espero un bon redós
on poder passar la nit
suportant altres mesures.
Les hores pausades
Les hores pausades
porten a l’amic,
dieu-li que escric
sense massa ganes.
Són les grans temences
les qui em fan humà,
lluny el tarannà
del goig i les presses.
Si no tinc res més,
com m’agafo al llapis
per tal d’enlairar-me.
Haureu de contar-me
on resten els savis
quan no venen res.
Vaig perdut entre follies
Vaig perdut entre follies,
entre bones intencions,
vaig prenent tots els racons
per si trobo alegries.
Com l’ahir ja m’ha deixat,
li vaig fent la gara-gara,
sento els riures i m’agrada
recordar tot l’oblidat.
En un dòcil navegar,
vaig menant la meva barca
per adreçar-me a ponent.
Visc discret entre una gent
que camina i s’entrebanca
sense aprendre el bell anar.
L’ametller m’ha contat
Com l’ametller m’ha contat,
avui, que l’hivern es cansa,
que li cal fruitar la branca
i començar el seu esclat.
En un viatge infinit
per la mar de la fermesa,
l’ametller agafa pressa,
només pensa en el florir.
Car sospito que l’hivern
encara no ha perdut força
li demano enteniment.
Com la flor ja va creixent,
ara, el tracto de tanoca,
però ell ho veu tot verd.
En el caire dolç
En el caire dolç
i la mort suau,
em veureu, confós,
vivint al palau.
Sóc un reietó
sense massa pressa,
el deure no ofega
ni cerco el perdó.
Com passen els anys
per nous viaranys
i senten les lluites.
Estimo les bruixes
cansades d’afanys,
plorant mentre fugen.
La resta
Si jo fóra presoner,
en un reclau de la lluna,
cercaria una engruna
de saviesa i de poder.
Però em pot el vent de dalt
i dormir prop la finestra,
el llevar-se és una festa,
el somiar no porta mal.
Si l’amor em ve a cercar,
no ha de trobar-me amanit,
vull viatjar per l’infinit
i lliurar-me al somicar.
La resta has de saber
que demana altre plaer.
Epitafis (LII)
01 Juny, 2020 14:42
Publicat per jjroca,
Epitafis
Puc sortir en qualsevol moment.
Ara, vull aprendre de lletra.
Qui vol venir amb mi?
He deixat de refredar-me.
Necessito un ull per a formular una queixa.
Gairebé no sento res.
Ni sé a què he vingut.
No em convencereu.
Vull viatjar, he rebut una ordre de desnonament.
Necessito un canvi d'estat.
Segurament, no podré venir.
Ara, resulta que m'he quedat cec.
En entrar, enceneu el llum.
Estic com a espantat.
Vull saber qui ocupa el meu lloc.
Quant temps em queda de dol?
Si ha de ser-hi molta estona, porti un entrepà.
Ja puc tornar a beure!
No vull demanar cap favor més.
Qui m'ha tret la pensió?
Els dimarts lliuro.
Mai sé quan m'escolten.
Demanar ajut ha de ser raonable.
El millor és que ja no em fan la pilota.
Ho he aconseguit!
Mira per on, tinc mal de queixals.
El soterrador m'ha dit: No et moguis!
Si tornes, et faré un obsequi!
Disculpi'm, però em tapa la llum!
Estic en un moment en què ho relativitzo tot.
Estic esgotat de no fer res.
No penso pagar l'assegurança.
Abans d'entrar, feu-vos a la idea!
Diria que he sentit una rentadora.
Em penso que, avui, no et toca.
Gairebé he deixat de beure.
Necessito altres flaires.
Us poc explicar com és la pols.
Has dut el que et vaig demanar?
Ara, m'he fet apàtic.
Aquesta ja la sé!
Tot va començar: Aquí, a prop!
No et puc dir els números de la loteria.
Ha estat un plaer, saludar-lo.
M'havia quedat sense paraula.
No us ho prengueu així.
Voleu dir que no us tocava ahir?
Haig una pila de records.
Ara, faig una vida intranscendent.
No necessita res més?
Ha estat un cop molt fort.
Des que sóc aquí, no he guanyat pes.
Abans ja ha vingut, a saber què vol?
No voldria fer-te esperar.
Necessito cinc minuts de glòria.
Trobo a faltar els deures.
Estic cansar de ser: cos present.
Em falta poc per a levitar.
Un dia d'aquests igual ploro.
Necessito un altre nínxol per a les visites.
He demanat una pizza.
És una sort ésser gandul.
Ara, només dormo per la nit.
Estic pensant de memòria.
Doneu records a la vídua.
Mai sé quan em toca parlar.
Pensaments festius (LII)
01 Juny, 2020 14:39
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
El millor del camí de la vida és que es va fent.
La millor fortuna és la que no es veu.
És inútil parlar al vent, està sord.
Si m'ha mirat deu ser que hi era.
No fa bé qui guanya.
Si no et mous, gairebé ni pagues.
No he d'oblidar, per si em perdo.
Penso poc, però porto pressa.
Del que jo faig, ni els morts se n'aprofiten.
Sóc optimista perquè tinc el somni consistent.
Saber manar és el defecte de no creure.
El temps perdut ocupa tota la terra.
El millor de ser jove són els espais oberts.
He descobert que els morts no menteixen.
Estic content, si faig poca nosa.
El pitjor del silenci és si no et deixa entrar.
Si escric mal, malaguanyada tinta.
Un llibre és un company que et demana atenció.
Si vol que l'escolti, que em doni temps.
Parlar és la variant de cavil·lar.
La sort dels morts ni els vius la volen.
La meva alegria me l'emportaré.
No vull més del suportable.
Sento el viure, els dies més feixucs.
Menjar seria meravellós si no quedessin restes.
Em plauen els cims, però visc a la vall.
Si ara estic viu, no és mèrit meu.
Aprendre a ser vell és gaudir del no res.
Sense pressa el canvi és més interessant.
Mai cap déu vol viure entre la gent.
Consideraré que vaig bé si no em moc.
Viatjar entre línies no necessita massa espai.
El sord viu en un poble més gran.
Li demano a la clau que em guardi la casa.
La força del jove resideix a la pell.
El temps és la gran cadena que ens va posar Déu.
El dia és la mitja part de la nit.
L'únic bo de ser primer és que pots veure les pedres.
A la primera casa, he de saber com posar els hostes.
El vent és l'aire enfeinat.
Un llibre és una sínia de fulls assenyats.
Un vell és un foc que s'apaga.
Els qui pensen, perden compressió.
Si em lleven el temps de treball, em queda l'anar a demanar.
Poemes curts (LII)
01 Juny, 2020 14:37
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb seixanta
caçadors,
com m'agrada
dormir al bosc
mitja setmana.
Cap al tard em crida
el déu de la son,
a dormir m'obliga
sense cap raó,
després, se n'oblida.
Com demano
anar a dormir
quan nostre amo
és aquí,
poc li agrado.
Les olives
són al plat,
amanides,
sense esclat,
amb molts dies.
Hauré la sort
del condemnat:
perdre la part
per restar sol
havent sopat.
Una casa,
sense gent,
quan es cansa,
va al carrer,
després, badalla.
La festa galana
fa de bon passar,
només cal anar
a matar la gana
sense prendre part.
La tarda demana
la llarga atonia,
un passar tranquil·la
sense massa gana,
és la gran porfídia.
La mar com segella
en cada vaixell,
somnis de poncella,
tebis pensaments,
després es queixa.
No haig més por
que la que guanya,
com m'amistança
amb poca sort,
sóc tan carbassa.
Em faig sabedor
de les grans mancances,
meno per les places:
polsims de dissort,
tot sovint, les paguen.
A l'amor primer,
li demanaria
que guardés follia
per si el vent el perd,
pobra fellonia.
Poseu-me senyors,
en terres llunyanes,
les menges i llanes,
les vull més a prop,
són bones pensades.
Mentre passa el vent
xiulant per la plana,
sento com la flama
tot ho va encenent:
la fulla i la branca.
Amor dels amors
no facis fugida,
estic amanida
a deixar-ho tot,
m'emporto el record.
Voldria saber
on l'amor s'amaga
i parla, amb el vent,
del sol de la tarda,
els dies d'hivern.
No pertanyo al si
de la gran tempesta,
m'agrada la festa,
el dolç del camí,
l'olor de ginesta.
Doneu-me, ruc,
el bon consell,
sóc un mesell
sense aixopluc
i massa vell.
En el davallar
d'aquells temps eixuts
cerco aixoplucs
per anar a somiar,
somio el que puc.
Un amic demana
que li faci cas,
és prou bordegàs
per no pensar encara
que vull ser al mas.
Epigrames (LII)
01 Juny, 2020 14:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les paraules velles,
fugint per ponent,
diuen a la gent:
Viviu en tenebres!
El Déu Creador
com esdevingué:
un pobre pagès
tot perdut per l'hort.
Manta cases,
amb gran son,
com demanen:
nits i pors.
Com esdevindria
serf del meu país,
dormint si es precís,
buit de gosadia.
Les aigües canten
en el davallar,
per què no proclamen
que deixen la llar?
Com, amb tu, em casaria
si jo fóra el teu promès,
però avui em sento ofès
i demano un altre dia.
Pobrissons els nens
quan són a l'escola
i el mestre prova
que en siguin conscients.
Poseu-me, a l'hivern,
un porró a taula,
un camí prou fred,
prou farcit amb llana.
Per sortir del llit,
a les hores baixes,
poseu-me rebaixes
de son i de crits.
Parlant amb el ruc
de filosofia,
ell plany i cavil·la,
responc el que puc.
Per fer festa
i no ballar,
cal pagar
tan bona orquestra?
Farcidets de palla,
carregats de vi,
ni l'hivern ens cansa
si ens deixa dormir.
Aprendre per ser
el pou de les penses
amb poques tenebres
i ric en un mes.
No em deixeu anar:
pulcre, sense vici,
m'agrada l'ofici
de gaudir i pecar.
Mireu-la com és:
noble i enfeinada,
dolça en la mirada,
pobra en interès.
Poseu-me hores
d'anar a lluitar,
d'ensarronar
ja les tinc totes.
Les pedres canten
quan són al riu,
quan veig que callen
ja ve l'estiu.
A la vora
del gran sol,
hi ha una noia
qui s'adorm.
A l'església nova
no he trobat el sant,
diu que és a la vora
per comptar quants van.
En el poble
no hi ha batlle
ni el vell patge
vol gent noble.
Una menja passa
farcida d'enciam,
com prego a la fam
que se'n vagi ara.
En ser a dalt,
deixo les tenebres,
totes ben esteses,
soles, com els cal.
No vull sentir
el crit de la tempesta,
no empaito aquesta festa
qui lluita per fugir.
Els saberuts,
cansats de ma misèria,
es perden a una terra
bastida per vençuts.