En el regne de les fosques i set poemes més
19 Juny, 2020 07:08
Publicat per jjroca,
Poemes
El regne de les fosques
La moixaina de la nit
és el regne de les fosques,
poques penes, massa boques,
uns mil somnis de glatir.
Pobrissons, esmaperduts,
anem traspassant la vila,
cada vespre, la fatiga
ens ensenya a ser falduts.
I somiem, sense pagar,
en una ciutat llunyana
que un dia havia de ser.
Hem perdut tota la fe,
ara, ens queda la galvana
i el repte de continuar.
Desig de prosperar
Quan el fred, a mig hivern,
governa tota l’estança,
és quan aplega recança
i l’alegria es perd.
On resten aquells pagesos
qui collien els anys bons
i passaven, amb cançons,
els dubtes i malentesos?
Quatre branques, una llar
per fregir ous amb sardines,
per a fer bon esmorzar.
Hem perdut el nostre anar
entre presses i boirines
amb desig de prosperar.
Aprenents de pidolaires
Aprenents de pidolaires,
bons deixebles de la lluna,
les nits vénen, una a una,
sense pena, sense flaires.
Presoners de la fortuna,
mig bojos entre diners,
on restaran els plaers
de seguir a la corrua?
Com creixen els enemics
a cada passa que fem,
en tombar camí i carrer.
Amb un posat matusser,
anem corrent tot dient
que volem aplegar a rics.
És la força de la ciència
És la força de la ciència
ben volguda i eficient,
en el fet d’anar perdent,
és on rau nostra paciència.
Aprenents del tot humans
anem passant per la vida,
sabrem quan és la partida,
però ens van perdent els anys.
Entre feines i retrets,
anem enllestint setmanes
sense lliurar-nos del cor.
Un viatge sense retorn
amb desigs d’equipatge
entre penses i deserts.
Enyoro la cova
I, de tant en tant,
enyoro la cova,
una vida enfora
per cercar la carn.
Amb les grans temences,
de fam i malaltia,
petita alegria
de somiar entre pedres.
Ni joia ni ofici
ni mar de diners
per a ser robats.
No havíem plats
ni estris ni temps
ni gairebé vicis.
Com cada mes
I, avui, com cada mes,
han aplegat els fantasmes
entre joies i proclames,
entre ofertes i interès.
La juguesca és així:
Haver deures i glatir!
Ens han promès el gran cel
ben a prop de nostra terra,
qui no obeeix és que erra
qui no creu no haurà ni mel.
Entre vanes il·lusions,
ells empaiten primaveres,
són les empreses primeres
que s’estavellen al fons.
Ahir, al vespre
Ahir, al vespre, el meu senyor
va entrar al regne de la por.
Sense pressa ni cavall,
aplegà a les foscúries,
va ser tot un devessall
de temences i angúnies.
És el repte d’anar bé
qui em porta a aquest món,
he de dir que un temps pregon,
acaba quan li convé.
I, així, anem tombant
entre dubtes i condols,
de vegades, estem sols
i volem anar endavant.
M’he de lliurar
Com sabeu: M’he de lliurar
a un paratge intranscendent,
comencem en anar fent
i seguim per tal d’anar.
Les paraules mentideres,
un vell somni endarrerit,
fer bon paper de marit,
navegar entre bestretes.
Amb tres o quatre diners,
provar de passar setmanes
entre vestir i bullir l’olla.
Així n’anem una colla,
però ens surt, prou debades,
trobar pausa entre delers.