És el deure dels humans i set poemes més
07 Juny, 2020 06:41
Publicat per jjroca,
Poemes
És el deure dels humans
Mentiria si digués
que escriuria si podés.
És el deure dels humans
suportar les grans misèries,
de tant en tant, les platxèries
ens porten a ser vilatans.
En el poble, ja se sap,
el batlle fa de les seves:
canvia els alls per cebes
i governa sense esclat.
La resta, els pidolaires,
salvarem casa i conreu,
cadascú haurà un déu,
que li deixi prendre aire.
La vella saviesa
La vella saviesa,
quan viatja pel món,
deixa roba estesa
sense cap raó.
Els ogres i els monstres,
vana il·lusió,
es tornen mediocres,
de paper i cartró.
I tot s’entafora
al si del gaudir
enmig la tenebra.
Vull una mà ferma
que em lliuri a mi
i em deixi a fora.
Segrestats
Segrestats per l’or i diners,
amatents de la grandària,
ens posarem presoners
per a aprendre sense gràcia.
Són els homes benestants
els qui portaran la guia,
de segur que hauran família,
ben galdosa, com abans.
Com tornarem a la missa
per a creure al capellà
i confessar els pecats.
Heretges malaguanyats
no hauran gràcia ni demà,
ser penitents ens obliga.
Veig el cavall
Amb vint coves de garrofes,
veig el cavall com renilla
puix la menja és amanida
i ha de pujar a les golfes.
Si, a més, hi ha els cigrons,
mongetes i fava seca,
mitja feina ja està feta,
els tres mesos seran bons.
L’hivern passa i afebleix,
deixa la casa i el camp
amb noves flors d’ametller.
Un conill, prou tafaner,
passa les hores pensant
d’on sorgirà el color verd.
En el món incert
En el món incert
de la fantasia,
com trobar voldria
un futur permès,
però el llarg camí
em porta a la serra,
allí, tot s’esguerra
i em toca a mi.
Poseu-me el castell
un xic més avall
i amb pujada dolça,
lliureu-me de la fosca
d’un pobre encenall
qui no haurà remei.
I tot s’esguerra
Demanaria:
caliu a l’ombra
quan sigui morta
la fellonia.
El sentiment
fa maldecap
perquè no sap
on va la ment.
I tot s’esguerra
enmig del fred
i la fotesa.
Una mà estesa,
un semblant net
i una promesa.
Carrers estrets
Carrers estrets
i vanes les promeses,
hi ha massa empreses
que no s’han fet.
Fruit dels diners,
la gosadia,
una fugida
cap al mai més.
I resten, tous,
els vells pagesos
lluny del seu camp.
Potser vindran
els interessos
quan restin morts?
És de savis, oblidar
És de savis, oblidar,
perdonar les grans necieses,
massa porucs per a empreses
ni sabem anar i tornar.
Ens enganyen tot sovint
agafant dèries i vicis,
de poc, valen sacrificis
a casa de l’enemic.
No hi ha vida sense pors
ni lluita sense derrota
ni pensa sense dolor.
Deixeu-me encetar la bóta
d’aquest vi negre i dolç
que fruita en entrar a la boca.