Amb els deures regalats i set poemes més

09 Març, 2020 07:30
Publicat per jjroca, Poemes

Amb els deures regalats


Amb els deures regalats,

com em llevo cada dia,

vaig avant amb l’entrellat

fins que aplega l’agonia.

És la presó tan formosa,

tan estranya i amatent

que voldria ser altra cosa,

però no em deixa la ment.

Amb la força tan preada,

avanço a contracor

per a aconseguir el seny.

Suposo que vaig perdent,

vaig lliurant-me del tresor

per aplegar a la vesprada.


En el reialme nou


En el reialme nou,

no viuen els pobres

ni clou l’enrenou

ni res és mediocre.

Portarem els deures

enllà del desert

on el riu es perd

i arriben per seure.

Ni dubtes ni enginy

amb les grans malures

es van conformant.

Per ésser galant,

aniré on suren

els desitjos prims.


Seguim esperant


Segurament, estaré bé

quan torni la meravella,

un pessebre, una estrella

i un Nin del cel vinent.

Una taula amb ses pastors,

una cabra, una ovella,

un caminant o bé dos,

una nit amb sa revetlla.

I els Reis, un pèl distants,

cercant diligents el llum

qui s’acosta a Betlem.

Com aplega el gran hivern

on tots volem aixopluc

mentre seguim esperant.


Un de nou


És l’hora de tancar l’any

per a obrir-ne un de nou,

com demanarem un sou,

la salut, fugir del plany.

Petitons com els mortals

entre dubtes i promeses,

massa déus, força deesses

vivint entre capsigranys.

És l’hora de retornar

el més noble sentiment

evitant l’enraonar.

Ens caldria aturar

per tal de fer compliment,

tanta joia no ha de durar.


Com la vida em deleix


He de cercar la joguina

que abans no vaig tenir,

ha de ser sense enganyifa,

feta d’aquell or tan fi.

Com la vida em deleix

i el caminar ensopega,

millor pertànyer a l’escreix

que viatja per la quimera.

Els monstres són al carrer,

venent-nos, a tota festa,

la disbauxa i embolic.

Millor em miro el melic

per passar aquesta tempesta

i enceto el dolç plaer.


El gran viatge


Com he portat la pensa

al gran viatge

sense pena ni equipatge

i sortint del vell recer.

Som nosaltres els humans

els qui cerquen la promesa,

una estança sense pressa

on no hi ha demà ni abans.

Com aplega solitud

al deute greu sense encís

i a les noves esperances.

Diríem que són vacances,

visites al paradís

guiades per la virtut.


Emprem la mar


Poseu-me el pa,

la menja i la quimera

en una nau viatgera

que no es pot aturar.

Emprem la mar

quan governa el silenci,

aquest posat tan regi

enmig del gran gronxar.

Anem avant

a aconseguir altres terres

on res serà mesquí.

Deixat allí,

oblidaré les guerres

per a més endavant.


El rossinyol


El rossinyol

com canta i refila,

com cerca una amiga

per a trobar consol.

Són els humans:

mediocres, miserables,

amb lluita sense obstacles

per a saber-se grans.

El rossinyol

com cerca l’aventura

discreta al petit bosc.

Quan tot és fosc,

el crida la natura,

ell plora a poc a poc.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs