La noble oreneta i set poemes més

17 Març, 2020 08:19
Publicat per jjroca, Poemes

La noble oreneta


La noble oreneta,

ara, tan llunyana,

recorda el passat:

una vall amb mosques,

mosquits i penyores

per anar endavant.

La noble oreneta

ja no té canalla

a qui governar,

com dorm, sense pressa,

lluny de la finestra

del carrer enyorat.

I tot s’esdevé:

més trist i planer.


Aprenent


Aprenent, per no saber,

passa la vida sencera,

vaig vestit com un tronera,

vaig perdent la poca fe.

En el si del desconcert,

he d’establir dolça llar,

menjaré fins afartar,

per emmudir ingrata ment.

I, si haig pausa propera,

les penses han d’enlairar-se

fins a la porta del cel.

El saber és dolça mel,

però agreja en allitar-se

i es foragita de pressa.


Pujaré a l’oblit


Pujaré a l’oblit

per parar la casa,

mirar-me el melic

i esborrar l’estança.

Pobre, fugisser,

ben esmaperdut,

vestit de poruc

com ixo al carrer.

Pujaré a l’oblit

després del migdia

per passar el vespre.

Necessito un regne

on governar el dia

i escurçar la nit.


Si el pare em deixa


Si el pare em deixa

i la mare vol,

cercaré el condol,

trobaré la queixa.

Puix sóc el manat,

el qui espera el dia

on trobar entrellat

i gaudir alegria.

Però ve la gana

i cerco el pa torrat

per matar-la a mossos.

Odio els jorns bojos

quan m’he de llevar

i prendre l’aixada.


L’arbre dormia


L’arbre dormia,

vana il·lusió,

cel de carbó,

la nova vida.

I tot, ensems,

era precís,

bell paradís

ple d’innocents.

L’arbre dormia

i el vell pagès

era a la vora.

Plantar-lo d’hora

no va ser més

que gosadia.


I res m’escau


I res m’escau

com un cel blau.

Anant pel món

de sentinella

per veure on

rau nostra estrella.

Som els humans,

de fet tan minsos,

que, amb pocs anissos,

anem claudicant.

I la natura

s’avergonyeix,

ni l’home creix

ni sap la cura.


La mossa demana


La mossa demana

un nou pretendent,

a l’aire, proclama:

Que sigui obedient!

Cerca un cavaller

per a anar a la brega,

que sigui el primer

en guanyar la guerra.

Però el mosso es coix,

tort i malgirbat,

amb un to gelós.

Haurà de ser espòs

si, a una certa edat,

el desig és moix.


A la lluna


A la lluna,

vull anar

perquè es bruna

i vol somiar.

Davallarem

per la nit

i cercarem

l’infinit.

A la lluna,

ja se sap,

viu la follia,

és un polsim d’alegria

qui avança, dintre el cap,

per saber-se oportuna.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs