La noble oreneta i set poemes més
17 Març, 2020 08:19
Publicat per jjroca,
Poemes
La noble oreneta
La noble oreneta,
ara, tan llunyana,
recorda el passat:
una vall amb mosques,
mosquits i penyores
per anar endavant.
La noble oreneta
ja no té canalla
a qui governar,
com dorm, sense pressa,
lluny de la finestra
del carrer enyorat.
I tot s’esdevé:
més trist i planer.
Aprenent
Aprenent, per no saber,
passa la vida sencera,
vaig vestit com un tronera,
vaig perdent la poca fe.
En el si del desconcert,
he d’establir dolça llar,
menjaré fins afartar,
per emmudir ingrata ment.
I, si haig pausa propera,
les penses han d’enlairar-se
fins a la porta del cel.
El saber és dolça mel,
però agreja en allitar-se
i es foragita de pressa.
Pujaré a l’oblit
Pujaré a l’oblit
per parar la casa,
mirar-me el melic
i esborrar l’estança.
Pobre, fugisser,
ben esmaperdut,
vestit de poruc
com ixo al carrer.
Pujaré a l’oblit
després del migdia
per passar el vespre.
Necessito un regne
on governar el dia
i escurçar la nit.
Si el pare em deixa
Si el pare em deixa
i la mare vol,
cercaré el condol,
trobaré la queixa.
Puix sóc el manat,
el qui espera el dia
on trobar entrellat
i gaudir alegria.
Però ve la gana
i cerco el pa torrat
per matar-la a mossos.
Odio els jorns bojos
quan m’he de llevar
i prendre l’aixada.
L’arbre dormia
L’arbre dormia,
vana il·lusió,
cel de carbó,
la nova vida.
I tot, ensems,
era precís,
bell paradís
ple d’innocents.
L’arbre dormia
i el vell pagès
era a la vora.
Plantar-lo d’hora
no va ser més
que gosadia.
I res m’escau
I res m’escau
com un cel blau.
Anant pel món
de sentinella
per veure on
rau nostra estrella.
Som els humans,
de fet tan minsos,
que, amb pocs anissos,
anem claudicant.
I la natura
s’avergonyeix,
ni l’home creix
ni sap la cura.
La mossa demana
La mossa demana
un nou pretendent,
a l’aire, proclama:
Que sigui obedient!
Cerca un cavaller
per a anar a la brega,
que sigui el primer
en guanyar la guerra.
Però el mosso es coix,
tort i malgirbat,
amb un to gelós.
Haurà de ser espòs
si, a una certa edat,
el desig és moix.
A la lluna
A la lluna,
vull anar
perquè es bruna
i vol somiar.
Davallarem
per la nit
i cercarem
l’infinit.
A la lluna,
ja se sap,
viu la follia,
és un polsim d’alegria
qui avança, dintre el cap,
per saber-se oportuna.