És el deure dels humans i set poemes més

07 Juny, 2020 06:41
Publicat per jjroca, Poemes

És el deure dels humans


Mentiria si digués

que escriuria si podés.

És el deure dels humans

suportar les grans misèries,

de tant en tant, les platxèries

ens porten a ser vilatans.

En el poble, ja se sap,

el batlle fa de les seves:

canvia els alls per cebes

i governa sense esclat.

La resta, els pidolaires,

salvarem casa i conreu,

cadascú haurà un déu,

que li deixi prendre aire.


La vella saviesa


La vella saviesa,

quan viatja pel món,

deixa roba estesa

sense cap raó.

Els ogres i els monstres,

vana il·lusió,

es tornen mediocres,

de paper i cartró.

I tot s’entafora

al si del gaudir

enmig la tenebra.

Vull una mà ferma

que em lliuri a mi

i em deixi a fora.


Segrestats


Segrestats per l’or i diners,

amatents de la grandària,

ens posarem presoners

per a aprendre sense gràcia.

Són els homes benestants

els qui portaran la guia,

de segur que hauran família,

ben galdosa, com abans.

Com tornarem a la missa

per a creure al capellà

i confessar els pecats.

Heretges malaguanyats

no hauran gràcia ni demà,

ser penitents ens obliga.


Veig el cavall


Amb vint coves de garrofes,

veig el cavall com renilla

puix la menja és amanida

i ha de pujar a les golfes.

Si, a més, hi ha els cigrons,

mongetes i fava seca,

mitja feina ja està feta,

els tres mesos seran bons.

L’hivern passa i afebleix,

deixa la casa i el camp

amb noves flors d’ametller.

Un conill, prou tafaner,

passa les hores pensant

d’on sorgirà el color verd.


En el món incert


En el món incert

de la fantasia,

com trobar voldria

un futur permès,

però el llarg camí

em porta a la serra,

allí, tot s’esguerra

i em toca a mi.

Poseu-me el castell

un xic més avall

i amb pujada dolça,

lliureu-me de la fosca

d’un pobre encenall

qui no haurà remei.


I tot s’esguerra


Demanaria:

caliu a l’ombra

quan sigui morta

la fellonia.

El sentiment

fa maldecap

perquè no sap

on va la ment.

I tot s’esguerra

enmig del fred

i la fotesa.

Una mà estesa,

un semblant net

i una promesa.


Carrers estrets


Carrers estrets

i vanes les promeses,

hi ha massa empreses

que no s’han fet.

Fruit dels diners,

la gosadia,

una fugida

cap al mai més.

I resten, tous,

els vells pagesos

lluny del seu camp.

Potser vindran

els interessos

quan restin morts?


És de savis, oblidar


És de savis, oblidar,

perdonar les grans necieses,

massa porucs per a empreses

ni sabem anar i tornar.

Ens enganyen tot sovint

agafant dèries i vicis,

de poc, valen sacrificis

a casa de l’enemic.

No hi ha vida sense pors

ni lluita sense derrota

ni pensa sense dolor.

Deixeu-me encetar la bóta

d’aquest vi negre i dolç

que fruita en entrar a la boca.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs