Pensaments educatius (XLVI)
01 Març, 2020 17:04
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Només volen aprendre a ser rics.
Vaig provar de lligar caps i quasi m'obren un expedient.
Avui, estem en allò del sóc o no sóc.
Els envejo, gairebé no tenen dubtes.
Dec ser a l'altra classe, no n'encerto ni una.
Aprenen a queixar-se sense manual.
Ja entenc el que vol dir: Ser dalt d'un núvol!
Es veu que escriure correctament ja no es porta.
Potser han dubtes, però els amaguen.
De fet, la meitat ja en sap més que jo.
A casa, d'uns, ni malparlen del mestre.
És el tercer any que els ensenyo a seure.
Aprenen sense esforç i menteixen sense dificultat.
He fet un seminari d'oblit ràpid.
No puc encerclar tot el que saben.
He donat lliçons invisibles.
Els costa llegir i tancar la boca.
Cada curs em vacuno el primer dia.
No sé com pensen ni quan.
No fan errades, requereix massa esforç.
He de fer una aclimatació contínua.
Algun d'ells ja sortirà endreçat.
No han de rebre massa informació.
He après a no fugir massa de pressa.
He fet un test d'intel·ligència, però estava caducat.
La mare ha descobert que el seu fill es mou.
M'agrada encetar el llibre per a saber com es queixen.
He resumit quatre lliçons en deu respostes.
He fet un estudi sense portes ni finestres.
Aprenen tant que dubto ho hagin entès.
He aconseguit que agafin el llapis sense fer servir les dents.
A qui se li acut escriure beure en be baixa?
No he regalat cap nota, me les han pres de les mans.
He de suposar que han trobat la solució.
A la tarda, farem classe per si hi ha despistats.
Mai he dubtat que vénen per costum.
Necessito alumnes fàcils d'oblidar.
Un cop a la setmana, els deixaré respirar.
La resposta no era correcta, però il·lusionava.
L'any vinent ja serà una altra història.
Mai sé qui en sap menys que jo.
És tot un embolic ensenyar bé.
Entrarem altre cop a la mar de la ignorància.
Són prou savis per fer-me quedar malament.
El curs anava bé, però vaig aplegar als ràpids.
Un dia d'aquests igual els guanyo.
Hem assolit dos conceptes i n'hem deixat volar quatre.
Massa paraules els porten on no els trobo.
Estudien molt, però haurien d'aprendre.
Primer pactarem les notes, després el control.
Quasi els he convençut que haurien d'aprendre a perdre.
Tenen poca gana i no deixen de menjar.
Haig bona sort, se n'obliden sovint.
Mai sé quan ploren per mi.
Diria que parlen sense escoltar ni raonar.
Saben posar lletres en qualsevol racó del full.
De tant en tant, els he de creure.
A mal que vagi, acabaran donant tombs.
No vull sorpreses, posaré les notes d'hora.
Difícilment, poden descansar.
Sé que escolten, però hi ha una certa dicotomia.
He hagut de reduir dos conceptes al no res.
Algun de tots sap que m’he assegut.
Mai oblido que, després, seran més grans que jo.
Dubto que en perdi cap dintre del llibre.
Per a l'educació digital, ni fa falta fer servir el cap.
L'escriure magnifica i set poemes més
01 Març, 2020 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes
L’escriure magnifica
Has de saber, bon amic,
que l’escriure magnifica,
revolta, porta a la pica
el millor dels enemics.
Quatre ratlles matusseres,
sense gràcia ni govern,
poden dur-te a l’infern
on reposen els profetes.
Les paraules volen vol,
allunyar-se d’aquest terra
tan esquerp i rancuniós.
El resultat és galdós
i mentre un ull s’esguerra
l’altre diu que fa poc sol.
Una vida sense fi
Hauria un xic de fe
si fos fruit del gran miracle,
dos profetes, tres o quatre
van dansant sense cap fre.
Hi ha un déu ben dissortat
emplenant les hores toves,
és la gana qui fa coses
que mai havien estat.
Una vida sense fi,
una empresa inacabada
per a un petit pagès.
Un deure de cada mes
per somiar on fer l’estada
un xic lluny del paradís.
Empreses vanes
M’encomano al agredolç,
al passat ben venturer,
al riure sense caler,
a cercar un amic o dos.
Parlem-ne d’empreses vanes,
estrafetes, diligents,
de penses en tot moment,
de perdre sense batalles.
I passar pel carreró
on dormien els pagesos
els dies freds de l’hivern.
Com la contalla es perd
tot enmig de malentesos
per acabar amb un sermó.
Es lleva el sol
Es lleva el sol,
amb to cansat,
per prendre part
del deure nou.
I marca el dia
amb to sorrut,
llarga atonia
ni vol ensurt.
De nou, li costa
el llarg viatge
anant pel món.
Mai sabrà com
canviar el paisatge
sense fer nosa.
Perdudes les places
Ni fred a l’estança
ni pau al castell,
voldria el poncell
haver bona traça.
Perdudes les places,
dolguts els guerrers,
ben lluny de saber
quan hauran vacances.
El terra els crida,
la lluna els mou
i volen estrelles.
Entre tombarelles,
com diuen que el jou
demana altra vida.
No em plau el vent
No em plau el vent
quan li agafa la pressa
i gronxa la finestra
de forma displicent.
Sento el seu frec,
la veu del tot incerta,
un sentiment de prec
que l’àvia manifesta.
I corre el vent,
carrer estret avant,
fins arribar a la plaça
inerta fullaraca
qui va del tot pregant
aplegar a dolça terra.
El poble clou
Ni brama el ruc
ni xiscla l’oreneta,
l’hivern és una festa
si aplega a l’aixopluc.
Un sol proper
ajorna el seu treball,
enmig dels encenalls,
albira el gran recer.
El poble clou
les festes i ambicions
abans d’anar a dormir,
dieu-me si
tornaran dies bons
amb un caire més nou.
A la porta de l’encís
A la porta de l’encís,
viu la promesa,
haurà una lluita encesa
per somiar si és precís.
Va ser gran cavaller
amb casc, escut i espasa
qui posà a l’enamorada
en el si del gran plaer.
I els dies, en passar,
van deixant arreu la joia
per si algú la vol tenir.
Aprendrem a ser i mentir
sense lluita, amb angoixa,
amb el fet de no aturar.
Epitafis (XLVI)
01 Març, 2020 16:58
Publicat per jjroca,
Epitafis
Darrerament, no em faig pesat.
Ho diré ben clar: No vull tornar!
Fins l'any que ve!
M'agraden les sorpreses.
No teniu cap bona nova?
Ja tenia ganes de veure't.
Et perdono el deute.
Torna, però porta algun present.
Estic provant de sortint-me'n.
M'ha tornat el bon humor.
Vine, però no t'ho recomano.
Si has d'entrar, acota el cap.
Estic enmig de somiatruites.
Dieu-li al metge que aniré demà.
Afanya't o no em trobaràs.
Es veu que no hi ha remei.
Tampoc s'està tan malament.
Us puc demanar un favor?
No tinc cap novetat!
És millor que toqueu el dos.
Com deies que et dius?
No entenc què fas aquí.
Prompte ens retrobarem!
Mai endevino quan hi ha visita.
Ja ho suposava que erets tu!
És hora de prendre una decisió.
Necessito llibres d'auto-ajuda.
He començat un curset per a distreure'm.
Necessito un cap de suport.
Estic pendent de rebre un premi.
Necessito un polsim d'esperança.
Vaig entrar per curiositat.
Anem per feina!
Somiava que era viu.
Sóc aquí per les ofertes!
Suposo que no véns per la feina.
Avui, tinc poques ganes de xerrar.
Si voleu consell, premeu la porta.
Hi ha dies que no hi sóc.
Us recomano preguntes subtils.
Hi ha algú que m'entengui?
Estic aprenent de fantasma.
Penso, però sense presses.
Tampoc cal que m'enganyis.
Vaig venir sense massa ganes.
Demà, tinc hora a manteniment.
No demano més d'un àpat al dia.
El metge m'ha recomanat: repòs absolut.
Ara, resulta que no m'hi veig.
Sóc aquí perquè no acabo de decidir-me.
Dubto que demà vagi al cafè.
Mai sé on he de passar les festes.
Aquí, no faig mala vida.
Em trobeu a faltar?
Ja tinc els problemes resolts.
Quina és la contrasenya?
Si em vols despertar, et prego constància.
Suposo que m'han privat el caminar.
Pensaments festius (XLVI)
01 Març, 2020 16:55
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Que Déu em guardi dels estúpids, dels altres ja em guardaré jo.
Entre dos negocis, hi ha la pausa d'una desfeta.
El camí de la vida és enmig dels records.
Si algú em coneix, ja m'ho farà saber.
Jesús va venir de pobre perquè el seu Pare li va donar poc pressupost.
No crec que l'home sigui obra de Déu, no ho hagués fet tant malament.
No anéssiu a veure a Déu amb pocs pecats, no us farà cas.
Tenia un oncle ric, el nebot no sap que el té.
He tardat massa en començar la vida que em pertoca.
Us puc contar la meva vida, però no m'agrada perdre el temps.
Només hi ha un llibre interessant, està escrit damunt les pedres.
Em volen prendre la presó, hauran de matar-me primer.
La vida és un autobús, no arriba mai abans d'hora.
Tinc pocs diners, us deixo compartir la meva salut.
El vent no vol parlar, és la natura qui l'obliga.
Tinc ganes de plorar, ara buscaré un motiu.
A la lluita de cada dia, podeu sumar-li la derrota de cada nit.
Un home inestable suporta millor els primers desenganys.
Estar enamorat és bonic, aprendre a estimar és meravellós.
Prefereixo escoltar, ja he perdut el dret de la paraula.
Milers cerquen la veritat, ningú trobarà la seva.
Déu em dóna la vida, el dimoni dóna els tombs.
Estic content, el dimoni encara em tempta.
Em penso que estic perdut, necessito un carrer ample.
Volar és possible, aletejar és més complicat.
Estic preocupat per l'ànima, el cos viu sense dir-me res.
Estic a punt del deslliurament, ja no m'escolta ningú.
Cada hora és una passa que ens porta a un altre lloc.
Perdoneu-me la pregunta, però algú sap on he d'anar.
M'agrada el temps de la foscor, no he conegut altra cosa.
He dinat i estic content, he perdut de vista les menges que no m'agraden.
He comprat un televisor nou, però les pel·lícules encara segueixen sent les mateixes.
Ets molt ràpid va dir-me un cargol, pots comptar, va replicar un cavall.
El metge m'ha dit: Si et vols enfadar mentrestant no deixis de córrer!
Estic cercant un tresor, he començat emplenant sol·licituds.
Si voleu veure'm vell, haureu de venir amb mi.
Vull aprendre a dibuixar, ja sé agafar l’esborrador.
Déu em vol fer treballar, no sap les ganes que en tinc.
Anar a fer un tomb és més vell que caminar.
Déu va fer l’home petit, sabia que no creixeria.
Estic d’acord amb mi, els dos ens morirem.
Quan la dona va saber que viuria més va començar a pentinar-se.
La vida és un gronxador que no necessita cordes.
Poemes curts (XLVI)
01 Març, 2020 16:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Tardes de somiar,
assegut, sense pressa,
prop de la finestra
on m'agrada estar,
mai demano festa.
La pluja caient,
quan l'entorn sadolla,
demana la joia
de ser tan present,
tan punyent, tan dolça.
En el riu vivia
aquest llop de mar,
un cop va pujar,
trobà l'alegria,
no se'n va tornar.
Poseu joies
al camí,
les més bones
per a mi,
les vull totes.
Maria demana
anar a la font,
si l'aigua no raja,
deixarà una flor,
un petó, una carta.
En la fosca nit,
vénen els fantasmes,
tornen a les cases
per trobar l'amic,
ho faran debades?
Manta hores
sense son,
són un món
on caben totes,
van amb poms.
Com demanaria,
si l'amor volgués,
tornar-me pagès
ben ple d'alegria,
és jou compromès.
Les joves maques,
quan són al jardí,
no volen comandes
ni passen la nit,
són hores pesades.
Quan la barca
aplega al port,
hi ha conhort,
festes i dansa,
surt ben poc.
La Verge Maria,
veient el seu Nin,
el troba ben prim,
però amb tanta vida
que enceta el glatir.
M'agrada sentir,
quan s'allunya el sol,
el frec del mussol
qui enceta la nit
per menjar si pot.
I quan arribi
el darrer repòs
he de sentir el goig
sense cap desfici,
de segur que és dolç.
I quan passa
pel carrer,
sento el fred
de l'esperança,
es torna maca.
Per cantar
una cançó,
vull anar
enmig del bosc,
qui em portarà?
Si l'amor venia
fins al comellar,
fóra el seu manar:
dolç com l'alegria,
fàcil d'emportar.
En el regne dolç
de la gran follia,
el primer qui crida
es va tornant sord,
coses de la vida.
Com cerco redós
d'un amor captaire,
com em falta l'aire
per haver la sort,
és la dolça flaire.
Com les roses roges
del preat jardí,
t'estimaré si
em dius certes gloses
tot parlant de mi.
Escriure em plau,
sense temença,
quan l'amor bleixa,
quan somiar escau
amb la poca pressa.
Epigrames (XLVI)
01 Març, 2020 16:43
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa vella
no hi ha ni clau
ni somrís ni pau
ni meravella.
A la font de sota
hi ha massa bonior,
per festa major
ni l'aigua és tota.
Al carrer del mar
ni les barques dormen
ni gosen ni poden
mai saber on van.
Tinc per nit
les hores baixes,
sense crits,
vénen fantasmes.
L'estiu aplega
sense avisar,
la jove prega,
vol festejar.
Una casa vivia
enmig del prat,
una tarda dormia
tot esperant.
Al carrer del forn,
flaira la farina,
per la nit es cou,
aplega a botiga.
Amb saviesa
i poques dents,
van els vells
amb poca pressa.
Des de dalt
del pujolet,
un gegant
ni sent ni es perd.
Quatre roses
fan un pom,
les formoses
tenen son.
Ni sento el morir
aplegar a la porta,
en ser l'hora forta,
ja m'hauré adormit.
Menjar, menjaria
almenys dotze plats,
més petits que grans,
sóc de bona vida.
Quan arribi el prec
a la casa gran,
dieu-li al gegant
que ja estic despert.
Havent dinat
la verda amanida,
la tarda convida
el fet d'emigrar.
El camí
de les deu passes
és per qui
no vol feinades.
Maria m'escolta
un cop cada mes,
la resta pregona:
Avui, no ho faré!
Vull comprar-me,
per a la festa,
espectacle
amb finestra.
De la casa vella
s'allunya el record,
la jove té pressa,
l'avi només por.
Les hores de melangia
no tenen nom,
se'ls emporta l'alegria
a un altre món.
Em trobo poruc
quan, a casa estant,
vaig sentint remucs
i dèries tornant.
Ni vull massa llum
ni anar sempre d'esma
ni esbrino qui mena
els dies viscuts.
He de demanar,
si al bon Déu li plau,
que em doni un palau
per a descansar.
Manta roses
han de dir
que, a les fosques,
ningú és qui.
El secret guardat
enmig de paper,
és secret trencat
si es llegeix prou bé.