Dos poemes de fulles i deu epitafis
07 Novembre, 2012 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Com ploren
De sobte, els arbres,
tot perdent la força,
noten, a l'escorça,
els dies més magres.
És el noble sol
qui cerca el consol
en terres llunyanes.
Llavors, sense pressa,
canvien colors,
deixen la verdor,
parlen de feblesa.
El vent malaltís
demana l'encís
de la nova terra.
Les fulles com ploren,
com ve l'enrenou,
el mestral les mou,
llavors, s'esvaloten.
Maleïdes fulles
Tot enmig del bosc,
la tardor s'asseu,
escolta el meu déu,
parla a poc a poc.
Els déus són així:
porten un coixí
per trobar el son.
Sempre hi ha una fulla,
a dalt, en el cim,
amb un semblant trist,
amb cara poruga.
Voldria volar,
no sé si podrà,
la noto feixuga.
La fulla demana
un tros del meu cel,
li dono la fel,
ferir-me reclama.
Maleïdes fulles,
a l'arbre, despullen,
no fa fred encara.
Epitafis
Acabo d'acomiadar la minyona.
Calleu, que sento música!
Estic estudiant possibles canvis.
Ara, resulta que no em tocava.
Venc apartament a cinc minuts del cel.
Noto que, avui, fas mala cara.
Un cop mort, la resta és anar fent.
Necessito un viu que sigui mentider.
Vull refer la meva vida.
En sentir la campana, provo d'agenollar-me.